260

 

LLIBRE

 

 

 

PUTIN ENS OBSERVA

Llibert Ferri

173 pàgs.

Una vegada més tenim la possibilitat d'accedir a les reflexions carregades de rigor i compromís de l'autor, algú proper, com ho són els periodistes que ens acompanyen des de les seves aportacions a la premsa diària. LLibert Ferri ha revisat els seus escrits publicats del 2021 al 2024, per actualitzar i aprofundir en el que ens va dir relatiu a la Guerra d'Ucraïna; l'autor cita als especialistes d'arreu, no deixa de tenir present la literatura universal, els grans autors que ens ajuden a entendre el nostre present. Vàrem llegir els articles "en calent", el despropòsit de la guerra que tots vivim amb impotència i dolor, també por, la seva veu ens ha acompanyat i amb aquest llibre ho continua fent.

Cita a Angela Merkel, a la primavera del 2021:

"Heu d'anar amb compte amb aquest home perquè va camí de situar-se fora de la realitat." pàg. 22

Ens esgarrifem quan titula una de les seves aportacions "Un conflicte que dura cent anys" Ucraïna va patir la guerra sense armes, requisar i destruir gra i llavors, matar de fam, el 1941 el poble va patir el miratge de creure's alliberats pels nazis, van pagar el que es va entendre com una traició, un genocidi que mata entre tres i set milions de persones.

"La mort de Gorbatxov explica la Rússia de Putin" com sortir d'un règim dictatorial, per a nosaltres una experiència viscuda en la nostra realitat, Gorbatxov "va voler transformar" però es va trobar:

"No es doblegava, no tenia cap estabilitat. El seu destí era trencar-se." pàg 67

Una evidència que ens porta al dolor.

Cita a Zygmunt Bauman i la transformació de la societat, una expressió ens fa esgarrifar perquè ens sentim al·ludits, cap societat queda fora "lumpenproletariat espiritual", una reflexió que ens acompanyarà.

"Trump i Putin: fins quan amics?" El 1940 Thomas Mann va dir.

"Deixeu-me que us digui tota la veritat: si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat." pàg. 171

Ferri ens deixa, és una manera de dir, perquè no ens pot deixar, perquè la realitat el du continuar informant, després de tancar el llibre podem seguir les seves aportacions a la premsa, res ha aturat no hi ha punt final, ha fet un alt al camí, ens ha proposat una reflexió amb cura i rigor, les darreres paraules d'aquest recull són de Stefan Zweig:

"Els contemporanis mai no aconsegueixen adonar-se dels moviments de fons que determinen el seu temps." pàg. 17

Una vegada més la gratitud a l'autor, per les cites, per la seva erudició, un tarannà que reconeixem i sempre agraïm. Una recomanació del tot segura.

259

 

llibre

  

 

 

 

EN LA CABAÑA

Gabrielle Filteau-Chiba

Traducció Luisa Lucuix Venegas

86 pàgs.

A les primeres planes, l'autora ens reprodueix paraules de Anne Hébert, autora de Kamouraska:

"La memoria se cultiva como un campo. A veces, es necesario prender fuego. Hay que quemar las malas hierbas hasta la raíz. Y plantar un campo de rosas imaginarias en su lugar."

Anouk, tria l'aïllament, nits de quaranta graus sota zero, cada acte té tota transcendència, la supervivència, està en joc en tot moment, li caldrà ser molt meticulosa quan es prepari el llit, tenir cura, per fer que l'estufa no s'apagui abans del matí, té el propòsit que no sigui el fred que la tregui del llit, vol que sigui el cant dels ferrerets que la despertin. La soledat més radical, la companyia és de paper, llibres que no ha pogut deixar enrere, no li han servit els sucedanis:

"Sin los espejismos de una vida centrada en la productividad y en la apariencia." pàg 32

Ha perdut la connexió amb el món els primers dies, hauran de passar mesos fins que torni a tenir telèfon o pugui ser rescatada; sis de gener, el quart dia anotat al diari, fa llistes en les quals enumera motius de gratitud: a aquells que van saber extreure el xarop de l'auró, gràcies a l'avi i el seu "perfum de bondat", dona gràcies al sol que l'acarona, enyora l'escalfor del cos d'un home...

Tot el que l'envolta la porta a la contemplació i introspecció, de manera cada vegada més intensa.

Set de gener, algú arriba a la cabana, un home que demana ser acollit, algú a qui cerquen, assistiran junts a una nova aurora, s'ha identificat, forma part d'un grup de persones compromeses per salvar el territori, un compromís radical, si pot arribar a la frontera serà un exiliat i no deixarà la lluita, el silenci, davant la destrucció del mitjà que ens acull, és complicitat. S'acomiada del fugitiu i es compromet amb el combat que lliurarà ella, plantarà arbres, seguirà el camí de Thoreau, una desobediència civil activa, un compromís vital.

Conviu amb els rigors de l'hivern, des de la seguretat d'un objectiu que l'omple de força:

"... el invierno me parecia cada dia más suave, más luminoso, más rico en aprendizajes." pàg. 86

Enriqueixen el text amb il·lustracions del tot necessàries. Una primera lectura que ens porta a la fidelitat i gratitud a l'autora. Una recomanació del tot segura.

258

 

llibre

 

 

 

VERTIGEN

D'ENTRE ELS MORTS

Boileau-Narcejac

Traducció Josep Maria Pinto

187 pàgs.

Pierre Boileau, (1906-1989), Thomas Narcejac, (1908-1998), Vertigen, (1954)

Ens fascina, en primer lloc , el procés creatiu de la novel·la, Boileau i Narcejac, treballaven conjuntament, col·laboraven des dels anys cincuanta, van publicar més de quaranta novel·les; Boileau explicava a Narcejac l'argument, aquest feia una primera versió a mà, la feia arribar a Boileau, que la passava a màquina, s'escrivien cartes per resoldre el problemes que sorgien, així és va crear el text de Vertigen (1954) la seva obra més coneguda. Quin privilegi seria accedir avui als originals de les primeres versions.

París, 1940, la ciutat encara no està ocupada, els joves han estat mobilitzats i és viu un clima de tensió i por; en aquesta realitat es retroben els que havien estat companys d'estudis Gevigne i Flavières, el primer és un empresari pròsper, la seva fortuna, de la qual disposa per via de matrimoni, es consolidarà definitivament, fa tractes amb el Ministeri:

"Flavières va observar les seves passes àgils i segures. Abans caminava a batzegades, amb una mena de quequeig de tot el cos. La fortuna de la seva dona l'havia transformat." pàg. 20

Pel que fa a Flavières, és advocat, va entrar a la policia i un fet va canviar el seu destí, perseguint un malfactor per una teulada, va veure caure i morir al seu col·lega, aquest record el turmentarà; té un despatx privat, Gevigne, el visita per demanar-li que "vigili la seva dona", no es tracta d'adulteri, el que fa patir el marit és una conducta estranya, una identificació amb una besàvia, amb la qual és dona una semblança física sorprenent i que va morir, per voluntat pròpia, quan tenia la seva edat. Gevigne està absort per aquests negocis que el faran milionari, no pot viure pendent de la dona, per això demana a Flavières que en tingui cura, es tracta d'evitar que posi fí a la seva vida.

Abans d'haver vist mai a Madeleine, Flavières ja suposava que potser l'enganyava:

"Pel seu aspecte de ricatxo, els seus cigars, els seus vaixells, els seus consells d'administració, per tot! En Flavières odiava a les persones massa segures d'elles mateixes. I, tanmateix, hauria donat qualsevol cosa per posseir una mica d'aquella seguretat en si mateix." pàg. 25

Madeleine és manifesta com una dona encisadora, un cop la salva de morir al Sena, comencen a viure el que per a ell és una relació d'enamorat.

A la fí es produeix el que estava previst, sortiran de la ciutat amb el cotxe d'ell, ella condueix, s'aturen en un llogaret amb un campanar i un cementiri, ella vol pujar, ell no ho aconsegueix... el seu vertigen, quan és dalt del campanar es llança al buit. Ha passat el que estava previst, Gevigne es farà càrrec de la situació, Flavières no l'acompanya, ha de partir per uns afers urgents fora de París:

"Amb la mort a l'ànima, va pujar a un autocar que se n'anava cap a Tolosa. No sabia que estaria fora quatre anys."

Flaviers torna a França, s'ha enriquit, ha obert un servei de gestió de litigis a Dakar, està malalt, un metge de París li aconsella que marxi al sud, ha de tenir cura dels neguits que el pertorben, també ha de deixar de beure. Amb aquest propòsit deixa Paris, farà una parada a Marsella, el metge havia suggerit un tractament psiquiàtric, no ho farà, no confessarà mai la passió que el va unir a Madeleine, la claror del sud el tranquil·litzaria... " El que l'havia degradat era la calor d'allà baix, l'excessiva llum. Ara estava salvat."

Abans de sortir de París, s'assabenta que en Gévigne és mort, es va matar conduint, la policia l'havia turmentat amb investigacions.

A Marsella es troba amb "Madeleine", no té cap dubte, inicia una relació, és una dona que té una altra identitat Renée Sourange, però; és "Madeleine", aquesta, turmentada per l'obsessió de Flavière, confessarà el que va passar a París.

Sourange, va assumir el repte de suplantar a Madeleine, també es va adjudicar la història traumàtica de la besàvia, d'aquesta dona en Gévigne va tenir notícia a través de la sogra, li havia explicat la història, li havia mostrat una pintura, en la qual es fa evident la semblança amb Madeleine, i li havia pregat que això fos un secret, la filla no ho havia de saber.

Una novel·la magistral, el marc històric, l'aprofundiment en torn la identitat. Una recomanació sense reserves, cal tornar al film, excel·lent; però les diferències amb el guió fan imprescindible i donen un gran valor al llibre.