Llibre

 

 

TIEMPO DE CORRESPONDENCIA

Xesús Fraga - Xerardo Quintiá

171 pàgs.

Dos amics estableixen una relació epistolar al s. XXI, en un temps en el qual sembla que està superada aquesta forma de comunicació, el diàleg a partir de l'escriptura, no el diàleg precipitat que demana resposta immediata, la conversa pausada que ens enriqueix, en la qual abordem allò que no sempre està previst. Quan comença l'acció d'escriure, l'altre es fa present, i sense presses, a un ritme del tot harmònic les paraules van trobant el seu lloc; la comunicació pren protagonisme, les cartes poden començar de la manera més formal, ens interessem pel nostre interlocutor i de manera espontània comencem a fer el matix camí, la música que ens acompanya, el que hem llegit, els fets que volem compartir, feina, família... és molt fàcil que es facin presents records que tenen un lloc de privilegi en la nostra memòria i que per la seva transcendència no es poden verbalitzar en una conversa marcada pel ritme accelerat de les nostres vides.

Els nostres protagonistes ens parlen des de Galícia, terra d'emigrants:

"Ahora que hemos empezado este intercambio de misivas, pienso en lo que estas significaban años atrás para aquellos que las enviaban i recibían, intentando mitigar, a través de caligrafías precarias y toscas, la sensación de distancia que condicionaba sus vidas desperdigadas." pàg. 25

Records d'infància, cites literàries John Irving, Carver, Txékhov, Natalia Ginzburg, Proust... citats com "amics absents", sempre hi són, sempre podem fer referència a la seva obra per oferir-la com un present molt preuat; també, pel·lícules, concerts, exposicions, viatges.

Els dos autors ens han presentat les seves àvies, dones humils que estalviaven per a ells, no només els estimaven tant com sabien, venien de famílies on s'havien conegut les mancances, les àvies volien que s'enfrontessin a la vida amb uns diners que els ajudessin a fer les primeres passes.

Quan s'acomiaden amb una abraçada, sentim la calidesa dels sentiments que els uneixen, una autenticitat que no es troba als dibuixos que rebem per "whats app", mentre escrivim una carta el temps s'atura, només la presència que hem convocat ens acompanya, quan llegim allò que acabem d'escriure potser ens sorprenem, no hi havia guió, potser, no estava previst compartir allò que ha acabat prenent protagonisme, el receptor de la nostra missiva encara va més enllà, intuirà allò que no hem dit... la comunicació, si és real, actua com un bàlsam.

Escriuen respecte a la felicitat:

"... sembrar nuestras vidas con instantes que nos hacen felices."

Escriure cartes, cercar el lloc, el moment, donar l'acte la magnitud que li correspon... quan llegim les cartes que rebem també ens acompanyen rituals, ens preparem per viure un moment de plenitud.

Avui dia, tot s'ha de "vendre" garantint els avantatges, podríem dir que mantenir una correspondència, és saludable, si ho fem sobre paper i, si pot ser, emprant ploma estilogràfica els resultats són encara millors.

La nostra gratitud als autors que ens han permès estar presents en el seu diàleg. Tant de bo, aquest hàbit arreles a les nostres atrafegades vides.

A la coberta ens diuen:

"Xesús y Xerardo proponen la conversación cómo única forma de resistencia a la barbarie."

Una recomanació del tot segura.