Pluja

 

PLUJA

William Somerset Mougham

Traducció Jordi Matin Lloret

91 pàgs.

William Somerset Mougham, (1874-1965), Pluja, 1921

Els senyors Macphail, ell és metge, i els Davidson, missioners, es veuen obligats a conviure durant uns dies, a causa d'una epidèmia de xarampió, són a una illa del Pacífic anomenada Pago Pago, s'han d'allotjar, sense cap comoditat, a l'únic lloc que troben, també ho farà, sota el mateix sostre, la senyoreta Thompson. Els Macphail i els Davidson s'han conegut al vaixell, i allà s'han manifestat les diferències que els separen. Al missioner Davidson el caracteritza el seu integrisme religiós, que el porta a una intransigència que la seva esposa recolza i admira profundament, hi ha un moment que diu:

"Infondré en els indígenes el sentit del pecat" pàg. 28

Pel que fa als Macphail, són persones cordials i amb uns principis que els porten a saber conviure, quan la senyora Macphail diu al seu marit, que els Davidson els consideraven els únics passatgers amb els quals podien relacionar-se, el metge respondrà:

"No m'ho hauria pensat mai, que un missioner pogués ser un peix prou gros per permetre's aquests aires."

"El fundador de la seva religió no era tan exclusiu." pàg. 9

La pluja és constant, la calor i els insectes neguiteixen les persones, també la incertesa de no saber fins quan no podran reprendre el viatge als seus destins.

Coneixem la senyoreta Thompson, uns vint-i-set anys, "grassoneta i bonica d'una manera vulgar", aquesta noia escandalitza als Davidson, rep homes a la seva habitació, escolten música, ballen i riuen, en Davidson, es proposa "portar-la al bon camí", considera que la providència li ha confiat aquesta missió; en les converses que mantenen les dues parelles, el doctor Macphail, es permet desaprovar l'obsessió del missioner per redimir la noia:

"Jo a vostè el respecto molt, doctor, i em sabria greu que malpensés de mi."

"No tinc cap dubte que vostè té una opinió prou bona de vostè mateix per suportar amb equanimitat la meva." pàg. 65

La senyoreta Thompson té una causa pendent, fuig de la justícia, s'ha enamorat d'un jove que la correspon i està disposat a ajudar-la; ens trobem amb la intransigència del missioner:

"... Vull instal·lar-li en el cor el desig fervent de ser castigada perquè al final, encara que jo li ofereixi la llibertat, ella la refusi." pàg. 81

Mentre el missioner du a terme la croada per salvar la senyoreta Thompson, viu una profunda transformació, la seva esposa està preocupada per la seva salut, paral·lelament la noia també ha adquirit l'aspecte d'una severitat que no té res a veure amb l'aparença dels dies anteriors, les sessions d'oració són contínues i els deixen exhausts. Una nit troben a la platja el cos sense vida del missioner, ell ha triat el seu final.

Ens presenten un grau extrem d'intolerància i prepotència. Una reflexió que ens acompanya. A la coberta els editors ens diuen de l'autor:

"Va saber reflectir com cap altre escriptor el final de l'Imperi Britànic i va relatar els darrers dies del colonialisme a l'Índia, el Sud-est asiàtic, la Xina i el Pacífic."

Una recomanació del tot segura.

261

 

LLIBRE

 

 

OURIKA

Claire de Duras

Traducció i pròleg Lluís Maria Todó

Epíleg d'Aissata M'Ballo

62 pàgs.

Claire de Duras, (1777-1828), Ourika, (1823)

Lluís Maria Todó, ens diu al pròleg:

..."aquesta prosa fascinant, exacta, elegant i controlada, al servei d'un argument de gran complexitat i fondària moral que, per desgràcia, manté la vigència polèmica fins ara mateix." pàg. 10

Novel·la basada en un fet real, el moment històric són els anys del Terror i els posteriors durant el mandat de Napoleó com a emperador. Ourika, la nostra protagonista, explicarà la seva vida a un metge, que no és a temps de salvar el seu cos, la negació a la vida, a que l'havia dut la tragèdia, tindrà més força que la conformitat a què la porta el seu misticisme.

Al Senegal va ser rescatada de l'esclavitud, quan a dos anys va perdre la seva mare, un cavaller, la va prendre i la va entregar com a regal a Madame de B. una aristòcrata, que tindria cura d'ella i la criaria com ho hagués fet amb una filla, Ourika va tenir drets i privilegis, va trigar molt a tenir consciència del color de la seva pell; ningú va saber que havia tingut accés a una conversa, on ella tenia tot el protagonisme, una amiga de la seva benefactora, deia sense embuts que Ourika no tenia cabuda al món on l'havien situat, ningú no es casaria amb ella per amor, només ho podria aconseguir per diners, algú a canvi de diners potser accediria a tenir fills amb ella, ella no acceptaria mai aquesta solució, per tant, era un fet que no tenia un lloc al món que l'havia acollit. Aquesta realitat va enfonsar l'adolescent en una tristesa de la qual ja no es va poder refer, tenia l'amor incondicional de la seva protectora, de petita s'havia cregut una igual que Charles, l'infant amb el qual havien crescut com a amics inseparables, net de Madame de B. de qui a l'adolescència es va enamorar. Va pasar al costat de Madame de B. els anys del Terror, sempre juntes, d'aquesta dona tindrà la millor de les opinions:

"Madame de B. posseïa en grau suprem tot el que constitueix l'encant de la vida interior. Era indulgent i fàcil, davant d'ella es podia dir tot; sabia endevinar que volia dir allò que li havien dit."

Totes aquestes qualitats excepcionals no són suficients per fer front a la realitat a la qual la vida la va portar quan va acceptar el regal d'un ésser humà, va fer el que va poder, però sempre movent-se en la superfície, Ourika era acceptada perquè ningú, excepte l'amiga que gosa dir-ho, era capaç de contradir a Madame de B. però quan Ourika va raonar com una adulta i recolzada en la seva exquisida formació humanista, es va saber exclosa, es va saber sense drets i sense la possibilitat d'estimar, va recuperar la pau per la via d'un profund misticisme quan el cos ja no tenia possibilitats de guarir-se.

Hi ha un moment que ens dirà:

"Tots els cors tenen les mateixes necessitats, i la desgràcia, que potser no és la privació de les necessitats del Cor?" pàg 39

Una reflexió que malauradament no ha perdut vigència, recollim unes paraules de l'epíleg:

"Vivim en països que encara no són capaços d'acceptar la part de culpa en el comerç atlàntic d'esclaus i les conseqüències devastadores que encara continuen patint els països del mal anomenat Sud Global." pàg. 62

Claire de Duras, una autora que ens ha seduït, en molt poques pàgines, ens ha presentat un fet de gran complexitat amb precisió i bellesa, hem de manifestar la nostra gratitud als editors que l'han triat per al seu catàleg, esperem tenir l'oportunitat de gaudir de la resta de l'obra. Agraïm a Lluís Maria Todó el pròleg i la traducció, pel que fa a l'epíleg, el nostre sincer reconeixement.

Una recomanació sense reserves una reflexió necessària que ens porta a un moment de profund plaer literari.