299

 

llibre

 

 

FILOSOFIA DE LA MODA.

Textos escollits

Edició i introducció de Rita Rakosnik

Traductors: Anna Carreras, Gemma Vilanova, Eloi Busquets

115 pàgs.

Rita Rakosnik, (Barcelona, 1993) és historiadora de l'art, crítica i investigadora cultural independent. Ens proposa una reflexio, entorn la moda, cita autors que ens han deixat les seves observacions, davant del fet de cobrir-nos el cos, uns tenen cura i li donen tota transcendència, d'altres volen deixar constància de la seva despreocupació davant el fet de vestir-se... La tendència és pensar que cada època té unes característiques úniques, ens sorprèn els paral·lelismes que es donen, quan tenim accés al que han dit autors del s.XIX, perdem, en gran mesura la capacitat de sorpresa davant el nostre present, les actituds de les persones que tenen les mateixes reaccions davant els estímuls pels quals la societat va suggerint els canvis.

Rita Rakosnik, ens dirà davant el fet de vestir-nos:

"En aquest ritual quotidià existeix una esperança quasi màgica: la de recobrir-nos d'una certa sensació de seguretat. Però pensar que la roba ens lliurarà de la vulnerabilitat o que guardarà tots els nostres secrets és d'una candidesa imperdonable. pàg. 17

Sí que apunta un fet particular de la nostra època:

"Els sistemes morals rígids i monolítics han caigut pel seu propi pes i ja no depenem de l'autoritat explícita d'una elit que dictamini el gust i inspiri la imitació." pàg. 26

Ens atrevim a apuntar que el mercat exigeix altres formes de rigidesa.

Giacomo Leopardi, (1798-1837) Dins d'obres morals, (1824)

Ens presenta un brillant i jocós diàleg entre dues senyores, Mort i Moda, la senyora Moda, gosa. qüestionar el concepte d'immortalitat, dirà:

"... he eliminat aquest costum de buscar la immortalitat, i també de concedir-la en el cas que algú se la mereixi."

"... amb aquesta intenció t'he estat buscant, i em sembla oportú que a partir d'ara no ens separem, perquè acompanyant-nos sempre ens podrem consultar l'una a l'altra segons els casos, i prendre més bones decisions..."

Mort: "Dius la veritat, i això és el que vull que fem." pàg. 37

Théophile Gautier, (1811-1872) Sobre la moda, (1858)

Fa una observació que ens ensenya a apreciar amb més rigor:

"... s'ha de tenir la sensació que un home és elegant, sense recordar després cap detall de la roba que duia."

Oscar Wilde, (1854-1900), Filosofia del vestit, (1885)

Wilde, amb la seva impietat i rigor habituals:

"¿Què és una moda en el fons? No és altra cosa que una forma de lletjor tan intolerable que l'hem de canviar cada sis mesos!" pàg. 57

Enumara flagel·lacions, que les persones addictes a la moda han patit al llarg del temps, aquesta és una de les qüestions, en les quals no s'ha evolucionat cap al sentit comú, en la nostra època ho volem entendre com quelcom superat, no és cert, en l'actualitat, també es malbarata la salut amb finalitats estètiques.

Georg Simmel, (1858-1918), Filosofia de la moda, (1905)

Les seves aportacions tenen una gran vigència, volem diferenciar-nos i alhora formar part del grup al qual pertanyem. Ens presenta un fet històric que ens il·lumina, als s. XIV i XV a Alemanya, es va produir un desenvolupament extraordinari de la individualitat, aquest canvi va excloure les dones, això, les va fer reaccionar cap a unes formes desproporcionades que es va allunyar de l'harmonia, va ser la manera que van triar per "fer-se veure"; al mateix temps, a Itàlia, el Renaixement va donar un impuls a les possibilitats de les dones pel que fa a la seva formació i participació en la societat, això va ser un fet excepcional, i limitat a les classes benestants, doncs bé, ens diu Simmel que no hi ha cap document que ens parli d'extravagàncies en la moda italiana d'aquest període, és a dir, quan les persones troben la satisfacció dels seus interessos en altres àmbits, la preocupació per fer-se notar va pasar a segón plà.

El nostre reconeixement i gratitud a l'autora, aquest recull de reflexions ha enriquit la nostra mirada.

298

 

llibre

 

 

 

LA CIUTAT ERRANT

Cesc Martinez

105 pàgs.

Cesc Martínez, (Manresa, 1974) La ciutat errant, 2025

"Va venir la guerra. La guerra se'n va anar. El que va quedar no era pau."

La ciutat errant, una reflexió on tot el que trobem és esséncia, l'autor s'adreça als lectors amb una primera nota, ens sentim acollits, ens posa en antecedents, ens diu que no ens presenta una ficció, però es val de ficcions d'altres, ficcions històriques, per acostar-nos a les realitats que van desfilant, per tant, també anotem lectures a les quals tornarem o descobrirem. El primer personatge Sir Raymond Quilter, aviador, un home de gran discreció, un home que va trobar el seu lloc al món en la solitud dels núvols:

"La terra, per a ell, devia ser el record que el lligava a unes condicions de vida (i de socialització) massa rígides. pàg. 11

Ens parla de les grans obres públiques que només tenen el sentit d'enriquir uns pocs, les descripcions d'aeroports sense ciutat a la que oferir els seus serveis, aeroports al mig del no-res que han generat pobresa i destrucció i la perplexitat dels pocs que s'acosten a conèixer la desfeta.

Coneixem amb una àmplia documentació, que dona suport al que ens expliquen, a Pedro Vives y Vich, El General Bum Bum, aquest

"... forma part d'una comunitat d'individus sumptuosos i greus que, discretament, pensen coses sinistres." pàg. 43

Al capítol que titula "Fugir" ens porta a la reflexió de les diàspores dels nostres dies, les persones errants, que guarden una realitat que no poden compartir, que venen d'un lloc que no els podrà tornar a acollir.

Ens presenta als Palmerola-Fonollar, soca noliària de sang, quan ens confonguem amb la multitud que omple el carrer de la Portaferrissa, alçar els ulls cap als balcons que els van acollir, ens portarà al reconeixement als autors que ens ajuden a conèixer la ciutat que ens acull.

Quan la guerra acaba mai no arriba la pau, la Guerra Civil va acabar l'any 1939, quan l'any 1956 va implantar-se La Ley del Suelo es va demostrar que el país no vivia un moment de pau i prosperitat per a tots, això i les tragèdies familiars que afectarien les persones durant generacions, les presons, els perseguits, la por, la por que es transmet, els silencis.

Al final ens ofereixen una Guia de viatge, hem fet cas a l'autor i no hem consultat durant la lectura, però ens serveix per anotar tots els suggeriments que ens ha fet per descobrir o rellegir, Segarra, Sebald, Olga Tokarezuk, Mercè Ibarz...

Som davant d'una recomanació del tot segura.

297

 

LLIBRE

 

 

MIL COSAS

Juan Tallón

149 pàgs.

Juan Tallón, (1975), Mil cosas, (2025)

“Todo está pensado para que la experiencia de la lectura no esté completa hasta que no se acaba la novela. Solo entonces te haces una idea del espanto que hay en las vidas normales cuando se someten a la existencia alienante en la que todos estamos instalados”, Juan Tallón

Som testimonis d'un moment de vida quotidiana, acompanyem a una parella, Travis i Anne, tenen un fill de pocs mesos, Ivan, tot comença la vigilia del darrer dia de feina abans de les vacances; és ple estiu amb unes temperatures extremes, un ritme molt accelerat, tenim la sensació que Travis fa tard a tot, a la farmàcia on pretén comprar bolquers per al seu fill, no tenen l'amabilitat d'atendre'l, ell no ho entén, els hi prega en va; ha de córrer al supermercat, no podrà comprar la marca que empren sempre, ha de fer una compra ràpida pel sopar del vespre; tot el temps té present com serà la jornada de l'endemà, el dia de tancament a la revista on és el subdirector, pateix una gran pressió, té una terrible sensació d'inestabilitat.

Travis es posa una camisa impecable, aquell dia tindrà un dinar amb els seus superiors, es taca la camisa abans de sortir de casa:

"Una mancha en la ropa puede dar muchísimo miedo. No quiere entrar a discutir si da más miedo la muerte, o las enfermedades, o un elefante suelto por las calles de la ciudad, o un avión o el fascismo. Has muchos miedos i el miedo a la mancha existe." pàg.56

Anne, forma part d'un equip d'atenció al client, ha tingut un afer delicat amb un company, un cas claríssim d'assetjament, té una explicació amb la seva cap, res és fàcil; els han estafat, utilitzant la targeta de crèdit... no se senten recolzats pels magatzems on s'ha fet la compra ni per el banc que ha fet el pagament.

El lector no sap cap a on el condueix l'acció, una acció trepidant en la qual reflexionem, sobre relacions laborals, sobre inestabilitat professional, sobre l'esclavitud a què ens ha portat el telèfon mòbil; sobre el que representa la llibertat de les vacances, dies en els quals no tenim el temps compromès per unes feines que hem de fer a ritme de vertigen i amb por, la relació amb els caps Anne, ens dirà referint-se a la seva superior:

"Esa amabilidad de trámite..." pàg. 121

El llibre conté infinitat d'incitacions a la lectura, Lobo Antunes, Julian Barnes, Eloy Tizón, Graham Swift...

I conté un desenllaç dramàtic, terrible, ens sobta, tot i que drames com el que tanca el llibre poden ser notícies als mitjans.

Una reflexió sobre la sobirania del treball, sempre precari, a les nostres vides, el treball on la por, pren protagonisme, tot és inestable, tots els llocs de la jerarquia trontollen, tothom és víctima d'una inquietud que en un moment o altre el pot portar a defallir, o a cometre errors fatals.

296

 

Llibre

 

 

 

 

GERMINAL

ÉMILE ZOLA

Traducció Anna Casassas

Pròleg Maria Sevilla Paris

569 pàgs.

"La mina no s'aturava mai, nit i dia hi havia insectes humans rosegant la roca, sis-cents metres per sota dels camps de remolatxes." pàg. 95

Un text al qual sempre és oportú tornar, ens parla del món obrer del s. XIX, de l'explotació de les persones, cal tornar-hi perquè la reflexió, entorn la injustícia social, malauradament, no ha perdut vigència.

Zola, el mestre del naturalisme, ens fa possible entrar a la intimitat de les famílies, a les condicions de vida infrahumanes, a la manca absoluta de possibilitats, també ens dona a coneixer la vida dels burgesos, dels botiguers, del metge impotent davant la realitat, de les persones que somien un món millor i lluiten per materialitzar-lo.

Coneixem els Maheu, Toussiant, el pare de família que morirà d'un tret, en plena lluita, és un obrer assenyat, hi ha un moment en el qual un veí li proposa anar a la taverna, ell no hi va perquè ha de conrear el petit hort que ajuda a proveir la cuina, aquest home, té un prestigi davant els obrers i dels propietaris, recolza la lluita. El seu pare, un vell que ha perdut la salut, que espera, en va, una pensió, enfollit, farà justícia pel seu compte i escanyarà una dona jove i ben nodrida, un exemplar prototip dels privilegiats. Alzire, la nena esguerrada, a buit anys entenimentada com una dona, morirà de fam; Catherine, la noia doblement víctima, pateix l'esclavitud de la mina i la tirania d'un adolescent que ha après a maltractar les dones, com la única manera de relacionar-se; Catherine la noia que, abans de viure el canvi al seu cos, pateix la vexació del maltractament sistemàtic; Jeanlin, el fill esguerrat per un accident. La mare, la Maheude, una dona assenyada, quan ja ho ha perdut tot, ens parla amb un sorprenent sentit comú que ha sobreviscut a les tragèdies:

"... organitzar-se tranquil·lament, conèixer-se, reunir-se en sindicats quan les lleis ho permetessin, i aleshores, el matí que sentissin que hi eren tots, quan milions de treballadors es trobessin davant d'uns quants milers d'esquenadrets, agafar el poder i ser els amos." pàg. 563

Aquestes paraules d'una dona que ha conviscut amb l'horror de manera permanent, demostren un nivell de bondat, intel·ligència i amor a la justícia que ens emocionen.

Maigrat, el botiguer, "un tirà capriciós", un personatge terrible que trobarà el seu final en mans de les seves víctimes.

Rasseneur, regenta la taverna, l'havien acomiadat després d'una vaga, "havia acabat per ser el cap dels descontents", un home seré davant una lluita que ja no era la seva, no patia fam ni fred, no exposava la vida diàriament.:

"... s'enriquia amb la còlera que de mica en mica havia insuflat al cor dels seus companys" pàg. 96

Els propietaris, diferents perfils, els Grégorie, les actituds més conservadores i patriarcals; Deneulin, enginyer emprenedor que exposa la seva herència i la perd, ha de tornar a la feina com assalariat.

Hennebeau, el cap, l'enllaç amb els grans capitalistes que mouen els fils des de París, un home que aparentment no perd la calma, les seves insatisfaccions personals són el centre del seu pensament.

Souvarine, rus, fill d'una família noble, un home decebut, ho ha perdut tot, deambula pel món, és admirat per Étienne i Rasseneur, valoren la seva experiència i cultura, trobarà el moment de fer esclatar tota la impotència i la ràbia que ha anat acumulant i provocarà una tragèdia sense precedents.

Étiene, el nostre heroi, el jove carregat d'il·lusions, els orígens genètics no l'ajuden, "fill d'una raça de borratxos", s'havia de formar, i amb tota la precarietat de les condicions en què vivia, va iniciar el seu camí:

"Així va ser com es va aficionar a estudiar sense mètode, tal com ho fan els ignorants afamats de saber." pàg. 195

Pluchart, un home més instruït, visita la mina, fa el que pot, que és poc, aquest sindicalista, alliberat del treball físic, que ja ha entrat de ple en la lluita política, serà un referent per a Ètienne, quan deixi la colònia de miners que el va acollir, s'adreçarà a Paris:

"La satisfacció d'anar a trobar a Pluchart, de ser, com ell, un cap escoltat, li inspirava discursos i ell en disposava les frases." pàg. 561

Hem conegut la foscor dels habitatges, on no hi ha espais d'una mínima intimitat, les criatures sense drets, els instints desbordats, el poc valor de la vida. Aquesta no és una realitat superada, per tant, la reflexió no ha perdut vigència.

La nostra gratitud als editors i a la traductora que han fet possible la lectura.