"Enviada especial" de Jean Echenoz

Enviada especial

Jean Echenoz

Traducció d’Anna Casassas

241 pàg.

En aquesta novel·la ens presenten un segrest en el qual es pretén extorsionar un marit que no reacciona com els lectors suposem que ho ha de fer. La genialitat de Jean Echenoz potser consisteix a estar sempre per sobre de les nostres suposicions. Tot ens sorprèn i ens engresca: els dos germanastres, freds i calculadors davant allò que els hauria de fer actuar; res no és el que es podria preveure. Constance és un exemple de dona serena que no perd els papers ni la paciència a l’hora de suportar Christian i Jean Paul, dos pobres aprenents que tenen la missió de tenir-ne cura i no se’n surten… Ens fem de vegades una mica d’embolic, però no podem aturar perquè el que ens expliquen ens aclareix poc a poc el camí i totes les incògnites queden finalment satisfetes.

El tret en què es basa la relació de Tausk i el seu germanastre és la flema. Cap dels dos no perd la calma -ningú no la perd-. Els antecedents de Tausk ens sorprenen, té un passat obscur, però ha passat pàgina i se centra en allò que el va enlairar; el preocupa que “la seva glòria ha agafat pols”, necessita un altre gran encert per afiançar la seva fortuna “però sobretot per reconquerir l’admiració general” (pàg. 65).

Aquest home va a la seva, tots van a la seva, tots són autosuficients. Coneixem diverses dones, per uns moments Constance queda eclipsada, la foscor dura poc… Quina dona!

Paul Objat està tranquil, tot avança al ritme que toca. Quan Constance està prou “madura” s’assabenta de la seva missió a Corea del Nord. Tant és la destinació, aquesta dona mai no perd els papers… Els dos personatges que la custodien sí que els perden tot sovint… Corea del Nord, Déu n’hi do, tot sorprèn! Tots els homes porten el mateix pentinat, els cabells s’han de tallar cada quinze dies “com tothom sap, els cabells llargs sostreuen energia del cervell”. Aixó és només un detall… N’hi ha molts.

Com a bon exemple de gènere policíac, l’autor ens parla de realitats terribles sense embuts, de situacions socials i polítiques extremes... Un món per descobrir. De moment ja en tenim prou amb els exemplars humans que hem conegut. Per damunt de tot tenim a les mans una escriptura impecable, una qualitat literària excepcional, un autor que no podrem deixar de tenir present.

"Alfa, bravo, charlie, delta" de Stephenie Vaugnh

Alfa, bravo, charlie, delta

Stephenie Vaugnh

Traducció d’Ana Crespo

184 pàg.

18 €

Tenim a les mans deu magnífics relats que ens donen a conèixer Gemma Jackson, el seu germà MacArthur i la resta de la seva peculiar família. Som als EEUU dels anys 60. El pare, un militar de patriotisme exemplar, és destinat a diferents bases militars on el segueixen els seus fills, la dona i la sogra. Un bon dia aquest home “comet” un acte d’insubmissió que el separa de l’exèrcit i el converteix en el copropietari d’una important ferreteria. La seva autodisciplina fa que res no l’aturi. Fins i tot crea un llenguatge per comunicar-se amb els seus:

-”Si no te asomas a la ventana, todo saldrá bien -le advirtió mi padre. “Asomarse a la ventana” era la expresión que utilizaba para referirse a que la mente se dispersara”.

-“Estoy bajando las persianas de todas las ventanas -dijo MacArthur- .Estoy cerrando todas las escotillas de mi cabeza.” (Pàg. 110)

El pobre MacArthur és qui en surt més malparat. Ja va començar la vida amb la càrrega del nom que el pare -portat per un patriotisme ferotge- va triar per a ell. Va perdre la joventut al Vietnam i, com que havia nascut a una base fora del EEUU, “MacArthur era un extranjero en potencia”. Tot plegat el duu a una existència bastant dura, a un futur del tot incert. Sembla que la càrrega del nom de l’heroi Douglas MacArthur, a qui va substituir al món com en una cursa de relleus, l’allunya de tota forma de plenitud.

Gemma té records molt durs, però se n’ha sortit prou bé, malgrat el record de la mestra, la Senyoreta Binz, que la va humiliar i avergonyir fins a la pèrdua de la consciència i les convulsions, el dolor de quan s’assabentà de la mort del seu amic Sparky… A més, un dolor pitjor que persisteix i que és ben viu: la impotència davant la infelicitat del germà.

Coneixem altres parents:

“Tío Roofer era alcohólico y tomaba litio a la hora de comer. Un día tío Roofer, el bourbon y el litio se subieron juntos al coche para ir a Cleveland a ver un partido de los Browns. Y en el camino un muro de hormigón les salió al encuentro”. (Pàg. 149)

Una vegada més, un descobriment molt important, una recomanació sense reserves. Aquest recull de narracions és el primer llibre d’una autora a la qual prometem fidelitat. 

"Cada día es un ladrón" de Teju Cole

Cada día es un ladrón

Teju Cole

Traducció de Marcelo Cohen

142 pàg.

Un jove metge torna al seu país després d’una absència de quinze anys. El que troba el confon i l’entristeix. La globalització també ha arribat a Nigèria de manera sobtada, els canvis sempre són ràpids i el ritme que té el nostre organisme per pair no coincideix amb el que dicten les normes “de l’evolució”, que són un enigma per a gairebé tothom. Això fa que convisquin les actituds ancestrals amb el domini de les noves tecnologies; aquesta tecnologia porta els usuaris a tenir la sensació que progressen al ritme que ho fa el món.

Hi ha moments de felicitat:

…”La plenitud de un niño es la cosa más frágil y poderosa del mundo. La confianza de un niño es la cosa más maravillosa del mundo.” (Pàg. 33).

La corrupció portada a uns nivells impensables presideix la vida de tothom. Aquest malviure comença a Nova York, la ciutat que acull el nostre protagonista quan s’ha d'adreçar a les oficines del consolat per fer les gestions prèvies del viatge. El que es troba allà és terrible, no es pot deduir el valor de res, l’engany i la picaresca són una constant sense precedents.

La violència és sempre present a la vida quotidiana; amb la delinqüència i amb els robatoris organitzats de manera grollera que no es poden eradicar s’hi ha d’aprendre a conviure.

Els treballadors dels bancs són uns privilegiats. És normal en un país on el desgavell de l’economia és tan gran que els bancs hagin de “funcionar”; els hospitals no cal que ho facin, el sistema ignora els metges.

El “progrés”:

…”Los edificios y las calles de la capital dan la idea de una sociedad ordenada, la realidad es opuesta. Los hechos más corrientes se explican por causas sobrenaturales.” (Pàg.122).

Mor un home als 106 anys i es diu que li han fet màgia negra. Quan el nostre personatge protagonista es posa malalt sap valorar el propis símptomes com a metge que és. Un amic, jove advocat, li demana que no pronunciï les paraules perquè verbalitzar-les el durà a la malaltia.

Al final, des de l’apartament de Nova York, ens permet compartir el seu darrer record: Visualitza des de l´avió un immens taller on es construeixen taüts. Per als rituals de la mort no ha arribat la globalització; els vells són acomiadats amb una festa; els joves amb un dolor íntim i profund.

Teju Cole, nigerià nascut l’any 1975, ha esdevingut per a aquells que no el coneixíem algú molt important. Descriu un món que ens és molt llunyà, tot i que costa pensar que res ho pugui ser... Aquesta és, una vegada més, una recomanació sense reserves.

"Narracions sicilianes" de Giovanni Verga

Narracions sicilianes

Giovanni Verga

Traducció d’Anna Casassas

168 pàg.

18 €

Fa uns anys que molts grans encerts editorials ens arriben de la mà de segells que descobrim amb la novetat que tenim a les mans. Quan accedim als catàlegs ens sorprèn no haver-ne tingut notícies fins en aquest moment benaurat en què la vida ens ha oferit l’obra que ens els dona a conèixer. Aquest és el cas d’Edicions Cal·lígraf: El nom ja els fa entrar amb bon peu a les nostres prestatgeries. Pel que fa a la qualitat, no falla res; autors, tria de títols, traductors, disseny… G. Verga no és un autor per descobrir, és un clàssic que no podem deixar de tenir present i que sempre ens duu a un bon moment i a una reflexió necessària.

A la contraportada són citats Balzac i Zola. Verga (1840-1922) és el principal representat del corrent verista a Itàlia. El ritme de la narració és gairebé trepidant; l’acció ens arrossega en el millor sentit del terme. L’atmosfera del moment ens envolta immediatament, són narracions a les quals tornarem moltes vegades.

El poder executa sense miraments; ens assabentem de les formes d’especulació immobiliària del XIX a través de “Don Licciu Papa”.

A “Pa negre” ens diuen:

…”I és que és molt bonic quan es poden plorar els morts sense pensar en res més!” (Pàg. 100).

És ben veritat que els pobres -envoltats de qüestions que s’han de resoldre per supervivència- no sempre es poden permetre el luxe de plorar els morts… Això no ha perdut avui gens de vigència.

També a “Pa negre”:

…”La Roja té bon cor -deia el seu marit-. El problema és que no som rics per estimar-nos sempre. Les gallines, quan no tenen res per picar al galliner, es piquen les crestes entre elles.” (Pàg 120).

Quan la lluita per sobreviure es fa difícil, saber-se estimar és un repte.

És ancestral que ens enredin quan “des de dalt” utilitzen el terme “llibertat”. A la narració penúltima parlem de “Llibertat”:

“El carboner, mentre tornaven a posar-li les manilles, balbotejava:

-On em porteu? A la presó? I per què? No em va tocar ni un mal pam de terra! I havien dit que era la llibertat!...” (Pàg 156).

Som al davant d’un pretext per cercar versions cinematogràfiques que ens portin a aprofundir, a aquells que encara no ho hem fet, en aquest autor absolutament imprescindible.

Cada frase mereix ser citada. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

"Professió del pare" de Sorj Chalandon

Professió del pare

Sorj Chalandon

Traducció de Josep Alemany

267 pàg.

Trobem en aquesta novel·la la tragèdia amagada en un edifici de veïns. El dolor impensable forma part de la quotidianitat de la família que coneixem: L’infant segueix i comparteix els deliris del pare, la mare observa, passiva; tots dos són víctimes de la violència més brutal. L’infant s’ho creu, comparteix amb el pare les fantasies malaltisses. La mare és tot un enigma.

Ens situem al segle XX, en un entorn democràtic on les persones tenen uns drets i una estructura social que els recolza… Malgrat tot, ells viuen la seva clandestinitat dins les quatre parets que els separen del món on la malaltia de l’adult pren protagonisme.

L’editor ens diu a la contraportada que la història “està inspirada en la pròpia infantesa de l’autor”. Aquí quedem parats perquè ens costa de creure que es pugui sobreviure a tant de dolor. El nostre personatge es converteix en un adult equilibrat que forma una família. Ens demanem com va aprendre a estimar, si es va poder desfer de tot el dolor que havia acumulat o si el va saber transformar. Els darrers anys va tenir forces per verbalitzar detalls de la seva infantesa, per salvar la mare, per ajudar els metges…

Ens costa de creure que de tant dolor pugui sorgir una actitud vital, intel·ligent, un home amb capacitat d’estimar. A les mans tenim un record que ha esdevingut literatura. Ens el fa arribar un autor que ja havíem conegut i admirat, per tant hem de creure que existeix la possibilitat que un individu se salvi contra tot pronòstic. Pensàvem que d’aquests drames domèstics no se’n podia sortir, però els infants són éssers que tenen una missió en el món, una missió que han de dur a terme i que les circumstàncies no trenquen, ans al contrari, fan créixer.

Tenim a les mans una literatura impecable, una crònica que ens duu a reflexionar sobre realitats que potser tenim aprop en diferents graus: Els deliris en l’àmbit domèstic, tot allò que s’amaga per no posar en qüestió la figura dels progenitors, situats a un lloc on no es poden donar les imperfeccions, on s’amaga allò que els infants accepten -potser per la seva necessitat d’estimar- i amb els anys passen a considerar primer estrany i després vergonyós.

El miracle consisteix en haver sobreviscut. Una reflexió necessària i literàriament impecable.