Llibre

 

 

 

 

 

JAMILA

Txinguiz Aitmàtov

Traducció Marta Nin

98 Pags.

Txinguiz Aimàtov, (1928-2008), Jamila, (1958)

Un relat perfecte, ni un mot de més, mantenim la tensió durant tot el temps, agraïm els peus de pàgina que la traductora ens anota, imprescindibles. Coneixem un petit poblat del Kirguizstan soviètic, durant la Segona Guerra Mundial, els homes són a la guerra, les dones, els vells i els nens, queden amb la responsabilitat de les terres i els animals, en aquell moment el treball col·lectiu consisteix, sobretot, en proveir de gra el front. Ens presenten dues famílies, els de la Casa Gran i els de la Casa Petita, des de temps molt llunyans aquestes dues famílies administren juntes les seves terres; la mestressa de la Casa Petita va quedar vídua, ens la presenten com "la mare jove" del nostre narrador, seguint costums ancestrals, aquesta jove vídua es va casar amb l'home de la Casa Gran, un fuster, que vivia aïllat al seu taller, era la seva primera esposa que governava les dues cases:

"Al poblat era considerada una de les mestresses més respectables, escrupoloses i expertes. A casa, tot estava sota la seva direcció." pàg. 17

A la Casa Petita tenien una nora, Jamila, pocs mesos després de casar-se, el seu marit va marxar al front, ella treballava a les ordres de la "mare gran", una noia eficient i molt treballadora, es va guanyar el respecte de la matriarca del clan; cada dia portava sacs de l'era a l'estació del tren, per ser enviats al front, feia aquesta feina acompanyada del nostre narrador, un adolescent que va deixar l'escola per ocupar el lloc d'un home, les necessitats del moment eren imminents, en l'absència d'homes adults .

Al poblat apareix un home, mig coix, de poques paraules, la seva aparença feia intuir les tragèdies que l'havien precedit, passa a formar part dels que cada dia carretegen els sacs de gra, aquest home desperta la curiositat de Jamila i el seu jove cunyat; en una ocasió gosen fer-li una broma de la qual es penediran, carreguen al seu carro un sac que és quasi impossible que pugui moure un home sol, ell ho aconsegueix, se'n surt, i això fa que comencin a mirar-se'l amb un gran respecte, un vespre d'estiu, quan els carros tornen al poblat Jamila repta al desconegut perquè canti... aquest ho fa, amb una veu que emociona profundament, Jamila i Seït, companys inseparables, trasbalsats per aquella veu i pel contingut de les cançons, van creant un llaç d'admiració i respecte cada vegada més estret amb el nouvingut.

Irromp l'amor que s'havia anat generant cada vespre, Jamila i aquell home, de qui ningú en sap res, marxen; el marit torna, no enyora gens la dona amb la qual va estar casat molt poc temps, de fet a les cartes només li dedicava uns mots de salutació formal; la mestressa envelleix, passa a ocupar un lloc secundari a la gran família; el nostre narrador, acompleix el seu somni d'estudiar, d'aprofundir en la seva passió pel dibuix i la pintura, esdevé pintor; el seu relat comença en un moment de la vida adulta quan ens parla d'un quadre que no ha exposat mai, un quadre que reprodueix el poblat que va acollir la història que ens contarà.

Som davant d'una narració perfecta, ens commou, quan tanquem el llibre tenim la seguretat que acabem de viure una experiència sublim que ens acompanyarà en el temps.