308

 

llibre

 

 

L'EDAT FELIÇ

Sigrid Undset

Traducció i pròleg Meritxell Salvany

284 pàgs.

Sigrid Undset, (1882-1949) L'edat feliç, (1908), Premi Nobel, (1928)

Agraïm el pròleg, Meritxell Salvany, ens dona a conèixer l'autora i la societat que l'acull, respecte als seus personatges femenins fuig dels estereotips:

"Així i tot, els personatges femenins dels relats i novel·les d'Undset són éssers que es qüestionen elles mateixes, analitzen el seu entorn amb valentia i lluiten per defensar la seva dignitat." pàg. 10

Ens presenten la ciutat i les noies que hi treballen, també els barris obres que acullen els obrers que l'incipient indústria ha de menester; la precarietat dels habitacles, les façanes ennegrides quan arriba la primavera i, amb el desgel, la neu es mescla amb el sutge de les xemeneies; malgrat tot, les noies cerquen bellesa a les habitacions on s'allotgen, als detalls de la indumentària, els pentinats. Al primer relat, a la llar d'un advocat pare de família nombrosa (l'acció no se situa a la capital) ens trobem amb uns interiors on la preocupació per l'estètica és present, i també l'harmonia pel que fa a la indumentària.

Podríem seguir els itineraris dels personatges per la ciutat, ens mostren, amb tot detall, botigues i cafès. També els afores:

"... més enllà, darrere les nombroses escoles monumentals, tan grises i ensopides que molts els anomenaven "casernes"..." pàg. 46

Al primer relat, Mitja dotzena de mocadors, coneixem la Bildit, una nena que ha d'aprendre a sacrificar-se per la família, ha de passar sense allò que més desitja i alhora ha de fer quedar bé als pares:

"El meu pare troba que encara soc massa petita per aprendre a ballar. Vol que em centri en els estudis, i..." pàg. 31

No li manca l'estimació de la família, i entre ells no hi ha mentides.

El segon relat L'edat feliç, coneixem l'Uni, una noia que a de fer de secretària, mentre lluita per formar-se com a actriu, té un promès que l'estima i respecta els seus plans, tot i sense estar del tot d'acord; en aquest relat ens troben a Charlotte, la noia que viu amb la mare i les germanes, aquesta fumadora empedreïda, té el projecte d'escriure i ha de sobreviure fent feina a una oficina; a través de Charlotte coneixem la tesi de l'autora, respecte a la societat que viuen i la realitat de les persones:

"Es tracta de viure el nostre moment, amb tota l'atenció posada en el nostre interior. Així doncs, en lloc d'escodrinyar la boira cercant la claror d'un fanal, mirem dins nostre, cap a la flama del nostre cor." pàg. 80

L'Uni, no troba la plenitud al món del teatre, té una decepció, un cop forma part d'aquest col·lectiu, on la mediocritat, és present.

El tercer relat, Una estranya Edele Hammer, una dona també sola a la ciutat, una noia que ha tingut l'avantatge d'una formació intelectual gràcies a una infància al costat del seu pare, un home molt culte, que malauradament, va morir jove i això va fer que la filla no pogués accedir a estudis superiors i és una de tantes noies que cerquen feina a oficines. Edele Hammer té el privilegi de l'amistat amb l'arquitecte Dyrssen, un home equilibrat, que viu amb la seva dona i el fill d'ella; aquesta amistat, amb en Dyrssen la farà forta, quan el visita al seu despatx, el que l'envolta, la porta al record del lloc de feina del pare:

"...l'atmosfera genuina que s'hi respirava i que feia pensar en unes rutines de treball sòlides, li portava uns records d'allò més agradables de l'atmosfera que havia impregnat l'estudi del seu pare, records de l'època en que ella hi anava els diumenges al matí..." pàg. 169

Com a contrapunt a l'home bondadós i assenyat que és l'arquitecte, coneixem Alf Aagaard, de qui Edele s'enamorarà, un personatge superficial, d'aparença enlluernadora i d'una vanitat sense mida, en la relació apareix un tercer element, la gelosia, Aagaard és un gelós, que la tortura implacablement; ella aconsegueix posar fi a la relació, s'allunya, però el dolor viscut ha fet una ferida, també ha afectat al concepte que ella té de si mateixa, li costa valorar-se després d'haver viscut aquell període al costat d'un desequilibrat. L'arquitecte perd la dona víctima d'una malaltia fulminant, queda amb el fill d'ella per a qui esdevé un pare ideal, les circumstàncies apropen Edele a Per Dyrssen, i després de superar, tots dos, el sentiment que els porta a pensar que no són prou per a l'altre, accepten que s'estimen i tenen dret a la plenitud, un final d'apoteosi... l'acceptem, no és forçat, hem observat els processos viscuts i ens resulta coherent.

El quart relat Somnis, ens descriu l'inquietant món dels somnis en la vida d'una adolescent.

Una experiència de lectura que ens acompanyarà, una autora que aprofundeix magistralment en temes universals i perfils humans perfectament dibuixats. Una recomanació del tot segura.

307

 

llibre

  

 

 

 

 

TRES AMIGAS.

Carmen Laforet, Ana Maria Matutte, Carmen Martín Gaite

Jesús Marchamalo

Il·lustracions Antonio Santos

58 pàgs.

Tres biografies que ens porten a l'essència, vida i l'obres d'aquestes tres dones, imprescindibles per entendre el període que van viure, tres testimonis diferents del mateix moment històric.

Carmen Laforet, (1921-2004), aquesta dona, de vint-i-tres anys, que ningú coneixia, guanyadora de la primera edició del Premi Nadal, va néixer a Barcelona, el pare, arquitecte, la mare mestra i gran lectora, quan tenia un any, la família es va traslladar a Las Palmas de Gran Canaria, allà va viure una infantesa despreocupada i feliç, fins que, a tretze anys, va quedar òrfena de mare, la vida es va tornar del tot difícil per aquesta noia que ja havia adquirit l'hàbit d'escriure, anotava en papers que després deixava per qualsevol lloc.

Nada, la novel·la que va escriure a Madrid, després del seu pas per Barcelona, i ser alumna de la universitat; en aquesta obra plasma la vida a la ciutat els primers anys de la postguerra, la sordidesa dels carrers, les diferències socials, l'ambient a la casa, que acull la protagonista al carrer Aribau.

Carmen Laforet, va ser mare, va continuar escrivint, va viatjar, va ser amiga de Ramón J.Sender, quan aquest vivia als Estats Units, van mantenir una correspondència, aquestes cartes es van editar, i quan Carmen Laforet, va llegir a la portada el seu nom, no sabia qui era aquella autora.

Ana María Matute, (1925-2014), va ser una nena de salut fràgil, això va fer que hagués de fer una vida de repòs, els regals adients per a ella eren llibres i quaderns, es refugiava en fantasies que la van acompanyar des de molt petita, un pare que sempre procurava complaure-la, i una mare "austera como el Cid Campeador", la família, pels negocis del pare, vivia entre Madrid i Barcelona. Va patir l'horror de la Guerra Civil a Barcelona. A setze anys, estava escrivint Pequeño teatro, obra guardonada amb el Premi Nadal el 1954, el 1958 va obtenir el Premio Nacional de literatura; a la vida personal moltes dificultats, es va separar al 1958 del "marido malo" i pare del seu fill, "vendió la máquina de escribir de la que ambos vivían" en aquella època, deixar el marit li va implicar no poder viure amb el fill, "el niño de los sabaditos", que era l'únic dia que tenia dret a veure'l; moments personals molt difícils, el 1996 publica Olvidado Rey Gudú, el seu llibre més reconegut i que la va situar, de nou, al primer pla del món literari, més tard va rebre el Premio Cervantes.

"Y contaba con botánico orgullo, que habia dado nombre a una flor; la de arzadú, blanca o roja, bonita, que no existia más que en su imaginación."

Carmen Martín Gaite, (1925-2000) va néixer a Salamanca, filla d'un notari, que li donava classes de literatura i història, Carmen Martin Gaite a disset anys, havia llegit, a tots els autors de la generació del 98 i La Regenta; sent molt jove, el seu professor, Rafael Lapesa, i també el seu pare, la van animar a escriure. El 1953 es va casar amb, l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio, autor de El Jarama, premi Nadal 1955, el 1957, Carmen Martín Gaite, va rebre el mateix guardó per Entre visillos, mai va deixar d'escriure, va participar en els cenacles literaris de l'avantguarda intel·lectual, va rebre el premi Nacional de Literatura i l'Anagrama d'assaig, el 1985 arran d'una estada a Nova York va escriure Caperucita en Manhattan, un clàssic de la literatura juvenil adreçat a totes les edats.

L'autor ens fa partícips d'una darrera anècdota: a finals dels noranta, va coincidir en una festa amb Luis Landero, autor de Juegos de la edad tardia, Carmen Martín Gaite, va voler ballar un bolero amb l'escriptor i davant la poca traça d'ell, van haver de trobar-se unes quantes vegades perquè Carmiña fes de professora per poder arribar a gaudir dels boleros.

En molt poques planes i amb unes il·lustracions imprescindibles, ens han donat a conèixer les tres autores, amb rigor i profunditat.

306

 

LLIBRE

 

 

 

LA EDAD RIDÍCULA

Maryam Madjidi

Traducció Palmira Feixas

188 pàgs.

La nostra narradora, una adolescent iraniana, va néixer a Teheran, la seva família es va haver d'exiliar, la coneixem quan comença l'adolescència, amb tot el dolor que aquest període pot arribar a implicar, lluita per modificar la seva imatge, pateix perquè no encaixa en els cànons estètics; però, té un gran avantatge, escriu un diari íntim i manté una relació molt important amb la literatura, els autors i els personatges dels llibres formen part de la seva vida.

Ens diu que tota la seva vida escolar transcórrer en ZEP: zona d'escolarització prioritària, viu a la perifèria de París, en una zona per a classes desfavorides econòmicament; la seva no és una família desestructurada, els pares tenen recursos intel·lectuals i emocionals per adaptar-se a les adversitats que comporta l'exili, tenen una vida familiar òptima, es relacionen amb avis, ties, oncles... per contra, coneixem famílies, la majoria, del barri que els acull, on els fills no tenen possibilitats de sortir indemnes de les condicions de vida de casa seva i que el sistema educatiu no ha sabut protegir, la igualtat d'oportunitats és una fal·làcia.

Els professors destinats a les escoles d'aquestes persones "d'escolarització prioritària", saben que està pronosticat el fracàs en la seva tasca i l'esforç és mínim, persones que no poden o no volen fer front a les dificultats que es troben a la classe; tenim l'excepció del professor Ortega, aquest home va llegir, en veu alta a la classe, una redacció de la nostra protagonista, aquest dia va quedar fixat a la seva memòria.

La nostra protagonista obté una nota que li permet fer el batxiller a un institut de prestigi de París, forma part d'una minoria d'alumnes que provenen de l'extraradi; allà es posen en evidència les diferències, les grans carències, es relaciona amb fills d'intel·lectuals, que viuen en cases atapeïdes de llibres, que provenen de famílies amb patrimonis sòlids. Ella no vol formar part de la minoria que li correspon, no es vol relacionar només amb les col·legues que tenen un origen com el seu, però és inevitable; les noies de casa bona pregunten i s'escandalitzen, no entenen que existeixen entorns socials diferents dels seus; ella menteix pel que fa a les professions dels pares, d'ell que fa feines de rehabilitació a les cases, diu que és interiorista i de la mare que ha fet un curs per ser auxiliar de clínica, dirà que és infermera.

Ella domina la literatura en profunditat, ha d'escriure un assaig, entorn Proust, a partir de la frase:

"El deseo florece, la posesión lo marchita todo"

Segur que és brillant, però no gosa entregar el seu escrit, no hagués suportat una nota mediocre.

"La igualdad de oportunidades, la escuela de la República, el pastel de la élite es francamente indigesto. No volvería a comer. El ascensor social al que habia subido me daba vértigo i arcadas. No volveria a cogerlo." pàg. 180

Aquest text de denúncia del sistema educatiu, ens porta a una reflexió del tot vigent al nostre entorn, o potser cada vegada més respecte a fa unes dècades, la crisi a la qual han portat les noves tecnologies i les migracions massives, afecta més els nens i joves desfavorits econòmicament.

305

 

llibre

 

LA TORTUGA Y LA LIEBRE

Elizabeth Jenkins

Traducció Catalina Martínez Múñoz

351 pàgs.

Elizabeth Jenkins, (1905-2010), La tortuga y la liebre, (1954)

"El talento especial de Elizabeth Jenkins en sus novelas fue la descripción de la victimización de frágiles personajes que inspiran simpatía, a manos de gente que lo único que tiene de memorable es su crueldad..."

Aquestes paraules que els editors escriuen a la coberta, són del tot exactes.

Coneixem al matrimoni format per Evelyn i Imogen Gresham, ella trenta-set anys, ell cinquanta-dos, Imogen va veure en el seu home "... el hombre destinado a tomar las riendas de su vida..." ella amb prou feines se'n surt amb el govern de la casa; Evelyn, un advocat molt reconegut; ella ha de vetllar perquè l'ordre de la llar sigui impecable, no exerceix de manera plena, té una minyona, la senyoreta, Malpas, eficientíssima, que garanteix l'ordre domèstic obviant la senyora, tenen un fill que ha perdut totalment el respecte a la mare, a deu anys, la menysté i donada la mirada superficial del "brillant" marit, el pare recolza l'actitud, del tot impròpia, del fill.

Tenim un infant Tim Leeper, amic del fill dels Gresham, un noi que pertany a una família absolutament desestructurada, d'ell, diuen els seus pares que segueix tractament psiquiàtric, pel seu comportament ens sembla una criatura del tot equilibrada, malgrat el seu origen familiar.

Hi ha Blanche Silcox, una veïna, soltera, de cinquanta anys, gens atractiva i molt rica, que pren la decisió de destruir el matrimoni, ha triat a Evelyn per casar-s'hi i se'n surt, sense miraments, es va prenent llibertats, arriba a ser del tot imprescindible a la vida del veí, és admirada per l'il·lustre advocat i pel seu fill.

Imogen, té una bona relació amb els amics de la família, mostra serenitat i aplom a les seves converses, quan no la paralitza la por a les reaccions del marit, la necessitat d'ell de fer escarni dels seus actes; també, té una amiga, Cecil, que és una dona independent, que treballa, es manté a si mateixa, acabarà fent un bon matrimoni, en tot moment la recolza.

Sembla que hem d'esperar que la fragilitat de l'esposa no pugui fer front a les estratègies de Blanche Silcox, però Imogen se'n surt, quan ha pres la decisió final, és ell que trontolla, sap que no ha tingut un comportament noble, ell, tan habituat a valorar els comportaments dels altres, ha actuat seguint els desitjos de l'amant, al final és Imogen qui el salva, troba la manera d'evitar l'escàndol, li proposa que diguin que ha estat ella que l'ha abandonat.

El final és sorprenent, creiem que ens trobem davant d'un renaixement de l'esposa humiliada, viu per primera vegada la independència al pis que l'amiga deixarà per casar-se i amb la companyia d'un infant que l'adora, Tim Leeper, que tria deixar la seva família per viure al costat d'aquesta dona per qui s'ha sentit estimat.

Una reflexió sobre el matrimoni, sobre la crueltat subtil i sistemàtica, la capacitat infinita de turmentar que tenen algunes persones, i la feblesa d'un home, de prestigi públic, que a la seva intimitat, passa de manipular a ser manipulat per algú que té les fites molt clares, es doblega al desig de la dona que sap posar en marxa estratègies que tenen molt a veure amb l'estatus social i gens amb l'ètica, l'amor i els sentiments, poder fer ostentació d'una posició social sobre una base tàctiques ben planificades.