"Mirar-nos de cara" de Vivian Gornick

Mirar-nos de cara
Vivian Gornick
Traducció Martí Sales
172 pàg.

 

Vàrem conèixer Vivian Gornick quan es van traduir els seus dos llibres de memòries Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat. Agraïm aquest nou llibre, en tenim ganes, som davant d’una autora amb qui és fàcil establir un col·loqui.

Comença parlant-nos del feminisme dels anys 70, amb l’eufòria i compromís que va viure aquest període:

“Un dels misteris més grans de la vida, de la política i també de l’amor, és quan tot encaixa i es desencadena un canvi interior” pàg. 7

Compartim la seva experiència com a cambrera en un indret turístic on les persones es “diverteixen” de manera gregària i primitiva, on els clients viuen el plaer de fer-se servir:

...”se sentien desposseïts de la seva virilitat perquè no eren capaços de controlar la qualitat del servei, amenaçaven de posar-se violents.” pàg. 45

La relació amb els companys de feina durant aquest període de l’any, la convivència als barracons, el despotisme dels superiors immediats, aliments de mala qualitat, perill d’intoxicacions… una realitat que encara existeix, encara patim un turisme de masses que “es fa servir” i que per fer realitat el seu miratge genera una indústria pròspera.

El relat de l’amistat amb una escriptora d’èxit, una dona de talent excepcional, amb una obra imprescindible, producte de l’observació de l’entorn més proper:

“...va fer servir l’experiència diària d’una dona normal i corrent per explicar la història de l’autoritat i la raça humana.” pàg. 49

L’autora brillant també és una “dona normal i corrent”.

Coneixem els professors que no es consideren reconeguts, aquells que creuen que el seu talent no és valorat i viuen en una lluita constant, contra els companys, el degà, els alumnes...

“viuen en un estat d’angoixa i preocupació perquè no és el que els tocava”. Pàg. 102

Analitza el fet de viure sola:

“A Columbus Av., la solitud col·lectiva és un element estable. Té propietats culturals.” pàg. 129

Ens parla de la plenitud quan escrivim una carta, som als anys 90, les cartes s’escriuen excepcionalment, el mitjà més utilitzat és el telèfon. I ella encara ens remet als anys 20, ens dona a conèixer un personatge que “escrivia llargament i a cor que vols” a la companya de feina a qui veia cada dia. Te raó quan ens diu que mentre escrivim un carta “ens posicionem en el món, sols i amb l’èxtasi del poeta”.

Ni un mot de més, una lectura per tornar-hi, una autora que fem nostra, una recomanació sense reserves.