299

 

llibre

 

 

FILOSOFIA DE LA MODA.

Textos escollits

Edició i introducció de Rita Rakosnik

Traductors: Anna Carreras, Gemma Vilanova, Eloi Busquets

115 pàgs.

Rita Rakosnik, (Barcelona, 1993) és historiadora de l'art, crítica i investigadora cultural independent. Ens proposa una reflexio, entorn la moda, cita autors que ens han deixat les seves observacions, davant del fet de cobrir-nos el cos, uns tenen cura i li donen tota transcendència, d'altres volen deixar constància de la seva despreocupació davant el fet de vestir-se... La tendència és pensar que cada època té unes característiques úniques, ens sorprèn els paral·lelismes que es donen, quan tenim accés al que han dit autors del s.XIX, perdem, en gran mesura la capacitat de sorpresa davant el nostre present, les actituds de les persones que tenen les mateixes reaccions davant els estímuls pels quals la societat va suggerint els canvis.

Rita Rakosnik, ens dirà davant el fet de vestir-nos:

"En aquest ritual quotidià existeix una esperança quasi màgica: la de recobrir-nos d'una certa sensació de seguretat. Però pensar que la roba ens lliurarà de la vulnerabilitat o que guardarà tots els nostres secrets és d'una candidesa imperdonable. pàg. 17

Sí que apunta un fet particular de la nostra època:

"Els sistemes morals rígids i monolítics han caigut pel seu propi pes i ja no depenem de l'autoritat explícita d'una elit que dictamini el gust i inspiri la imitació." pàg. 26

Ens atrevim a apuntar que el mercat exigeix altres formes de rigidesa.

Giacomo Leopardi, (1798-1837) Dins d'obres morals, (1824)

Ens presenta un brillant i jocós diàleg entre dues senyores, Mort i Moda, la senyora Moda, gosa. qüestionar el concepte d'immortalitat, dirà:

"... he eliminat aquest costum de buscar la immortalitat, i també de concedir-la en el cas que algú se la mereixi."

"... amb aquesta intenció t'he estat buscant, i em sembla oportú que a partir d'ara no ens separem, perquè acompanyant-nos sempre ens podrem consultar l'una a l'altra segons els casos, i prendre més bones decisions..."

Mort: "Dius la veritat, i això és el que vull que fem." pàg. 37

Théophile Gautier, (1811-1872) Sobre la moda, (1858)

Fa una observació que ens ensenya a apreciar amb més rigor:

"... s'ha de tenir la sensació que un home és elegant, sense recordar després cap detall de la roba que duia."

Oscar Wilde, (1854-1900), Filosofia del vestit, (1885)

Wilde, amb la seva impietat i rigor habituals:

"¿Què és una moda en el fons? No és altra cosa que una forma de lletjor tan intolerable que l'hem de canviar cada sis mesos!" pàg. 57

Enumara flagel·lacions, que les persones addictes a la moda han patit al llarg del temps, aquesta és una de les qüestions, en les quals no s'ha evolucionat cap al sentit comú, en la nostra època ho volem entendre com quelcom superat, no és cert, en l'actualitat, també es malbarata la salut amb finalitats estètiques.

Georg Simmel, (1858-1918), Filosofia de la moda, (1905)

Les seves aportacions tenen una gran vigència, volem diferenciar-nos i alhora formar part del grup al qual pertanyem. Ens presenta un fet històric que ens il·lumina, als s. XIV i XV a Alemanya, es va produir un desenvolupament extraordinari de la individualitat, aquest canvi va excloure les dones, això, les va fer reaccionar cap a unes formes desproporcionades que es va allunyar de l'harmonia, va ser la manera que van triar per "fer-se veure"; al mateix temps, a Itàlia, el Renaixement va donar un impuls a les possibilitats de les dones pel que fa a la seva formació i participació en la societat, això va ser un fet excepcional, i limitat a les classes benestants, doncs bé, ens diu Simmel que no hi ha cap document que ens parli d'extravagàncies en la moda italiana d'aquest període, és a dir, quan les persones troben la satisfacció dels seus interessos en altres àmbits, la preocupació per fer-se notar va pasar a segón plà.

El nostre reconeixement i gratitud a l'autora, aquest recull de reflexions ha enriquit la nostra mirada.

298

 

llibre

 

 

 

LA CIUTAT ERRANT

Cesc Martinez

105 pàgs.

Cesc Martínez, (Manresa, 1974) La ciutat errant, 2025

"Va venir la guerra. La guerra se'n va anar. El que va quedar no era pau."

La ciutat errant, una reflexió on tot el que trobem és esséncia, l'autor s'adreça als lectors amb una primera nota, ens sentim acollits, ens posa en antecedents, ens diu que no ens presenta una ficció, però es val de ficcions d'altres, ficcions històriques, per acostar-nos a les realitats que van desfilant, per tant, també anotem lectures a les quals tornarem o descobrirem. El primer personatge Sir Raymond Quilter, aviador, un home de gran discreció, un home que va trobar el seu lloc al món en la solitud dels núvols:

"La terra, per a ell, devia ser el record que el lligava a unes condicions de vida (i de socialització) massa rígides. pàg. 11

Ens parla de les grans obres públiques que només tenen el sentit d'enriquir uns pocs, les descripcions d'aeroports sense ciutat a la que oferir els seus serveis, aeroports al mig del no-res que han generat pobresa i destrucció i la perplexitat dels pocs que s'acosten a conèixer la desfeta.

Coneixem amb una àmplia documentació, que dona suport al que ens expliquen, a Pedro Vives y Vich, El General Bum Bum, aquest

"... forma part d'una comunitat d'individus sumptuosos i greus que, discretament, pensen coses sinistres." pàg. 43

Al capítol que titula "Fugir" ens porta a la reflexió de les diàspores dels nostres dies, les persones errants, que guarden una realitat que no poden compartir, que venen d'un lloc que no els podrà tornar a acollir.

Ens presenta als Palmerola-Fonollar, soca noliària de sang, quan ens confonguem amb la multitud que omple el carrer de la Portaferrissa, alçar els ulls cap als balcons que els van acollir, ens portarà al reconeixement als autors que ens ajuden a conèixer la ciutat que ens acull.

Quan la guerra acaba mai no arriba la pau, la Guerra Civil va acabar l'any 1939, quan l'any 1956 va implantar-se La Ley del Suelo es va demostrar que el país no vivia un moment de pau i prosperitat per a tots, això i les tragèdies familiars que afectarien les persones durant generacions, les presons, els perseguits, la por, la por que es transmet, els silencis.

Al final ens ofereixen una Guia de viatge, hem fet cas a l'autor i no hem consultat durant la lectura, però ens serveix per anotar tots els suggeriments que ens ha fet per descobrir o rellegir, Segarra, Sebald, Olga Tokarezuk, Mercè Ibarz...

Som davant d'una recomanació del tot segura.

297

 

LLIBRE

 

 

MIL COSAS

Juan Tallón

149 pàgs.

Juan Tallón, (1975), Mil cosas, (2025)

“Todo está pensado para que la experiencia de la lectura no esté completa hasta que no se acaba la novela. Solo entonces te haces una idea del espanto que hay en las vidas normales cuando se someten a la existencia alienante en la que todos estamos instalados”, Juan Tallón

Som testimonis d'un moment de vida quotidiana, acompanyem a una parella, Travis i Anne, tenen un fill de pocs mesos, Ivan, tot comença la vigilia del darrer dia de feina abans de les vacances; és ple estiu amb unes temperatures extremes, un ritme molt accelerat, tenim la sensació que Travis fa tard a tot, a la farmàcia on pretén comprar bolquers per al seu fill, no tenen l'amabilitat d'atendre'l, ell no ho entén, els hi prega en va; ha de córrer al supermercat, no podrà comprar la marca que empren sempre, ha de fer una compra ràpida pel sopar del vespre; tot el temps té present com serà la jornada de l'endemà, el dia de tancament a la revista on és el subdirector, pateix una gran pressió, té una terrible sensació d'inestabilitat.

Travis es posa una camisa impecable, aquell dia tindrà un dinar amb els seus superiors, es taca la camisa abans de sortir de casa:

"Una mancha en la ropa puede dar muchísimo miedo. No quiere entrar a discutir si da más miedo la muerte, o las enfermedades, o un elefante suelto por las calles de la ciudad, o un avión o el fascismo. Has muchos miedos i el miedo a la mancha existe." pàg.56

Anne, forma part d'un equip d'atenció al client, ha tingut un afer delicat amb un company, un cas claríssim d'assetjament, té una explicació amb la seva cap, res és fàcil; els han estafat, utilitzant la targeta de crèdit... no se senten recolzats pels magatzems on s'ha fet la compra ni per el banc que ha fet el pagament.

El lector no sap cap a on el condueix l'acció, una acció trepidant en la qual reflexionem, sobre relacions laborals, sobre inestabilitat professional, sobre l'esclavitud a què ens ha portat el telèfon mòbil; sobre el que representa la llibertat de les vacances, dies en els quals no tenim el temps compromès per unes feines que hem de fer a ritme de vertigen i amb por, la relació amb els caps Anne, ens dirà referint-se a la seva superior:

"Esa amabilidad de trámite..." pàg. 121

El llibre conté infinitat d'incitacions a la lectura, Lobo Antunes, Julian Barnes, Eloy Tizón, Graham Swift...

I conté un desenllaç dramàtic, terrible, ens sobta, tot i que drames com el que tanca el llibre poden ser notícies als mitjans.

Una reflexió sobre la sobirania del treball, sempre precari, a les nostres vides, el treball on la por, pren protagonisme, tot és inestable, tots els llocs de la jerarquia trontollen, tothom és víctima d'una inquietud que en un moment o altre el pot portar a defallir, o a cometre errors fatals.

296

 

Llibre

 

 

 

 

GERMINAL

ÉMILE ZOLA

Traducció Anna Casassas

Pròleg Maria Sevilla Paris

569 pàgs.

"La mina no s'aturava mai, nit i dia hi havia insectes humans rosegant la roca, sis-cents metres per sota dels camps de remolatxes." pàg. 95

Un text al qual sempre és oportú tornar, ens parla del món obrer del s. XIX, de l'explotació de les persones, cal tornar-hi perquè la reflexió, entorn la injustícia social, malauradament, no ha perdut vigència.

Zola, el mestre del naturalisme, ens fa possible entrar a la intimitat de les famílies, a les condicions de vida infrahumanes, a la manca absoluta de possibilitats, també ens dona a coneixer la vida dels burgesos, dels botiguers, del metge impotent davant la realitat, de les persones que somien un món millor i lluiten per materialitzar-lo.

Coneixem els Maheu, Toussiant, el pare de família que morirà d'un tret, en plena lluita, és un obrer assenyat, hi ha un moment en el qual un veí li proposa anar a la taverna, ell no hi va perquè ha de conrear el petit hort que ajuda a proveir la cuina, aquest home, té un prestigi davant els obrers i dels propietaris, recolza la lluita. El seu pare, un vell que ha perdut la salut, que espera, en va, una pensió, enfollit, farà justícia pel seu compte i escanyarà una dona jove i ben nodrida, un exemplar prototip dels privilegiats. Alzire, la nena esguerrada, a buit anys entenimentada com una dona, morirà de fam; Catherine, la noia doblement víctima, pateix l'esclavitud de la mina i la tirania d'un adolescent que ha après a maltractar les dones, com la única manera de relacionar-se; Catherine la noia que, abans de viure el canvi al seu cos, pateix la vexació del maltractament sistemàtic; Jeanlin, el fill esguerrat per un accident. La mare, la Maheude, una dona assenyada, quan ja ho ha perdut tot, ens parla amb un sorprenent sentit comú que ha sobreviscut a les tragèdies:

"... organitzar-se tranquil·lament, conèixer-se, reunir-se en sindicats quan les lleis ho permetessin, i aleshores, el matí que sentissin que hi eren tots, quan milions de treballadors es trobessin davant d'uns quants milers d'esquenadrets, agafar el poder i ser els amos." pàg. 563

Aquestes paraules d'una dona que ha conviscut amb l'horror de manera permanent, demostren un nivell de bondat, intel·ligència i amor a la justícia que ens emocionen.

Maigrat, el botiguer, "un tirà capriciós", un personatge terrible que trobarà el seu final en mans de les seves víctimes.

Rasseneur, regenta la taverna, l'havien acomiadat després d'una vaga, "havia acabat per ser el cap dels descontents", un home seré davant una lluita que ja no era la seva, no patia fam ni fred, no exposava la vida diàriament.:

"... s'enriquia amb la còlera que de mica en mica havia insuflat al cor dels seus companys" pàg. 96

Els propietaris, diferents perfils, els Grégorie, les actituds més conservadores i patriarcals; Deneulin, enginyer emprenedor que exposa la seva herència i la perd, ha de tornar a la feina com assalariat.

Hennebeau, el cap, l'enllaç amb els grans capitalistes que mouen els fils des de París, un home que aparentment no perd la calma, les seves insatisfaccions personals són el centre del seu pensament.

Souvarine, rus, fill d'una família noble, un home decebut, ho ha perdut tot, deambula pel món, és admirat per Étienne i Rasseneur, valoren la seva experiència i cultura, trobarà el moment de fer esclatar tota la impotència i la ràbia que ha anat acumulant i provocarà una tragèdia sense precedents.

Étiene, el nostre heroi, el jove carregat d'il·lusions, els orígens genètics no l'ajuden, "fill d'una raça de borratxos", s'havia de formar, i amb tota la precarietat de les condicions en què vivia, va iniciar el seu camí:

"Així va ser com es va aficionar a estudiar sense mètode, tal com ho fan els ignorants afamats de saber." pàg. 195

Pluchart, un home més instruït, visita la mina, fa el que pot, que és poc, aquest sindicalista, alliberat del treball físic, que ja ha entrat de ple en la lluita política, serà un referent per a Ètienne, quan deixi la colònia de miners que el va acollir, s'adreçarà a Paris:

"La satisfacció d'anar a trobar a Pluchart, de ser, com ell, un cap escoltat, li inspirava discursos i ell en disposava les frases." pàg. 561

Hem conegut la foscor dels habitatges, on no hi ha espais d'una mínima intimitat, les criatures sense drets, els instints desbordats, el poc valor de la vida. Aquesta no és una realitat superada, per tant, la reflexió no ha perdut vigència.

La nostra gratitud als editors i a la traductora que han fet possible la lectura.

295

 

LLIBRE

 

 

LA CARTERA

Francesca Giannone

Traducció Xavier Solsona

460 pàgs.

Per mitjà de La Cartera coneixem una família, com moltes, guarda secrets que deformen la realitat; dos germans; Antonio i Carlo, el primer, des d'infant seriós i entenimentat, Carlo més arrauxat, molt units, s'estimen per sobre de tot, Antonio farà sempre el paper de germà gran, serà el depositari d'un gran secret i paral·lelament, vuirà, en silenci, una forma d'amor cap a la cunyada, una relació en la qual l'amor s'expressa amb un tracte cordial, lectures compartides, a través les quals es filtraran missatges, admiració mútua...

1934, Anna, arriba al sud amb el marit i un nen d'un any, arrossega el dolor d'un dol recent, va morir la seva filleta de pocs mesos, s'instal·len al poble d'ell, per a ella, tot representa recular en el temps, ha deixat la seva professió, un sacrifici suprem, ha d'acceptar la vida sense exercir de mestra, li costa d'entendre l'endarreriment cultural, la submissió de les dones, està molt sola, tria resistir i no adaptar-se, no va a l'església, es relaciona amb la família més propera, Antonio i Agata, els cunyats, Anna no s'esforça a ser políticament correcta, davant les atencions de la cunyada, una dona del tot convencional, gosarà dir:

"Agata, t'ho agraeixo de tot cor. Ets molt amable, però... d'això, per la meva família vull cuinar jo."

El marit és emprenedor, comença a cultivar una finca i assoleix l'èxit de comercialitzar un vi que li donarà estabilitat i prestigi, des de la primera collita serà exportador a Nova York; arribarà a ser alcalde del poble, amb el partit de la Democràcia Cristiana.

Mentre, ella ha de quedar-se a casa, és difícil trobar una plaça de mestra, sorgeix la possibilitat de fer de cartera, pels seus mèrits, aconsegueix la feina; la forastera, ja era considerada rara, que faci la feina que només havien vist fer a homes porta les seves rareses a l'extrem, res no l'atura, abans de començar, cada dia, du a terme una altra provocació, pren un cafè amb grappa al bar; la seva tasca té, des del primer, moment una vessant social, llegirà les cartes als que no ho saben fer, portarà consol allà on calgui; la vida la porta a conèixer la Giovanna, una dona que viu aïllada, tots la tenen per boja, ella s'hi acosta, fa el que semblava impossible, aprèn a llegir, i el que és més important, l'allibera del seu botxi, un capellà maltractador, la Giovanna reviu, troba, per primera vegada, el seu lloc al món.

Hi ha el gran secret, Daniele, el fill de Carmela, aquest secret que només coneixen els pares de Carmela i al cap de molts anys Carlo i Antonio, té un pes molt important.

Ens neguiteixa, des del primer moment, la Lorenza, una noia que de ben jove, té una tendència a l'infelicitat, segueix uns impulsos que no sap dominar, treu el Daniele de la seva vida, fa un casament que no sap o no pot suportar, té una filla, el fet de ser mare no la porta a reaccionar, les seves decisions la porten al caos.

Anna vuerà realitzat un somni, crearà LA CASA DE LES DONES, aquest projecte no el va poder dur a terme quan el seu marit era l'alcalde, però va tenir el seu vistiplau per fer-ho amb diners propis, com a seu van triar la casa de la Giovanna, un lloc on l'amiga no va atrevir-se a tornar; aquesta casa acollirà a dones que ho han perdut tot, els hi donaran aixopluc, i formació, les més joves trobaran el seu lloc al mercat laboral, totes aprendran a ser útils, a estimar-se a elles mateixes, tenir cura de la casa, saber viure en comunitat, aquest projecte i s'expandirà al poble del costat.

Hem conegut uns perfils humans que ens ajuden a entendre una època, Carmela la modista, la dona que ha d'amagar la seva realitat amb un casament precipitat, conviurà amb un home amb el qual no es donen afinitats, el menysprearà de forma sistemàtica, és la guapa del poble, treballa molt, procura no perdre l'atractiu que la caracteritza, el fracàs de la seva maternitat, la porta a no manifestar afecte a ningú, tampoc al fill; els pares que viuen l'amargor de la infelicitat de la filla, el pare don Ciccio, farà possible amb el seu talent de vinater la prosperitat de la finca d'en Carlo, aquest acull a demanar-li consell, sense saber el llaç que l'uneix a aquella família.

Una reflexió sobre les diferències entre el nord i el sud, sobre la força d'una dona a qui les adversitats no fan claudicar, també posa de manifest com els secrets i els silencis, poden moure els fils.

Un llibre de gran èxit de vendes, potser, perque apel·la a l'essència de les persones.

294

 

LLIBRE

 

 

EL MALENTÈS

Irène Némirovsky

Traducció Josep Maria Pinto

147 pàgs.

Irène Némirovsky, (1903-1942), El Malentès, (1926)

El primer que no podem deixar de tenir present és l'edat de l'autora, quan es va publicar aquesta primera novel·la, vint-i-tres anys, la capacitat d'anàlisi de la societat i dels diferents perfils humans que ens mostra ens sorpren i ens du a l'admiració.

La història d'un adulteri, ell, Yves, de qui ens diran:

"Com a fill i net de rics, d'ociosos, patia per la manca de comoditat, de despreocupació, com altres pateixen de gana, de fred." pàg. 19

Ha de treballar, i ho fa amb la pitjor actitud, no sap administra els diners, no té ambicions, Mosès, company de feina, un prototipus de jove jueu ric, gosarà dir-li:

"Estimat Harteloup, el que li falta a vostè és una gota, una goteta petita, de la nostra sang..." pàg. 87

De la Denise sabem que era:

"... nena viciada, filla única d'industrials rics, esposa consentida per un marit que guanyava molts diners..." pàg. 52

Aquesta noia, quan va ser el moment, no va decebre ningú, es va casar i va ser mare:

"... un veritable casament francès de conveniència i lògica, la maternitat..." pàg. 39

Podem afegir, l'avorriment, la falta d'interessos, abocada a una espiral de frivolitat, el joc de la seducció, les festes, cap control de les despeses, una peculiar intimitat amb el marit, la por extrema pel pas del temps i la pèrdua d'encant; l'amant era algú a qui s'aferrava, una necessitat tan vital com alenar, per això, quan les cites van perdent freqüència, aviat trobarà distracció al costat del cosí Jean Paul.

Un personatge interessantíssim és la senyora Franchevile, la mare de Denise, aquesta dona que encara es troba en un moment de plenitud, es preocupa per la filla quan veu que una follia d'amor la pot dur a la malaltia; es permet fer una observació, amb la qual la vol protegir:

"Havia après la lliçó de la vida que ensenya a donar molt poc i a exigir encara menys..." pàg.

Coneixem el que és un vespre de disbauxa, els diners volen i això representa un martiri per l'Yves, que ha de fer equilibris per sobreviure, amb l'aparença que creu que li correspon; el marit de Denise, sap que aquest home es troba en una situació difícil i es permet fer comentaris que posen de manifest que és un home sense mitjans.

Yves reacciona, ha arribat a l'extrem d'endeutar-se, té un amic, que li ha fet la proposta de negocis que el tornaran a dur a l'estabilitat econòmica que li permetrà viure com ho han fet tots els de la seva nissaga, abans els diners els haurà de guanyar, experimentar l'aventura de viure a l'estranger, fer ús de la intel·ligència i per sobre de tot, el farà fort saber que no està sol, té un amic que el recolza, que compta amb ell i a qui ha preocupat la inèrcia fatal la qual estava immers.

Irène Nemirovsky va arribar a França a setze anys, la seva família jueva fugia de la Revolució bolxevic, es va llicenciar en lletres a la Sorbona, i la seva carrera literària va començar de manera brillant, hem conegut una observadora impecable de la societat que la va acollir, una dona brillant que no va deixar d'escriure, la seva obra cada vegada va ser més reconeguda; malgrat tot, res no va salvar-la de l'antisemitisme, fou perseguida, arrestada, va morir a Auschwitz. Una part molt important de la seva obra va sobreviure a la tragèdia i pòstumament va ser publicada.

Som davant del retrat immillorable d'una societat, Némirovsky ha creat uns perfils humans que ens porten una anàlisi profunda de l'ésser humà, una recomanació del tot segura.

293

 

llibre

 

 

UNA LLUM SUBMERGIDA

Marc Cerdó

147 pàgs.

22-3-1974, Xesca Ensenyat, s'adreça al fill nounat:

"Serem savis, inventors. La felicitat no existeix, però jo la invento i tu m'ajudaràs." pàg, 17

Xesca Ensenyat té propòsits de mare quan dialoga amb el seu fill, una dona molt jove, vint-i-tres anys, una estudiant amb compromís polític a la qual la maternitat sobta, és una dona que està molt sola, que té un potencial creatiu imponent, però que sobreviu valent-se de mentides, té un món paral·lel, és brillant, la seva escriptura és impecable, però ella tria viaranys molt accidentats, tot sovint perd els papers, es baralla amb el món, genera caos i els bons propòsits que expressa al fill no es materialitzen en carícies i complicitats que és el que els fills han de menester per créixer. S'ha materialitzat el desig més profund de la mare, el fill ha esdevingut un intel·lectual, un home de lletres, un home que té la prioritat del coneixement, reivindica la figura de la mare, ha posat a l'abast dels lectors noves edicions de les novel·les Una altra vida i Babalusa, la medusa. Aquí trobem la força que poden arribar a tenir els desitjos més profunds i mai confessats, mare i fill units pel talent, per la capacitat de crear, mare i fill són escriptors.

Xesca Ensenyat, va conviure amb el seu canterano, aquest moble l'acompanya, ningú hi té accés, ho prohibeix amb la força i obstinació que ella empra de manera sistemàtica; un cop ha deixat aquest món, a cinquanta-set anys, el fill té a l'abast la documentació que conté el canterano, allà troba dietaris, cartes, retalls de premsa, obra d'artistes contemporanis amics, rebuts, correspondència amb editors, papers que tenien a veure amb denúncies que arribaven a jutjats per nimietats que ella feia créixer... tot això mesclat amb moments creatius brillants.

A la fi, el fill té la possibilitat del diàleg tants anys ajornat, el primer diàleg real amb la mare a partir del seu traspàs, i ens ofereix el seu treball, un procés creatiu de deu anys, de relació intensa amb el contingut del canterano, les converses de tota una vida iniciades prop dels quaranta anys, el fill ha sabut esperar, al fill, les adversitats l'han dut a créixer, la soledat, la infància carregada d'enigmes, de silencis:

"Hi ha silencis més devastadors que les paraules més punyents. La teva escriptura no sempre desvela veritats fondes...

...Redactes a la desesperada el full de vida d'un nounat des dels zero anys fins als divuit." pàg. 12

En Marc, un nin molt sol, particularment sensible al que l'envoltava, cercava tot allò que li amagaven, sap que Xesca Ensenyat no va tenir una bona relació amb la seva mare i idealitza a l'avi que va morir quan potser encara feia falta a la filla, aquesta dona a la qual s'havia d'estimar sense entendre, hi ha un moment que l'avi ens diu:

"-Ja que no tenim educació, com a mínim hauriem de procurar tenir un poc de seny. ¿No trobes que tinc raó, Pixedis? pàg. 76

En aquest papers de na Xesca Ensenyat, també trobem el retrat de l'època, els eufemismes per parlar dels tractaments amb electroxocs, ella, que va triar fer-se dir metgessa, sabia veure el dolor humà, la soletat dels altres, la malaltia.

Per dir-nos tot això, tenim la sensació que Marc Cerdó ha creat un gènere dintre de la novel·la, que tot ho acull, ell ens diu que hi ha precedents, nosaltres en la nostra eufòria de lectors fascinats ens felicitem pel "descobriment" d'aquesta manera de donar-nos a conèixer una biografia o bé una conversa amb la mare absent, un homenatge, a la mare a la qual sempre es cerquen raons per estimar.

Marc Cerdó, té el propòsit de rescatar l'obra de la mare, ell des de la serenitat i l'aplom, un home que sap dialogar i conviure, l'intel·lectual que la mare va desitjar, aquesta conversa ens acosta a tots dos, la dona que va deixar aquest món del tot contrariada va posar en mans del fill el seu patrimoni de paraules i aquest té la determinació, que la veu de Xesca Ensenyat doni llum a generacions futures.

Una recomanació del tot segura.

292

 

llibre

 

 

 

 

TERRES MORTES

NúRIA Bendicho Giró

178 pàgs.

Núria Bendicho Giró, (1995), Terres Mortes, 2021

Comencem la lectura amb les paraules del Nen davant l'agonia d'en Joan, el seu germà, coneixem la mare, la germana, el pare, en Tomàs i una criatura, també el mossèn:

"...sobre aquell ardor de la terra que volia deixar-nos sense aire, evaporar el que ens quedava de sang." pàg. 11

Tomàs, un home de trenta anys, que no té dona ni fills, "Ni paraules, ni il·lusió ni amabilitat."

Una narració literàriament perfecta, aviat sabem que no trobarem la descripció admirada d'un entorn, hi ha pocs moments en els quals el dolor faci una treva, som dins una espiral que aprofundeix en silencis ancestrals i nega la plenitud.

Maria, la jove mare, a la qual uns instants de tendresa van fer-la sentir enamorada d'aquell personatge "d'ullets d'àguila em pertorbaven i a vegades m'atreien".

Dolors, que se sabia no dona, sinó prostituta "que era el que veritablement era", aquest personatge que no forma part de la família, la Dolors acull als homes que desfoguen la seva desesperació, es creen lligams; coneixem l'Esteve, el seu fill, segons ella purgava els pecats dels altres, no comprenia, però semblava entendre-ho tot.

La mare, que va ser triada per en Jaume pel seu patrimoni; hi ha un moment en el qual ens permetem un alè, ens presenten la Rosa, que ha trobat la tranquil·litat a casa seva, la coneixem el dia que la visita la mare, la Pladevall, vol saber, vol entendre... una dona endurida per la vida, la mort i la solitud, una dona que va fer el paper de mare de la neta, la criatura que havia engendrat el capellà, la nena, Marieta, que un bon dia esdevindrà mestressa, tindrà cura de la mare i estimarà a l'oncle esguerrat i a l'Esteve com s'estimen a les criatures.

En Pere, ens dirà:

"Però nosaltres ja ens havíem ficat al llit, perquè els homes de la casa sabíem que quan es tracta de fer les coses bé sempre és millor que qui prengui les decisions sigui una dona, una com ella o una altra aconsellant d'esquitllentes." pàg. 145

En Pere trobarà la tranquil·litat al costat de l'Eulàlia, una dona amb prou patrimoni per alliberar-se de l'angoixa de la supervivència, això fa que en Pere conegui, per primera vegada, la pau de la vida al poble, amb dona i fills, amb l'Eulàlia "havia començat a agafar el gust per la vida" ella l'havia salvat, la força de la seva bondat va poder més, que la inèrcia cap a la fatalitat de tot el que representava la nissaga dels Capdevila.

El darrer personatge que ens presenten és l'Enriqueta, que arribarà a Barcelona, i trobarà el seu lloc a l'hospici de Santa Magdalena "fàbrica de cadàvers", entregada als altres, aquell entorn li aporta una certa serenor, allà en Tomàs espera el seu final.

Tanquem el llibre amb la certesa que som davant d'una obra magistral, ha estat justament reconeguda, i té un lloc entre els clàssics, Nùria Bendicho Giró, una dona culta i brillant, també té el do de la paraula, una gran seguretat quan parla de literatura, ens fa arribar les dades, l'obra, l'autor... amb l'autoritat dels que "conviuen" amb els autors i han fet seves les vides i obres que citen, quan l'escoltem, ens porta a l'admiració i al reconeixement més sincer i rotund, una recomanació sense reserves, un llibre al qual tornarem com ho fem amb l'obra Faulkner, Carson McCullers, Antònia Vicens...

Els editors ens diuen a la coberta "s'ha passat la joventut viatjant i llegint a les biblioteques" reiterem la nostra admiració, mai un temps més ben aprofitat.

291

 

LLIBRE

 

 

 

EL VAMPIR

John Williams Polidori

Traducció Xavier Zambrano

61 pàgs.

El que més ens fascina és la circumstància que va donar lloc a la creació del relat EL VAMPIR, l'estiu de 1816 John Williams Polidori, metge personal de lord Byron, es trobava estiuejant a Diodatti, Suïssa, en qualitat de metge personal de l'escriptor, els havien visitat Percy Shelley i la seva esposa Mary, reunits els quatre, Byron va proposar el repte que cadascú escrivis un relat de terror, d'aquesta iniciativa informal va néixer Franksetein de Mary Shelley i El vampir de Polidori.

Som davant d'un relat breu, una història explicada de manera magistral, assistim a l'inici d'una relació entre dos homes, el jove Aubrey, un orfe amb una còmoda posició econòmica, uns tutors tenen cura dels seus interessos i els de la seva germana; i lord Ruthven, el primer, un home de mirada neta, la realitat quedava deformada pel seu grau d'idealisme:

"No va trigar gaire a conformar aquell objecte de contemplació al model d'un heroi novel·lesc, fins al punt que només veia el producte de la seva fantasia i no la persona que tenia davant seu." pàg. 12

Pel que fa a lord Ruthven, des del primer moment, el lector sent el neguit que li provoquen les accions que aquest personatge porta a terme, és el retrat del mal, a la taula de joc, es deixa guanyar pels personatges més perversos i té el plaer d'arruïnar a les persones de bondat evident, li produeix un gran plaer que l'adversitat destrueixi les persones.

Els dos homes havien començat un viatge, un d'aquells periples en els quals els joves fan el pas a l'edat adulta; la mala fama de Ruthven, fa que els tutors alertin a Aubrey i li demanin que deixi una companyia del tot perillosa, aquest ho fa, eren a Itàlia, el jove surt cap a Grècia; quan pensa que s'ha alliberat de la nefasta presència, l'altre apareix, mai no ha deixat d'escampar el mal, torna a entrar a la vida del jove; hi ha un moment en el qual Ruthven agonitzant, li fa jurar que mai no dirà tot el que sap d'ell, Aubrey fa el jurament davant d'un home en el seu darrer alè, Ruthven mor, el seu cadàver desapareix, sabem que el malfactor ha protagonitzat una història molt fosca, una noia desapareguda i una família caiguda en desgràcia.

El jove Aubrey, molt trasbalsat, torna a Anglaterra, intenta incorporar-se a la quotidianitat, no té forces, està malalt, no pot acompanyar a la seva germana en la seva presentació en societat, abatut i sense salut, s'assabenta que la germana té un pretendent, fatalment es tracta de Ruthven, ell no pot aturar el curs dels esdeveniments, rep l'amenaça del pervers Ruthven, li assegura que la germana ja ha caigut en desgràcia res impedirà que executi els seus desitjos, arriben a casar-se, surten del país. Aubrey perd la salut i al darrer moment, confessa tot el que sap de Ruthven i la seva vida s'apaga.

No van ser a temps de rescatar la noia:

"Lord Ruthven havia desaparegut i la germana de l'Aubrey havia sadollat la set d'un VAMPIR"

Aquestes són les paraules finals d'un relat magistral, un relat en el qual el lector es posa en alerta davant fets més quotidians, davant un mal més difícil de provar, coneixem algú que experimenta plaer davant del dolor dels altres, aquest ésser és capaç de tot per satisfer les seves necessitats.

El repte i la juguesca que va proposar lord Byron, per fugir de l'avorriment va donar lloc a dos relats fonamentals en la història de la literatura fantàstica, i els autors no eren els que es podia preveure.

Una recomanació del tot segura.

290

 

llibre

 

SOMNIS DE TRENS

Denis Johnson

Traducció Ariadna Pous

132 pàgs.

Denis Johnson, (1949-2017), Somnis de trens, (2002)

En Robert Grainier, és un home d'origen incert, orfe, sense una data concretat que confirmi el seu naixement, a sis o set anys un tren el va dur a casa dels parents que en tindrien cura, va anar a l'escola el temps junts per aprendre les lletres i els números que l'ajudarien a sortir-se a la vida.

Té presents moments determinants del seu pas pel món; quan era molt jove, vivia amb els parents que el varen acollir, un dia que tornava de pescar, va trobar un moribund al bosc, aquest va tenir la necessitat d'explicar un fet terrible que havia marcat la seva vida, la transcendència del moment el va dur a "posar seny". Va treballar als boscos, va treballar en la construcció o reparació de vies de tren, va conèixer la solitud, el silenci, el treball extenuant, va aprendre a conviure amb la natura:

"És només quan el deixes en pau que un arbre et tracta com un amic. Però un cop li claves la fulla, ja li has declarat la guerra." pàg. 27

Va conèixer homes bons i justos, com aquell capatàs, que un dia davant una situació de malaltia, potser un mal mortal, va actuar amb resolució per salvar les vides dels obrers; aquell home, en una epidèmia de grip va perdre els pares i els tretze germans en una setmana.

Quan passava la trentena, i treballava per aquí i per allà va conèixer la Gladys, li va ensenyar un tros de terra que havia comprat i on podien construir una cabana, li va demanar que se casés amb ell i ella va accedir, aviat va néixer la Kate, tenia una llar, treballava als boscos i tornava amb el jornal al costat de la família; fins que el foc va esborrar-ho tot, les va cercar, no estaven refugiades al poble, no va trobar els cossos calcinats, els malsons el van perseguir durant molt de temps, "la Gladys sorgia del paisatge negre de la seva llar"

Va presenciar la mort d'un jove, el net dels Pinkham, va fer costat als avis, després d'aquest fet es convertirà amb traginer, ells li proporcionaran el primer carro i dues egües, conviu amb una gosseta, gràcies a la qual deixarà de parlar sol. Coneixerà una nena-llop, té una visió del final de la Gladys i la nena:

"La Gladys ho havia vist tot, i l'hi va fer saber a en Grainier. A la Gladys la mort li havia robat el futur, i la vida li havia robat la nena. La Kate s'havia escapat de l'incendi." pàg. 93

Ens presenten els boscos immensos del nord-oest dels Estats Units, la vida dels obrers que fan possible el futur, talant boscos i construint les vies, fent que el tren arribi cada vegada a llocs més remots.

Hem conegut un home que "no tenia ni idea de qui eren els seus pares, i no va deixar hereus.", sabem que no s'havia emborratxat mai, que no havia comprat una arma de foc i no havia parlat mai per telèfon.

El seu final va ser tan imprecís com la seva arribada al món, el van trobar a la seva cabana, en la pau i el silenci del bosc, en el tros de terra que havia triat per tenir una llar.

El nostre reconeixement a l'editor per fer possible la lectura, per primera vegada en català, de Denis Johnson, la gratitud a la traductora, les paraules que ens ha fet arribar ens han portat a un moment de lectura sublim; quedem amb el desig de conèixer millor l'obra d'aquest autor, que els seus títols contribueixin a enriquir el catàleg, ple d'encerts, de La Segona Perifèria.

289

 

Llibre

 

 

 

 

 

JAMILA

Txinguiz Aitmàtov

Traducció Marta Nin

98 Pags.

Txinguiz Aimàtov, (1928-2008), Jamila, (1958)

Un relat perfecte, ni un mot de més, mantenim la tensió durant tot el temps, agraïm els peus de pàgina que la traductora ens anota, imprescindibles. Coneixem un petit poblat del Kirguizstan soviètic, durant la Segona Guerra Mundial, els homes són a la guerra, les dones, els vells i els nens, queden amb la responsabilitat de les terres i els animals, en aquell moment el treball col·lectiu consisteix, sobretot, en proveir de gra el front. Ens presenten dues famílies, els de la Casa Gran i els de la Casa Petita, des de temps molt llunyans aquestes dues famílies administren juntes les seves terres; la mestressa de la Casa Petita va quedar vídua, ens la presenten com "la mare jove" del nostre narrador, seguint costums ancestrals, aquesta jove vídua es va casar amb l'home de la Casa Gran, un fuster, que vivia aïllat al seu taller, era la seva primera esposa que governava les dues cases:

"Al poblat era considerada una de les mestresses més respectables, escrupoloses i expertes. A casa, tot estava sota la seva direcció." pàg. 17

A la Casa Petita tenien una nora, Jamila, pocs mesos després de casar-se, el seu marit va marxar al front, ella treballava a les ordres de la "mare gran", una noia eficient i molt treballadora, es va guanyar el respecte de la matriarca del clan; cada dia portava sacs de l'era a l'estació del tren, per ser enviats al front, feia aquesta feina acompanyada del nostre narrador, un adolescent que va deixar l'escola per ocupar el lloc d'un home, les necessitats del moment eren imminents, en l'absència d'homes adults .

Al poblat apareix un home, mig coix, de poques paraules, la seva aparença feia intuir les tragèdies que l'havien precedit, passa a formar part dels que cada dia carretegen els sacs de gra, aquest home desperta la curiositat de Jamila i el seu jove cunyat; en una ocasió gosen fer-li una broma de la qual es penediran, carreguen al seu carro un sac que és quasi impossible que pugui moure un home sol, ell ho aconsegueix, se'n surt, i això fa que comencin a mirar-se'l amb un gran respecte, un vespre d'estiu, quan els carros tornen al poblat Jamila repta al desconegut perquè canti... aquest ho fa, amb una veu que emociona profundament, Jamila i Seït, companys inseparables, trasbalsats per aquella veu i pel contingut de les cançons, van creant un llaç d'admiració i respecte cada vegada més estret amb el nouvingut.

Irromp l'amor que s'havia anat generant cada vespre, Jamila i aquell home, de qui ningú en sap res, marxen; el marit torna, no enyora gens la dona amb la qual va estar casat molt poc temps, de fet a les cartes només li dedicava uns mots de salutació formal; la mestressa envelleix, passa a ocupar un lloc secundari a la gran família; el nostre narrador, acompleix el seu somni d'estudiar, d'aprofundir en la seva passió pel dibuix i la pintura, esdevé pintor; el seu relat comença en un moment de la vida adulta quan ens parla d'un quadre que no ha exposat mai, un quadre que reprodueix el poblat que va acollir la història que ens contarà.

Som davant d'una narració perfecta, ens commou, quan tanquem el llibre tenim la seguretat que acabem de viure una experiència sublim que ens acompanyarà en el temps.

288

 

LLibre

 

 

MI CASA ESTÁ DONDE ESTOY YO

Igiaba Scego

Traducció Blanca Gago

167 pàg.

La nostra narradora neix a l'exili, els pares viuen a Roma des del 1969, quan Somàlia pateix un cop d'estat que dona lloc a una gran diàspora.

A les primeres pàgines, ens presenta un germà, un nebot i un cosí:

"Cada una llevaba en el bolsillo una nacional occidental diferente. Sin embargo, llevábamos el dolor de la misma pérdida en el corazón. Llorábamos por una Somalia perdida por una guerra que nos costaba entender." pàg. 15

El cosí a Helsinki, ha experimentat l'odi en la pròpia pell, l'han denigrat, l'han assenyalat, una societat tan políticament correcta, que esborra les manifestacions xenòfobes de les parets, amb tal rapidesa que es pot dubtar d'haver-les vist, no ho té tan fàcil quan es marca una persona.

El vincle de l'autora amb la família és molt important, els seus han protagonitzat moments importants de la història, un avi, que va fer d'intèrpret, el pare que va viure la política amb un grau compromís personal que el va dur a lluitar per la llibertat del seu país, la mare del tot idealitzada, una dona que no sap escriure i que per a ella representa un puntal en tots els sentits, fins i tot davant del procés creatiu dels seus llibres, quan es troba en un moment difícil, va al costat de la mare, li llegeix el fragment que se li resisteix i la seva actitud, la mà que li acarona l'espatlla l'omple de pau i la porta a sortir del tràngol.

Hi ha trets de la cultura somali, que quedaran amb nosaltres, els rituals del part:

"Cada recién nacido recibe el abrazo de mil manos distintas. Pese a todas las dificultades de la guerra y la inmigración, eso aún previve entre los somalíes. Un hijo nunca es un asunto privado." pàg. 60

La seva pàtria és Somàlia, la terra dels seus, Roma és la seva ciutat, ens presenta els llocs que transita; sempre d'un continent a l'altre, l'Àfrica dels seus i el lloc on va nèixer, el lloc on en aquest moment té casa seva; l'han fet forta i li han donat identitat els familiars que no ha conegut, conserva a la memòria una fotografia de l'avi i un oncle:

"... sus ojos mirándome fijamente han significado, para mí, el mayor acto de amor posible." pàg. 77

Ens parla de la seva infància i adolescència, totes les dificultats a les quals porta el trànsit d'un estat a l'altre, agreujades pel fet de formar part d'una minoria de pell diferent; moments en els quals la família pateix problemes greus per subsistir, la mare es veu abocada a demanar a Càritas, estan envoltades de dones que havien viscut moments millors i que ara conserven la dignitat en el posat i la mirada, malgrat que ho han perdut tot:

"... no se sienten humilladas por pedir ayuda, hija mía. No hay nada malo en lo que estamos haciendo." pàg. 121

Coneixem la Roma actual, que té paral·lelismes amb totes les capitals i ciutats grans d'Europa, la convivència amb els migrants, que no sempre resulta còmoda als que els consideren un "inconvenient", trenquen la seva "estètica".

La nostra narradora es va haver de defensar de l'insult sistemàtic d'un professor, respecte al color de la seva pell.

Ens parla dels locutoris "los ruinosos locutorios de Occidente", on va anar per enviar diners el dia que va morir la tia que havia criat a la seva mare a Somàlia:

"Aquel dia, mi llanto se midió en euros con un cambio muy adverso." pàg. 135

A Igiaba l'han salvat les històries de la família, els contes ancestrals i els records de la infància, les vicissituds i alegries dels seus. Els editors ens diuen a la coberta:

"La palabra configura entonces una topografia interior que restituye la pérdida y da sentido a la búsqueda de una casa propia de una identidad."

Una reflexió que queda amb nosaltres i ens ajuda a entendre, un poc millor, el món que ens acull.