"El crit de l'ocell domèstic" de Taksim Óssipov

El crit de l'ocell domèstic

Maksim Óssipov

Traducció d’Arnau Barios

També en castellà

El grito del ave doméstica

Traducció Esther Arias

Maksin Óssipov (Moscou, 1963) és metge i escriptor, un autor contemporani que ens remet als grans clàssics, observador minuciós i brillant del món que l'envolta.

Els seus personatges es mouen per Rússia i també per EEUU, la realitat en què ens toca viure ara. Trobem un metge que viatja tot acompanyant malalts per tenir un ingrés extra; també un escaquista –Matvei-, que guanya un torneig en què desbanca tots els ancians de l'equip i a qui la vida porta "de moment” a fer-se traductor, “l'home que no existeix" (pàg 102).

Coneixem un espai geogràfic – Eternitat-, del qual en presenciarem la destrucció. També un personatge dels que segueixen a prop de nosaltres quan el llibre ja és desat al prestatge: Aleksandr Ivánovitx, director literari, resident a Eternitat, que viu per al teatre i per a la literatura; no sap com ha de moure’s sense els actors i tècnics amb qui ha compartit la vida, no sap què fer sense un text a les mans. Ja vell i sol, es troba amb persones que el sorprenen, éssers disminuïts amb dificultats per relacionarse: "...Són el suport del règim. Però això va a part" (pàg 142).

Trobem una mare que fa aprendre al seu fill versos de memòria..."No pesen, els pots traginar a tot arreu amb tu. La mare havia de canviar sovint de casa" (pàg 150).

Una vegada més gaudim d’un epíleg que agraïm al traductor; ens parla de moments actuals a Moscou explicats per l'autor. El nostre "Home que no existeix" ens fa arribar el text amb una dosi d'implicació i compromís que agraïm profundament.

"Muerte de un silencio" de Clémence Boulouque

Muerte de un silencio

Clémence Boulouque

Traducció de Laura Salas Rodríguez

Una jove de vint-i-quatre anys es troba a Nova York l'onze de setembre del 2001. És francesa i fa un màster a la Universitat de Colúmbia.
Els esdeveniments la porten a reviure un dolor molt recent, donada la seva joventut: El 13 de desembre de 1991 va perdre el seu molt estimat pare -"un heroi cansat", van dir d'ell anys després-, un jutge, una persona mediàtica molt valorada, que aconseguia conciliar la seva professió amb una vida familiar plena de moments de complicitat amb la dona i els fills; vacances, una divertida sortida amb la filla a comprar unes sabates... Només els bons records ajuden a suportar la desventura, gràcies als bons records se sobreviu.

"Cuando evoco aquel ambiente , me da la sensación de estar tocando papel de lija" (Pàg. 48).
"...Lo que no era más que un día corriente se convirtió en una herida incurable..." (Pàg. 93).

Hi ha amor i comprensió però, malgrat tot, no pot deixar de qüestionar-se quin dolor era més gran: aquell que el pare patia o el que van haver de viure els fills i la dona amb la seva absència deliberada. És molt difícil no caure en aquests càlculs, impotents davant tanta tristor: Un pare que ens deixa quan encara és tan necessari, tant en els moments bons com en els dolents.

"...Que arañar a alguien es otra manera de tocarle la piel..." (Pàg 125).
Aquesta és una tragèdia que, com les clàssiques, ens dóna elements per reflexionar i aprofundir en els conflictes que la vida ens presenta. Una lectura necesaria.

"Un abril prodigiós" de Elizabeth von Armin

Un abril prodigiós

Elizabeth von Armin

Traducció i epíleg de Dolors Udina

En primer lloc vivim la tristor de l'hivern a Londres; la humitat permanent, el desassossec que ve donat per la falta de llum… La més eixerida i vital de les nostres protagonistes llegeix un anunci al diari que l'acompanya,  no se’n pot desfer: la possibilitat de viure la primavera a Itàlia, la possibilitat de seure sota una glicina florida... ja hi és, hi ha d'anar... Cal compartir les despeses,  per tant, es forma un grup del tot peculiar, dones a qui no uneix cap tret, només el fet que totes volen viure "Un abril prodigiós".
S'instal·len, arriben els marits, reben com a convidat el propietari del castell, tot s'harmonitza perfectament. La jove aristòcrata que forma part del grup i un dels marits viuen una escena de vodevil que resolen amb un nivell d'elegància ideal.

"...Certament, semblava molt feliç; benhaurada, de fet. Podia ser que la felicitat servís de protecció? Que la fes tan intocable, tan sàvia? ..." (Pàg 146). 

Un epíleg que agraïm a la traductora, en el qual cita Vera -la novel·la en què ens presenten una víctima i un botxí, un cas terrible que el talent de E. von Arnim ens explica amb moments plens d’ironia i humor-, i en el qual també ens dóna dades biogràfiques d'aquesta gran autora, que ens ajuden a aprofundir i consolidar la nostra felicitat de lectors.
Llegida a l’hivern londinenc o amb els excessos de la calor de la Mediterrània,  ens transporta a la plenitud de la primavera en un jardí de glicinas. 

"Sí" de Thomas Bernhard

Sí

Thomas Bernhard

Traducció de Clara Formosa Plans

Assistim a un llarg monòleg que ens atrapa, entrem en una espiral de la qual no volem ni podem sortir, Bernhard impacta i apassiona.
Aquest és un estudi minuciós i perfecte de l'ànima humana: Reflexions en una situació límit, moments compartits amb Schopenhauer i amb Schumann, tot escoltant la música escrita a la partitura sense necessitat de cap instrument, "amb el silenci exterior més gran possible, autèntic" (pàg. 97).
"Les masses, que depenen de l'estómac i la propietat, s'havien posat en moviment en contra de l'enteniment i la intel·ligència" (pàg. 57).
Una recomanació gens fàcil d'argumentar: Bernhard és un autor al qual tornarem; ens descobreix un món -el seu- que ens porta a aprofundir en nosaltres mateixos a uns nivells difícils d'assolir sense la seva lectura.
Una traducció excel·lent, que agraïm de manera molt especial en aquest text dificil, estrany i bell.

"La hoja del Ginkgo Biloba" de Miguel Rojo

La hoja del Ginkgo Biloba

Miguel Rojo

Contes que es poden llegir com una novel·la, una filigrana perfecta, una manera de dir com cap altra i que ens deixa admirats.

..."Dejé que los días fueran dejando en mí el pesado polvo del olvido, que es la forma de morir educada y silenciosa que tenemos los mejores perdedores" (pàg. 63).

Miguel Rojo fa gran literatura a partir de fets quotidians, essers anònims que ajuden a entendre el món i a entendre’ns. Ho fa sempre d’una manera subtil, sempre prudent i respectuós: esposes, nores, germanes, sogres, nenes, fills, pares, germans, taxistes o revolucionaris... de tots en conservarem la imatge, les seves sentències ens acompanyaran:

..."Entonces la abuela dijo, con una seriedad que daba miedo, en esta casa los hombres siempre han bebido después de haberlo ganado honradamente y nunca nadie se ha atrevido a llamarles borrachos..." (pàg. 19).

Acabem de descobrir un autor a qui prometem fidelitat.