JO, QUE NO HE CONEGUT ELS HOMES
Jacqueline Harpman
Traducció Anna Casassas Figueras
Pròleg Sophie Mackintosh
227 pàg.
Quaranta dones engabiades en un soterrani, permanentment vigilades per tres guardians, tres homes que no es comuniquen entre ells, només els cal la seva habilitat amb el fuet, com a element per comunicar-se, no tenen control del pas del temps, no poden deduir-ho de cap manera, els canvis de torn no són una referència. Entre elles no es poden tocar, no es coneixen, no saben com van arribar allà, són adultes de diferents edats i procedència, tenen memòria i records de la vida anterior, la nostra protagonista, va arribar allà quan era una nena, mai va deduir quin era el seu origen, sense nom, no tenia cap record, serà la nostra narradora, primer veu a les altres com a enemigues, es tanca en si mateixa...
Un dia les reixes s'obren, poden sortir, però no vol dir llibertat, no saben on són, ni tan sols quin planeta les acull, l'espai és infinit, estan envoltades de soterranis que han estat utilitzats com el que elles ocupaven, els altres presoners no han pogut sortir quan ha sonat l'alarma les reixes estaven tancades. Els carcellers van desaparèixer. La mort es va ensenyorir a les gàbies.
Elles emprenen un camí, cerquen una civilització, s'organitzen, van trobant allò imprescindible que els permet la supervivència, creen un assentament, es permeten luxes com una latrina, diferents edificacions on es poden repartir per dormir, es poden tocar, es poden estimar, i la nostra protagonista, la Nena, no ha tingut mai nom, aprèn tot el que li poden transmetre, aprèn a comptar i a llegir, aprèn tota sola a escriure, aprèn a escurçar el dolor de les moribundes, aconsegueix acceptar que l'acaronin, assistim a diferents maneres de viure el final, s'estableixen rituals, transcorren dècades, la nostra narradora queda sola, els coneixements que ha rebut de na Théa, una infermera entregada a mitigar el dolor que l'envoltava, una dona sàvia i bona que li transmet tot el seu coneixement.
La nostra narradora és valenta quan s'ha d'enfrontar al seu propi final, té coneixements que la porten a la certesa que tot s'ha acabat i actua com ho va haver de fer amb les dones que ho van necessitar.
Al pròleg ens diuen:
..."llegir aquesta novel·la no és una experiència passiva; tot al contrari: et provoca, et treu de polleguera, t'emociona."
És cert, quedem tocats, anem a l'essència, en absolut indiferents. Una traducció que està a l'alçada, ens fa aturar per apreciar l'encert del mot just, de l'expressió perfecta.
Una recomanació sense reserves una reflexió a la qual tornarem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario