llibre

FLOR DE SARDENYA
Grazia Deledda
Traducció Anna Carreras Aubets
235 pàgs.

Gràzia Deledda, (1871-1936), Flor de Sardenya, (1891), Premi Nobel de Literatura, 1926

Els editors ens diuen a la coberta:

"Aquest és un llibre sobre una illa, però també una radiografia implacable de l'essència humana i les passions que li corresponen."

No ens diuen el nom de la ciutat on transcorre allò que ens expliquen, sabem que en una localitat de muntanya, algú del continent, fa construir una casa que enlluerna i intriga tothom, qui té control de les obres és Salvatore Mannu, un terratinent de noble nissaga, la seva esposa, la senyora Margherita, una santa afligida per la vergonya de no saber llegir ni escriure, s'ha reclòs a casa seva, té cura de la llar i la família:

"... li faltava una virtut per a ser una bona mare: una mica d'educació." pàg. 27

Aquesta dona era tan estricta en la seva preocupació per inculcar principis cristians a les filles que "feia que les nenes la temessin i no l'estimessin."

Coneixem al propietari de la casa que tant ha intrigat els veïns, l'advocat Marco Ferragna i la seva esposa Maura Mannu, neboda del senyor Salvatore, filla de l'enigmàtic Sebastiano Mannu, un home lloat com a prohom de les lletres al qual un final misteriós va enfosquir la glòria; la filla havia fet el millor dels casaments imaginables, havia viatjat a l'estranger, tenia una casa que meravellava i feia aflorar un mal universal, l'enveja.

Els Mannu, tenen uns enemics, els Massari, dues famílies unides per un odi ancestral. Assistim a la desgràcia del ric enamorat, Ferragna ha de sobreviure al dolor de perdre l'esposa estimadíssima, es refà gràcies a la seva dedicació professional a l'advocacia, es converteix en algú molt reconegut, té l'atreviment d'acollir al seu despatx a un jove llicenciat, un Massari, amb aquest fet trenca la relació d'odi que manté la seva família política. Vivim enamoraments, coneixem noies que només poden estimar seguint les directrius dels pares, secrets per fer possibles amors prohibits; peregrinacions, on ens presenten la natura i els costums ancestrals de manera brillant.

Hem gaudit del relat de Deledda, d'una noia de vint anys, algú que ha viscut amb els ulls oberts respecte al paisatge, la natura i l'ànima humana, les seves observacions, ens donen a conèixer un indret molt concret; l'autora tenia la prioritat d'enriquir els seus coneixements allà on les condicions no eren gens propícies, ens transmet el dolor per la inèrcia de seguir les tradicions de manera cega, obviant les capacitats de reflexió dels humans.

La nostra gratitud a la traductora i als editors per haver fet possible una lectura que ens porta aprofundir en trets humans universals, en la natura i la societat que els acull, Deledda una autora imprescindible. Una recomanació del tot segura.

RELLEGIR 236

 

What do you want to do ?

New mail

LLIBRE

 

 

ÀNIMES HONRADES
Grazia Deledda
Traducció Maria Mariné
Pròleg Neus Real
212 pàgs.

Grazia Deledda, (1871-1936), Ànimes honrades, (1895), Premi Nobel de Literatura, 1926.

"L'Annicca, la pobra petitona nascuda abans de temps, sota tants auspicis tristos, es quedà al costat de la vella senyora Anna, la seva àvia, una dona severa i trista reclosa en un dol etern, quasi tràgic, com és el dol en els pobles sards." pàg. 27

La nostra protagonista va tenir una entrada en aquest món que no va poder ser més dissortada, el pare assassinat, "per una venjança de partit" i la mare mor d'un part prematur conseqüència de les circumstàncies, la seva vida fins a la mort de l'àvia, quan ella tenia tretze anys, va ser un dol perpetu, quan queda sola al món, el seu oncle Paolo Velèna, se l'endurà a casa seva, una família on ella va ocupar un lloc entre els set cosins.

Grazia Deledda, ens fascina per la seva manera d'aprofundir en la societat de la qual forma part, un anàlisis rigorós dels personatges, pensem que som davant l'obra d'una dona vint-i-quatre anys.

La nostra protagonista, és algú amb una tendència natural a l'harmonia, tenia tots els coneixements necessaris pel que fa a les obligacions d'una noia, Paolo Valena era terratinent, els seus vivien dignament, però no es podien dir rics, havia de donar estudis al fill gran, tenir previstes les despeses de casar les filles i encara hi havia de petits, només Salvatore, feia aportacions a l'economia familiar, feia de pagès, era un jove fort i responsable, si li demanaven la seva postura davant la questió religiosa, ell diria:

"...que ell era simplement cristià i que desitjava que la feina i el benestar es repartissin entre tots els homes."

El germà estudiant escandalitzava a la família, repetint "potser sense entendre-les" frases dels diaris anticlericals.

Annicca, ajudava en tot el que podia, brodant i tenint cura dels petits, una noia molt assenyada, amb una intuició del tot encertada en allò relatiu a la seva formació, llegia Turguenev, l'evolució normal de la joventut, la va dur a patir penes que no va compartir, va patir la decepció d'un amor impossible, va fer el cor fort i va estar al costat de les cosines que vivien els seus prometatges i casaments... assistim a un final esplèndid; en Sebastiano, malalt per la passió no corresposta d'ella, marxarà lluny a conrear terres verges, un projecte grandiós que inicia als vint-i-set, aviat serà evident que és un home assenyat i que el seu treball quedarà recompensat amb una gran prosperitat per a ell i els que l'envolten, Annicca serà la seva esposa, la companya adient per a dur a terme els seus plans.

Mentre, hem assistit a la vida quotidiana, d'una família a un petit indret de Sardenya, costums ancestrals, ens sorprèn i diverteix un sopar extraordinari, pàgs. 164-165, no donem crèdit a què les persones puguesin fer aquells àpats sense emmalaltir; ens presenten la tradició seguida escrupolosament en tot els àmbits.

Entre els fills d'en Paolo Velèna es donen diferents perfils, les bessones que no tenen semblança física, una serà la primera a fer un bon casament, l'altra temem que quedarà fadrina; Caterina, la més esbojarrada i també la més guapa, aquesta és la que accedeix al millor partit; el fill per qui tant s'havien sacrificat decebrà als seus amb uns resultats molt mediocres; encara queden dos de petits...

Tenim a les mans una traducció històrica de Maria Mariné, traductora, bibliotecària i escriptora, publicada el 1931, agraïm el pròleg, erudit i imprescindible, de la doctora en Filologia Catalana i professora Neus Real, qui ens parla del bon moment que viu la cultura catalana pel que fa a la traducció literària durant les dècades anteriors al franquisme, no podem deixar d'expressar la nostra gratitud per aquestes paraules que ens ajuden a aprofundir en l'obra de G. Deledda i ens aporten altres propostes de lectures.

Som davant d'una recomanació sense reserves, un altre gran encert al catàleg de l'Ela geminada.

What do you want to do ?

New mail

rellegir 235

 

What do you want to do ?

New mail