303

 

LLIBRE

 

 

Com voleu, germans, que canti

Joan Pons Bover

305 pàgs.

Joan Pons Bover, (Santanyi, 1972) Com voleu, germans, que canti, Premi Ciutat de Manacor de Novel·la 2025

La vellesa lúcida és el moment de deixar constància de tot allò que es recorda, un afany d'anàlisi, un voler entendre, des de la tranquil·litat de la vida sense obligacions, la pròpia existència i la dels que ens han envoltat, hi ha els secrets, els silencis que han pres protagonisme de les nostres vides, el que s'ha parlat ha estat versionat per respecte, admiració, por o potser és que l'èsser humà per créixer i fer front a la vida adulta ha de valer-se de versions censurades de la pròpia vida i de la dels seus, és la llibertat que donen els anys que fa caure censures, en Jaume justifica la seva necessitat d'escriure:

"... testimoni d'un home comú que no ha fet res destacable en la vida, però que ha estat constant en els afectes i en les dedicacions." pàg. 51

El marc històric que acull les vides que ens presenten és la Mallorca dels anys quaranta, la vida d'una família en la qual, el pare és un mestre depurat pel régimen. En Jaume, fill del mestre, triarà la mateixa professió, des de molt jove, va donar suport al pare a l'aula com ho faria el fill d'un pagès a l'hort. El 1943, en Jaume tenia dotze anys i va trobar el seu lloc al món, un indret que enyoraria sempre, al llogaret de Carrintxó, al sud de Mallorca, allà va experimentar la més profunda plenitud. Les guerres no s'acaben el dia que signen la pau, encara podien continuar comdemnant un mestre injustament reprovat, es van dur a terme més humiliacions i trasllats. Mentrestant, la mare suportava i anava endavant, havia de conviure amb una fillastra, na Jerònia, la seva relació no va tenir bons moments, quan va haver de tenir cura de la noia malalta, ho va fer amb un únic objectiu, una vergonya havia de ser amagada, una vergonya que hauria embrutat la seva família. Alhora, na Margalida, es va convertir en una filla idolatrada, una filla per qui tenia els "millors desitjos" ella donaria el vistiplau als pretendents i la filla tindria cura de la mare fins a la mort, fins aquí, usos i costums de l'època.

Na Margalida, l'anciana que coneixem a una residència de majors, comparteix l'habitació amb el seu germà Jaume, han perdut l'autonomia per viure sols; és una dona, que conserva la il·lusió de tenir cura de la seva aparença, té deliris, enyora ca seva, enyora el matalàs de llana, i enyora el seu enamorat, els seus records tenen com a marc l'illa de Formentera, la família va viure allà una part del seu desterro; el mestre un home molt capacitat per la supervivència aviat va trobar persones amb les quals relacionar-se, va fer amics, la filla va trobar un pretendent, un futur faroner, la família d'ell veien amb bons ulls la jove mallorquina, la mare va repetir moltes vegades, "Senyora, no li faltarà res, a la seva filla. Si es queda no li faltarà res." La dona del mestre, considerava que ja havia patit prou a la vida i no podia perdre la filla; força un nou trasllat a Mallorca i obliga al fill a que prengui part en la infelicitat de la germana, serà en Jaume qui escriurà a l'enamorat eivissenc, per dir que no es pot adreçar a na Margalida, les cartes que el faroner va enviar seran amagades, na Margalida se casarà amb qui vulgui sa mare, tindrà un fill i tindrà cura de la mare fins al darrer moment, però a la vellesa, perdrà els tabús i tornarà a parlar de l'enamorat i l'esperarà amb la frisança d'una joveneta.

L'autor, ens ha descrit un entorn, una manera de viure, la por, la vida sense intimitat, qualsevol detall que sortís de l'àmbit domèstic podia ser utilitzat per eternitzar les represàlies, tot es podia argumentar en contra d'un vençut, mai la bona conducta ho era prou, la brutalitat dels que executaven el mal no tenia límit.

Un traç perfecte dels personatges, l'àvia materna, l'amic Miquel, rectors, falangistes... la vida a Formentera... som davant d'una obra necessària des del punt de vista històric i literàriament impecable.

302

 

LLIBRE

 

 

 

ELS NÚVOLS MERAVELLOSOS

Françoise Sagan

Traducció Josep Maria Pintó

187 pàgs.

Françoise Sagan, (1935-2004), Els núvols meravellosos,1961

En primer lloc, la nostra gratitud a Viena ed. som davant de la quarta novel·la de l'autora, a la qual han acollit al seu catàleg, aquest seguiment de l'obra és molt important, coneixíem Françoise Sagan, vàrem rebre l'impacte de la primera novel·la BON DIA TRISTESA, aquesta possibilitat d'accedir a altres títols, és un privilegi.

Aprofundir en la quotidianitat de persones milionàries que viuen una vida d'oci perpetu, aquest anar i venir d'Amèrica a Europa, conèixer el luxe que els acull, les maneres de relacionar-se, ens fa pensar en altres autors, que al s. XIX i principis del XX, vivien entre els dos continents, Edith Wharton i Henry James ens han vingut immediatament al cap, ens expliquen també Europa i Amèrica seguint la petja de personatges de les classes més benestants. El primer americà fill d'una excèntrica milionària, la Sagan ens el presenta a París a T'agrada Brahams?. Ara hi tornem, coneixem una parella que viu a Nova York, passen l'estiu a Florida, ella és francesa, la seva vida es mou en una inèrcia que no suporta, la gelosia i l'alcoholisme d'ell, la vida sense objectius reals, només organitzar l'oci, té por de no sobreviure a tanta indolència;

"Me n'aniré -va dir la Josée, de cop-. Ho he de saber. Me n'aniré. Que faci el que vulgui. Si es vol matar que es mati. Prou que ho ha dit. El seu psiquiatre prou que ho ha dit, també. I sa mare. Doncs bé, que es mati. Que es torni boig com el seu recoi de pare. Que visquin fins al final les seves estúpides històries d'alcohòlics..." pàg 17

Ell un home d'indiferència malaltissa, només sentia la vida amb relació a ella.

Canvia l'escenari, ella volta per Nova York, es troba un amic francès, escriptor, viu uns moments de reconeixement unànime:

"-Has fet una gran obra?

-No un llibre que ha agradat. Però no en parlo, i amb prou feines hi penso..." pàg. 63

Ella fuig a París, el marit la segueix; com havia de ser s'instal·la al Ritz, és un home atractiu i elegant; ella viu en un apartament en la Rue du Bac, volten junts, es relacionen, fan sortides al camp; ell comença a pintar, sembla que ha trobat una ocupació, hi ha una dona que aprecia la seva obra, Laura Dort, Alan és jove i atractiu, l'enlluerna; aquesta dona, fa possible una exposició que tindrà èxit, en una de les visites a la casa de camp de Laura Dort, la Josée té una conversa amb l'insignificant marit de l'amfitriona, li demana si llegeix Lasage, autor del s. XVII, l'home respon:

"Va ser el decorador, el que els va posar aquí. Segons sembla, l'enquadernació també és molt bonica." pàg. 136

En aquesta mateixa conversa entre Josée i el marit de Laura Dort, ens assabentem que els ous que mengen són de gallines importades de Yorkshire, "Segons sembla, és la millor raça".

En molt poques planes, una vegada més Françoise Sagan, a vint-i-sis anys, ens ha presentat uns perfils humans i el medi que els acull, amb una perfecció i un mestratge que ens porta a l'admiració més profunda. Una recomanació del tot segura.

301