LES VENCEDORES
Laetitia
Colombani
Traducció
Ferran Ràfols Gesa
217
pàg.
Coneixem
Blanche Peyron, la dona que va fer possible El
Palau de les Dones
l’any 1926, una persona de salut fràgil i d’una força d’esperit
excepcional. Un vespre d’hivern va ajudar a un jove venedor de
premsa, aquest va voler correspondre fent-li acceptar un diari, en
aquest periòdic va trobar una notícia que la va dur a prendre
decisions, hi havia un edifici en venda amb capacitat per allotjar a
més de 700 persones. En aquell moment va decidir que l’Exèrcit de
Salvació de França, al qual representava, havia de fer l’adquisició
per donar allotjament a dones sense sostre.
La
Blanche coneix la nit parisenca i les imatges de soledat, pobresa i
malaltia, no per més repetides la deixen indiferent, té un
compromís vital amb qui la societat deixa al marge:
...”Que
no te cor, París? La vella França va conèixer la fam d’aliments,
i ara coneix la fam de llars. Hi ha gent que mor perquè no sap on
dormir”. Pàg. 147
El
Palau de les Dones no ha perdut la seva activitat, cent anys després.
El Palau és del tot insuficient per a les dones sense sostre que la
ciutat genera.
El
Palau de les Dones, “torna la vida” a una advocada que formava
part d’un mitjà elitista que ignorava aquesta part de la societat.
Pateix una profunda depressió, el seu psiquiatre creu en els
avantatges terapèutics del voluntariat… i ella accedeix sense
convicció, com tot allò que fa un malalt desesperançat.
La
seva funció al Palau de les Dones és escriure; escriure, cartes,
complimentar documents, currículums, revisar escrits... aquelles
dones li tornaran la il·lusió per viure, i ella prendrà un
compromís vital que la transformarà. Les paraules brollen amb
facilitat, en alguna mesura ha après una vocació que a la seva
adolescència no es va permetre.
El
Palau de les Dones acull persones amb unes històries que passaran a
formar part de la nostra experiència, la Salma, la Cynthia, la
Viviane, la Lily, que quan és acollida i rep la clau de la seva
habitació, diu:
...”No
és una cosa menor, tenir una clau, equival a tenir una vida” pàg.
213
Patim
la pèrdua de la Cynthia i recordarem les paraules de la Salma:
“L’absència
d’amor, vet aquí el que ha matat a la Cynthia.
Vet
aquí l’únic culpable” pàg. 182
La
Salma, la noia que va entrar al Palau com a usuària, va arribar amb
la seva mare, ha esdevingut “Mentora”, ara és una treballadora
més, una jove que té casa seva i una vida del tot plena, d’ella
recordarem una sentència:
...”qui
no ha tingut prou menjar a la taula del seu pare ja no es podrà
atipar mai” pàg. 131
Una
lectura que no ens deixa indiferents, perfecta en la forma i
imprescindible per la reflexió que ens proposa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario