304

 

llibre

 

 

 

 

 

LA DONA ABANDONADA

Honoré de Balzac

Traducció Josep Maria Pinto

92 pàgs.

Honoré de Balzac, (1799-1850) La dona abandonada, 1832

Els començaments com a escriptor d'Honoré de Balzac no van ser fàcils, a trenta-tres anys quan va publicar La dona abandonada, encara no havia consolidat el seu lloc al món literari de l'època, el reconeixement arriba a partir de les primeres obres que donarien lloc a La comèdia humana, tenen com a referent La divina comèdia de Dante, l'autor ens dona a conèixer tots els estaments socials en diferents novel·les on els personatges principals tenen sempre un lloc a les diferents obres.

L'atmosfera ens atrapa des del primer moment, coneixem al jove baró Gaston de Neuil, al qual els metges recomanen una temporada fora de París, pateix una malaltia "causada per algun excés d'estudi, o potser de vida" quan l'autor ens descriu la societat que acull el nostre protagonista, en molt poques pàgines ens presenta una descripció impecable de les classes benestants de la capital:

"La vida d'aquestes persones rutinàries gravita en una esfera d'hàbits tan incommutables com ho són les seves opinions religioses, polítiques morals i literàries." pàg. 15

El baró de Neuil s'instal·la a la petita localitat de Bayeux, a la Normandia, allà coneixem la societat provinciana que l'acull, és ben rebut per la petita aristocràcia rural, aviat la quotidianitat l'avorreix, s'assabenta que, retirada al seu castell hi ha la senyora de Beauséant, una dona guapíssima, que ha patit un matrimoni desafortunat i una trista aventura amorosa, el baró de Neuil es proposa acostar-se a la dama, després de moltes dificultats aconsegueix ser rebut, és molt jove, i té el dubtes que comporta la seva edat:

"Quan esdevenim prou astuts com per ser polítics hàbils, som massa vells per aprofitar la nostra experiència." pàg. 31

Aquesta primera cita donarà lloc a una relació d'amants que durarà nou anys, tots dos troben la plenitud en la vivència d'aquesta passió. Fins que la mare del baró considera que el fill s'ha de casar, ha aparegut a les seves vides la senyoreta de La Rodière "vint-i-dos anys d'edat, i de quaranta mil lliures de rendes":

"... la senyoreta de La Rodiere, una jove prou insignificant, dreta com un pollancre, blanca i rosa, mig muda, que seguia el programa prescrit per a totes les noies per casar..." pàg. 80

Després d'un intercanvi de correspondència entre els amants, el baró farà el pas i farà portarà a terme que la societat espera d'ell, matrimoni i fills. Mentre la senyora de Beauséant, viu aïllada al seu castell, el baró de Neuil fa el paper de marit que la societat li ha atorgat, però l'amant no deixa d'estar present, torna a acostar-se hi ha una darrera trobada, la relació d'amants no pot començar de nou, el baró no té motius per viure:

"... i si ha ferit mortalment la seva veritable esposa en profit d'una quimera social, aleshores ja cal que mori, o bé que visqui amb aquesta filosofia material, egoista i freda que horroritza a les ànimes apassionades." pàg. 92

El baró de Neuil, pren la decisió de posar fi a la seva vida, la senyora de Beauséant, continuarà reclosa, doblement abandonada i mantenint la seva dignitat d'amant, que s'ha enfrontat als convencionalismes socials, ha triat l'amor més pur.

A la coberta, els editors ens diuen que La dona abandonada és la nouvelle de Balzac preferida per Marcel Proust.

Acabem de fer nostra una història que passa a formar part de la nostra experiència de lectors, una recomanació del tot segura.

303

 

LLIBRE

 

 

Com voleu, germans, que canti

Joan Pons Bover

305 pàgs.

Joan Pons Bover, (Santanyi, 1972) Com voleu, germans, que canti, Premi Ciutat de Manacor de Novel·la 2025

La vellesa lúcida és el moment de deixar constància de tot allò que es recorda, un afany d'anàlisi, un voler entendre, des de la tranquil·litat de la vida sense obligacions, la pròpia existència i la dels que ens han envoltat, hi ha els secrets, els silencis que han pres protagonisme de les nostres vides, el que s'ha parlat ha estat versionat per respecte, admiració, por o potser és que l'èsser humà per créixer i fer front a la vida adulta ha de valer-se de versions censurades de la pròpia vida i de la dels seus, és la llibertat que donen els anys que fa caure censures, en Jaume justifica la seva necessitat d'escriure:

"... testimoni d'un home comú que no ha fet res destacable en la vida, però que ha estat constant en els afectes i en les dedicacions." pàg. 51

El marc històric que acull les vides que ens presenten és la Mallorca dels anys quaranta, la vida d'una família en la qual, el pare és un mestre depurat pel régimen. En Jaume, fill del mestre, triarà la mateixa professió, des de molt jove, va donar suport al pare a l'aula com ho faria el fill d'un pagès a l'hort. El 1943, en Jaume tenia dotze anys i va trobar el seu lloc al món, un indret que enyoraria sempre, al llogaret de Carrintxó, al sud de Mallorca, allà va experimentar la més profunda plenitud. Les guerres no s'acaben el dia que signen la pau, encara podien continuar comdemnant un mestre injustament reprovat, es van dur a terme més humiliacions i trasllats. Mentrestant, la mare suportava i anava endavant, havia de conviure amb una fillastra, na Jerònia, la seva relació no va tenir bons moments, quan va haver de tenir cura de la noia malalta, ho va fer amb un únic objectiu, una vergonya havia de ser amagada, una vergonya que hauria embrutat la seva família. Alhora, na Margalida, es va convertir en una filla idolatrada, una filla per qui tenia els "millors desitjos" ella donaria el vistiplau als pretendents i la filla tindria cura de la mare fins a la mort, fins aquí, usos i costums de l'època.

Na Margalida, l'anciana que coneixem a una residència de majors, comparteix l'habitació amb el seu germà Jaume, han perdut l'autonomia per viure sols; és una dona, que conserva la il·lusió de tenir cura de la seva aparença, té deliris, enyora ca seva, enyora el matalàs de llana, i enyora el seu enamorat, els seus records tenen com a marc l'illa de Formentera, la família va viure allà una part del seu desterro; el mestre un home molt capacitat per la supervivència aviat va trobar persones amb les quals relacionar-se, va fer amics, la filla va trobar un pretendent, un futur faroner, la família d'ell veien amb bons ulls la jove mallorquina, la mare va repetir moltes vegades, "Senyora, no li faltarà res, a la seva filla. Si es queda no li faltarà res." La dona del mestre, considerava que ja havia patit prou a la vida i no podia perdre la filla; força un nou trasllat a Mallorca i obliga al fill a que prengui part en la infelicitat de la germana, serà en Jaume qui escriurà a l'enamorat eivissenc, per dir que no es pot adreçar a na Margalida, les cartes que el faroner va enviar seran amagades, na Margalida se casarà amb qui vulgui sa mare, tindrà un fill i tindrà cura de la mare fins al darrer moment, però a la vellesa, perdrà els tabús i tornarà a parlar de l'enamorat i l'esperarà amb la frisança d'una joveneta.

L'autor, ens ha descrit un entorn, una manera de viure, la por, la vida sense intimitat, qualsevol detall que sortís de l'àmbit domèstic podia ser utilitzat per eternitzar les represàlies, tot es podia argumentar en contra d'un vençut, mai la bona conducta ho era prou, la brutalitat dels que executaven el mal no tenia límit.

Un traç perfecte dels personatges, l'àvia materna, l'amic Miquel, rectors, falangistes... la vida a Formentera... som davant d'una obra necessària des del punt de vista històric i literàriament impecable.

302

 

LLIBRE

 

 

 

ELS NÚVOLS MERAVELLOSOS

Françoise Sagan

Traducció Josep Maria Pintó

187 pàgs.

Françoise Sagan, (1935-2004), Els núvols meravellosos,1961

En primer lloc, la nostra gratitud a Viena ed. som davant de la quarta novel·la de l'autora, a la qual han acollit al seu catàleg, aquest seguiment de l'obra és molt important, coneixíem Françoise Sagan, vàrem rebre l'impacte de la primera novel·la BON DIA TRISTESA, aquesta possibilitat d'accedir a altres títols, és un privilegi.

Aprofundir en la quotidianitat de persones milionàries que viuen una vida d'oci perpetu, aquest anar i venir d'Amèrica a Europa, conèixer el luxe que els acull, les maneres de relacionar-se, ens fa pensar en altres autors, que al s. XIX i principis del XX, vivien entre els dos continents, Edith Wharton i Henry James ens han vingut immediatament al cap, ens expliquen també Europa i Amèrica seguint la petja de personatges de les classes més benestants. El primer americà fill d'una excèntrica milionària, la Sagan ens el presenta a París a T'agrada Brahams?. Ara hi tornem, coneixem una parella que viu a Nova York, passen l'estiu a Florida, ella és francesa, la seva vida es mou en una inèrcia que no suporta, la gelosia i l'alcoholisme d'ell, la vida sense objectius reals, només organitzar l'oci, té por de no sobreviure a tanta indolència;

"Me n'aniré -va dir la Josée, de cop-. Ho he de saber. Me n'aniré. Que faci el que vulgui. Si es vol matar que es mati. Prou que ho ha dit. El seu psiquiatre prou que ho ha dit, també. I sa mare. Doncs bé, que es mati. Que es torni boig com el seu recoi de pare. Que visquin fins al final les seves estúpides històries d'alcohòlics..." pàg 17

Ell un home d'indiferència malaltissa, només sentia la vida amb relació a ella.

Canvia l'escenari, ella volta per Nova York, es troba un amic francès, escriptor, viu uns moments de reconeixement unànime:

"-Has fet una gran obra?

-No un llibre que ha agradat. Però no en parlo, i amb prou feines hi penso..." pàg. 63

Ella fuig a París, el marit la segueix; com havia de ser s'instal·la al Ritz, és un home atractiu i elegant; ella viu en un apartament en la Rue du Bac, volten junts, es relacionen, fan sortides al camp; ell comença a pintar, sembla que ha trobat una ocupació, hi ha una dona que aprecia la seva obra, Laura Dort, Alan és jove i atractiu, l'enlluerna; aquesta dona, fa possible una exposició que tindrà èxit, en una de les visites a la casa de camp de Laura Dort, la Josée té una conversa amb l'insignificant marit de l'amfitriona, li demana si llegeix Lasage, autor del s. XVII, l'home respon:

"Va ser el decorador, el que els va posar aquí. Segons sembla, l'enquadernació també és molt bonica." pàg. 136

En aquesta mateixa conversa entre Josée i el marit de Laura Dort, ens assabentem que els ous que mengen són de gallines importades de Yorkshire, "Segons sembla, és la millor raça".

En molt poques planes, una vegada més Françoise Sagan, a vint-i-sis anys, ens ha presentat uns perfils humans i el medi que els acull, amb una perfecció i un mestratge que ens porta a l'admiració més profunda. Una recomanació del tot segura.

301

 

LLIBRE

 

 

 

 

AI! LA MISÈRIA US FARÀ FELIÇOS

Gabriel Calderón

Traducció Joan Sallent

181 pàgs.

Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) Ai! La misèria us farà feliços, o el petit teatre del món, (2025)

A la contraportada els editors ens diuen:

"Què queda, dels humans, quan la seva existència és reemplaçada per la perfecció robòtica?

La primera escena una taula, una taula que resumeix la història del teatre universal, una taula que serveix per fer presents els grans dramaturgs, amb nostàlgia, com quelcom del passat; a l'epíleg, una taula que malgrat tot "es manté dreta, sostenint la comèdia i el drama dels temps, una taula on s'escriuen idees, s'inventen coses, s'ordeixen plans..." "Una autèntica tecnologia humil i revolucionària."

Tres actors veritables, dos homes i una dona, tractats amb una regulació química, que els somet a reaccions que no poden controlar, malgrat tot, encara tenen molt d'humans, l'experiència acumulada, els porta a un enfrontament amb la realitat, volen entendre...

Pere, actor que ha heretat dels seus ancestres la passió i l'ofici del teatre, dialoga amb Anna, el robot, parlen de copiar i imitar, Pere cita Txékhov, Anna el segueix, La gavina, Pere demana quant de temps ha durat la seva formació, "una setmana", tota la formació d'una actriu en una setmana, "Una carrera de velocitat, certament".

Els actors han perdut la possibilitat d'actuar a l'escenari, estan relegats, a uns antics lavabos, fan una feina gens agraïda, però encara se suposen necessaris, malgrat la regulació química, en un moment en el qual tots els altres han estat substituïts per robots, acomodadors, actors... i si cal omplir la platea, amb reproduccions de persona, quan no hi ha prou públic. Els papers es canvien, Anna, el robot, s'ofereix a ajudar a aquells personatges desorientats, ella pot ajustar les seves emocions, el que fa és eliminar-los, Rosa protesta, només queda ella, la darrera actriu, que també serà desconnectada...

Una reflexió necessària, amb humor, diàlegs brillants... les màquines han entrat a poc a poc, les persones són substituïdes, fins ara semblava que hi havia uns límits infranquejables, cada vegada ocupen més espai, en tots els àmbits, des de les aparences, les imatges perfectes, les veus que confonen... i tot l'espai es va ocupant a gran velocitat, els temps d'aprenentatge no tenen res a veure, ho entenem, ja fa molt de temps que fem ús d'informació que podem arribar a confondre amb coneixement... això ha estat el principi, per a les màquines, la base de dades és cada vegada més àmplia, extraordinàriament àmplia... hem anat assistint a la substitució de les persones; per les següents generacions l'aprenentatge i la formació anirà per camins que avui no podem imaginar-nos.

Hem aprofundit amb humor, en un tema que cada vegada té més espai a les nostres vides.Una recomanació del tot segura.

300

 

llibre

 

 

  

QUI SALVA UNA VIDA

Núria Cadenes

222 pàg.

Núria Cadenes, 1970, Qui salva una vida. VII Premi Proa de Novel·la 2025

"... acabada la guerra, la pau no és a l'abast de tothom...

...persisteix l'extermini cruel i bàrbar de vides humanes."

Cada capítol ens situa en un temps "abans", i en la dècada dels anys quaranta; el 1950, mossèn Joan, ha rebut la darrera visita i les coaccions, no sols verbals, també en forma de cops, que el deixen estès al terra de l'església. França ha reconegut la seva tasca, i els diaris s'han fet ressò.

Mossèn Joan, ha arriscat molt formant part d'un grup de persones que durant la II Guerra Mundial, van tenir el compromís humanitari de salvar vides, van donar una mà a tots els que fugien del feixisme, persones del poble que coneixien el terreny, la Cerdanya, i que van reaccionar davant la barbarie amb solidaritat.

Ens expliquen la història seguint, principalment, les trajectòries dels membres de la família d'un capellà, Joan; coneixerem la Lola, la germana que va fer un bon matrimoni, es va casar amb un notari de Palamós, en Sebastià un pobre home, la dona llueix com una gran senyora, ho té tot menys un marit a casa. Coneixem un militant de la FAI que viu al carrer Aurora, de Barcelona, al qual als anys quaranta no podran salvar la vida, ell va triar no fugir, creia que no el podien condemnar, la Teresa, la dona malalta, que llegeix els llibres que li fa arribar el capellà, aquest té un interès principal per Verdaguer, però també li ofereix la lectura d'Anatole France.

Ens presenten al governador Civil de Barcelona, l'any 1945, coneixem la seva trajectòria; al bisbe de la Seu que té com a exemple les estratègies del seu admirat Franco al front de guerra, seguint els mateixos principis, ell decideix el destí dels capellans per garantir "la pau" a la seva diòcesis.

La quotidianitat de la postguerra, en la intimitat de les cases riques, com la del notari de Palamós, un lloro, l'August, vigilant i delator de minyones. La força i el valor de la Dolors, la dona del comunista, que va acabar en un camp d'extermini.

Núria Cadenes s'inspira en la figura del seu besoncle Joan, un home que va morir quan ella tenia catorze anys; mossèn Joan, un capellà que sempre va incomodar els seus superiors, l'any 1958 els jerarques de l'església el van enviar a la República Dominicana, allà va dur a terme la missió de fer de la seva parròquia un refugi de perseguits del dictador Trujillo, quan va tornar era un home vell, al qual el bisbe va considerar que encara l'havia de mantenir lluny de la Cerdanya i va ser destinat a les Garrigues.

L'autora ens diu que quan la inèrcia del mal s'imposa, també sorgeix la força de la solidaritat.

La nostra gratitud per aquesta narració que ens ajuda a aprofundir en la història, la dècada dels anys quaranta a la Cerdanya, aquesta anàlisi de fets i perfils humans ens resulta imprescindible per fer front al nostre present. Una recomanació del tot segura.