L'HOME
A QUI JA NO AGRADAVEN ELS GATS
Isabelle Aupy
Traducció Mia
Tarradas
122 pàgs.
A
la coberta els editors en diuen:
"L'autora ens
ofereix un text elegant, rebel i agosarat que ens alerta de la
fragilitat de les nostres llibertats i ens fa pensar sobre com la
llengua es manipula per canviar les idees."
Ens
presenten una illa, a prop del continent, on les persones tenen una
existència que ens sorpren molt gratament, el vent i el mar tenen un
poder especial en les accions dels habitants.
Tenim una
vella mestra que és substituïda per algú criat "a base de
terra ferma i asfalt", no és un mal paio, ha permès que el
vent el despentini, però té interès a implantar quelcom nou,
aquest home parlava una peculiar llengua el convençut, una
llengua feta amb les mateixes paraules emprades per la gent de
l'illa, però amb la particularitat de no tenir signes
d'interrogació, una llengua que no reconeixes d'entrada, canvia els
que la parlen, transforma les persones i quan vols rectificar ja no
ets a temps.
Una altra persona del continent s'allotja a
casa del professor, l'han fet anar allà els de l'administració, el
nostre narrador pensa que això pot ser bo, pot ser que el jove
mestre, trobi la plenitud de l'amor, ell, el nostre narrador, mai ha
deixat de pensar en la seva Louise, el nom de la qual "s'ha
tornat sentiment".
Els dos nouvinguts han fet una
llista dels habitants del poble; paral·lelament ha passat un fet
extraordinari, tots els gats que formaven part de la comunitat han
desaparegut, de mica en mica, però hi ha un moment que ja no se'n
veu cap, i la parella, enviada per l'administració, comença a
repartir gossos, cada habitant tindrà la seva pròpia mascota, que
els hi fan dir que és un gat, no ho entenen, és un gos, no hi cap
d'igual, han triat representants de diferents races i a cada persona
li han entregat l'animal amb el qual haurà de conviure.
Tenim
uns personatges molt estimats, la mestra, el vell del far, tenim un
mossèn i un poeta, Serguei, quan el mossèn instava a les persones a
creure, el poeta els alertava:
"Creure és no voler
saber, és comoditat de la intel·ligència, no pensar i obeir
estúpidament. Creure és aplicar regles sense fer preguntes, no bo
per a l'home, una altra forma de poder." pàg. 61
Aquest
poeta, que també és músic, també ens dirà:
"Per
manipular no s'ha d'obligar, sinó incitar." pàg. 65
Els
diumenges hi havia un grup que dinaven plegats, aquell moment en el
qual les persones estaven sumides en la perplexitat d'haver de
conviure amb uns gossos que havien d'anomenar gats, per ordre de
l'administració, al dinar hi havia "un silenci estrany envoltat
per la xerrameca".
El nostre narrador sent la més
profunda soledat, ha accedit a no ser un sensegos,
malauradament no era un ambgat, no reconeixia els veïns,
aquell no era el seu lloc; va pujar amb el gos que li havien
encolomat a la penya del Cavall, el va deixar córrer lliurement, va
aparèixer la dona de l'administració repetint les seves ordres, ja
havia fet tard, el nostre narrador s'havia pres el temps necessari,
amb els llibres del far, amb el mar i el vent, i de nou va saber qui
era, la seva seguretat va reduir a l'eficaç acompanyant del
mestre.
El temps va passar, l'illa va recuperar
l'harmonia, els gossos es van quedar i van arribar carregaments de
gats. El nostre narrador s'ocuparà del far, alla viurà envoltat de
llibres i de les presències estimades dels que han anat deixant
aquest món, la vida es reprendrà després del sotrac, de les
visites que van voler establir un ordre absurd, un sense sentit, que
l'aigua salada i el vent van impedir que prengués força i canvies
les persones.
Un text carregat de bellesa i poesia, una
narració que té tots els elements per a esdevenir un clàssic, la
reflexió que ens proposa l'autora passa a formar part de la nostra
experiència, sentim la necessitat de compartir-la. Una recomanació
del tot segura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario