llibre

 

 

UN PAÍS BANYAT EN SANG
Paul Auster
Fotografies Spencer Ostrander
Traducció Albert Nolla
177 pàgs.

"... i sempre que penso en la bondat essencial del pare i en el que s'hauria pogut convertir si hagués crescut en unes circumstàncies diferents, també penso en l'arma que va matar l'avi - que va ser la mateixa que va arruïnar la vida del pare." pàg. 27

Paul Auster ens parla al principi de la pròpia família; ens presenta un repàs a la història del país, les armes han sigut, des de sempre, quelcom quotidià, els colons europeus que van instal·lar-se al Nou Món van entendre l'ús d'armes com un "dret diví", totes les comunitats tenien establertes les formes de massacrar, s. XVII i XVIII, avui, i cada vegada més, ho entenen com un dret que simbolitza la seva llibertat, un "dret humà" que els pares de la Constitució van atorgar als ciutadans.

El repàs històric demostra que la prohibició no és el camí, recorda la prohibició de l'alcohol el 1919. La violència quotidiana transmesa per la televisió des de fa dècades i actualment navegant multiplicada fins a l'infinit per les "cambres de ressonància" de les xarxes, la soledat, les drogues i dintre d'aquest caos trobar la "formació" a internet, miratges que porten a suposar coneixement, elements per afirmar-se i actuar.

"Les xarxes socials van plenes de les fanfarronades d'aquests aspirants a destructors mentre es preparen per a dur a terme les seves versions de la massacre armada en una escola, en una universitat o en una església..." pàg. 113

La frustració i el suïcidi com a única resposta, noves formes de patologies psíquiques. A Texas, maten per "patriotisme" per evitar el domini dels hispans que portarà a la destrucció del país.

Ens dona estadístiques de l'escalada de violència en els darrers anys, per al lector de la seva narrativa Paul Auster inspira tota la confiança, és un observador implacable de la seva societat, ens l'ha donat a conèixer a través de les seves històries i els seus personatges, en aquest llibre ens alerta de la degradació imparable.

Les fotografies tenen un peu de pàgina, presenten el lloc del tiroteig, el nombre de morts i el de ferits, escoles, temples religiosos, discoteques... imatges que no podem evitar tornar a mirar amb un esglai, tenen un efecte molt més impactant que la imatge a les pantalles que per repetició porten a la banalitat.

Una reflexió del tot necessària, la fragilitat de les persones, per soledat, per frustració, les dificultats per mantenir un equilibri quan el sistema elimina drets i genera desigualtats.