Llibre

 

 

 

HISTÒRIA DE LA VIOLÈNCIA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

169 pàgs.

Édouard Louis, (1992), Història de la violència, (2016)

Édouard Louis tenia vint-i-quatre anys quan va fer aquesta reflexió sobre la violència, això ens porta a l'admiració més rotunda, aquesta obra ve precedida per Adeu a l'Eddy Bellegueule, (2014), en la qual es va donar a conèixer, els lectors ja havíem entrat al seu món, coneixem els orígens familiars i socials.

En aquest cas es val d'estratègies, com donar veu a la seva germana Clara, ella ens fa arribar la seva versió del que Édouard li va dir quan ho explica al seu marit, quan pren la paraula Clara, baixa la tensió, fa possible continuar una lectura que ens trasbalsa i commou; el narrador ens explica un encontre entre dos homes, que acaba amb una violació i un intent d'homicidi, la víctima malgrat el dolor físic, malgrat l'agressió, no deixa d'analitzar, de justificar, ens parla de l'agressor, dels seus orígens, del tracte als migrants; per una part hi ha l'obsessió per fer desaparèixer els rastres, netejar de manera obsessiva, des dels llençols a les persianes, aquell estudi minúscul és completament regirat; arribem a la decisió de la denúncia, gens fàcil de prendre, el pas per l'hospital, la possibilitat que l'agressor acabi a la presó, el narrador també sap que significa, la seva experiència familiar també li va donar aquest coneixement; mentre, el dolor físic, la por a la infecció... paral·lelament la relació d'amistat profunda, sentir-se recolzat pels amics que l'acompanyen en la nova vida, i la relació amb un membre de la família.

Ens diu que va llegir Santuari, de Faulkner, quan ja havia escrit aquesta Història de la violència.

Cita Hannah Arendt, quan analitza la capacitat de mentir, ens dirà:

"La meva curació va venir d'aquí. La meva curació va venir d'aquesta possibilitat de negar la realitat." pàg. 153

Han passat els dies, el nostre narrador, viu lluny del lloc dels fets, no té l'aplom necessari per enfrontar-se a la quotidianitat, no ha superat la fase de neguit que el priva de tenir el control de la seva vida:

"Es vestia tan malament com li permetia la imaginació i pensava: Vull que em vegin com em sento, vull ser tan repulsiu com la meva història."

"Una segona persona se m'havia instal·lat dins del cos; pensava per mi, parlava per mi, tremolava per mi, tenia por per mi, m'imposava la seva por, m'imposava tremolar i les seves tremolors." pàg. 159

Hem assistit a una tragèdia, que, malgrat tot, es viu en les condicions més òptimes possibles, la víctima, està envoltada de persones amigues i tu uns recursos intel·lectuals que fan possible la reflexió, això és excepcional, la majoria de les víctimes no són acollides, no tenen recursos intel·lectuals per analitzar, queden trencades, passen a ocupar un lloc al submon, la seva tragèdia va creant una realitat que implica d'altres i eternitza el dolor i la marginació.

El nostre reconeixement a l'autor, al traductor i els editors que han fet possible la lectura. Un llibre imprescindible.