296

 

Llibre

 

 

 

 

GERMINAL

ÉMILE ZOLA

Traducció Anna Casassas

Pròleg Maria Sevilla Paris

569 pàgs.

"La mina no s'aturava mai, nit i dia hi havia insectes humans rosegant la roca, sis-cents metres per sota dels camps de remolatxes." pàg. 95

Un text al qual sempre és oportú tornar, ens parla del món obrer del s. XIX, de l'explotació de les persones, cal tornar-hi perquè la reflexió, entorn la injustícia social, malauradament, no ha perdut vigència.

Zola, el mestre del naturalisme, ens fa possible entrar a la intimitat de les famílies, a les condicions de vida infrahumanes, a la manca absoluta de possibilitats, també ens dona a coneixer la vida dels burgesos, dels botiguers, del metge impotent davant la realitat, de les persones que somien un món millor i lluiten per materialitzar-lo.

Coneixem els Maheu, Toussiant, el pare de família que morirà d'un tret, en plena lluita, és un obrer assenyat, hi ha un moment en el qual un veí li proposa anar a la taverna, ell no hi va perquè ha de conrear el petit hort que ajuda a proveir la cuina, aquest home, té un prestigi davant els obrers i dels propietaris, recolza la lluita. El seu pare, un vell que ha perdut la salut, que espera, en va, una pensió, enfollit, farà justícia pel seu compte i escanyarà una dona jove i ben nodrida, un exemplar prototip dels privilegiats. Alzire, la nena esguerrada, a buit anys entenimentada com una dona, morirà de fam; Catherine, la noia doblement víctima, pateix l'esclavitud de la mina i la tirania d'un adolescent que ha après a maltractar les dones, com la única manera de relacionar-se; Catherine la noia que, abans de viure el canvi al seu cos, pateix la vexació del maltractament sistemàtic; Jeanlin, el fill esguerrat per un accident. La mare, la Maheude, una dona assenyada, quan ja ho ha perdut tot, ens parla amb un sorprenent sentit comú que ha sobreviscut a les tragèdies:

"... organitzar-se tranquil·lament, conèixer-se, reunir-se en sindicats quan les lleis ho permetessin, i aleshores, el matí que sentissin que hi eren tots, quan milions de treballadors es trobessin davant d'uns quants milers d'esquenadrets, agafar el poder i ser els amos." pàg. 563

Aquestes paraules d'una dona que ha conviscut amb l'horror de manera permanent, demostren un nivell de bondat, intel·ligència i amor a la justícia que ens emocionen.

Maigrat, el botiguer, "un tirà capriciós", un personatge terrible que trobarà el seu final en mans de les seves víctimes.

Rasseneur, regenta la taverna, l'havien acomiadat després d'una vaga, "havia acabat per ser el cap dels descontents", un home seré davant una lluita que ja no era la seva, no patia fam ni fred, no exposava la vida diàriament.:

"... s'enriquia amb la còlera que de mica en mica havia insuflat al cor dels seus companys" pàg. 96

Els propietaris, diferents perfils, els Grégorie, les actituds més conservadores i patriarcals; Deneulin, enginyer emprenedor que exposa la seva herència i la perd, ha de tornar a la feina com assalariat.

Hennebeau, el cap, l'enllaç amb els grans capitalistes que mouen els fils des de París, un home que aparentment no perd la calma, les seves insatisfaccions personals són el centre del seu pensament.

Souvarine, rus, fill d'una família noble, un home decebut, ho ha perdut tot, deambula pel món, és admirat per Étienne i Rasseneur, valoren la seva experiència i cultura, trobarà el moment de fer esclatar tota la impotència i la ràbia que ha anat acumulant i provocarà una tragèdia sense precedents.

Étiene, el nostre heroi, el jove carregat d'il·lusions, els orígens genètics no l'ajuden, "fill d'una raça de borratxos", s'havia de formar, i amb tota la precarietat de les condicions en què vivia, va iniciar el seu camí:

"Així va ser com es va aficionar a estudiar sense mètode, tal com ho fan els ignorants afamats de saber." pàg. 195

Pluchart, un home més instruït, visita la mina, fa el que pot, que és poc, aquest sindicalista, alliberat del treball físic, que ja ha entrat de ple en la lluita política, serà un referent per a Ètienne, quan deixi la colònia de miners que el va acollir, s'adreçarà a Paris:

"La satisfacció d'anar a trobar a Pluchart, de ser, com ell, un cap escoltat, li inspirava discursos i ell en disposava les frases." pàg. 561

Hem conegut la foscor dels habitatges, on no hi ha espais d'una mínima intimitat, les criatures sense drets, els instints desbordats, el poc valor de la vida. Aquesta no és una realitat superada, per tant, la reflexió no ha perdut vigència.

La nostra gratitud als editors i a la traductora que han fet possible la lectura.