300

 

llibre

 

 

  

QUI SALVA UNA VIDA

Núria Cadenes

222 pàg.

Núria Cadenes, 1970, Qui salva una vida. VII Premi Proa de Novel·la 2025

"... acabada la guerra, la pau no és a l'abast de tothom...

...persisteix l'extermini cruel i bàrbar de vides humanes."

Cada capítol ens situa en un temps "abans", i en la dècada dels anys quaranta; el 1950, mossèn Joan, ha rebut la darrera visita i les coaccions, no sols verbals, també en forma de cops, que el deixen estès al terra de l'església. França ha reconegut la seva tasca, i els diaris s'han fet ressò.

Mossèn Joan, ha arriscat molt formant part d'un grup de persones que durant la II Guerra Mundial, van tenir el compromís humanitari de salvar vides, van donar una mà a tots els que fugien del feixisme, persones del poble que coneixien el terreny, la Cerdanya, i que van reaccionar davant la barbarie amb solidaritat.

Ens expliquen la història seguint, principalment, les trajectòries dels membres de la família d'un capellà, Joan; coneixerem la Lola, la germana que va fer un bon matrimoni, es va casar amb un notari de Palamós, en Sebastià un pobre home, la dona llueix com una gran senyora, ho té tot menys un marit a casa. Coneixem un militant de la FAI que viu al carrer Aurora, de Barcelona, al qual als anys quaranta no podran salvar la vida, ell va triar no fugir, creia que no el podien condemnar, la Teresa, la dona malalta, que llegeix els llibres que li fa arribar el capellà, aquest té un interès principal per Verdaguer, però també li ofereix la lectura d'Anatole France.

Ens presenten al governador Civil de Barcelona, l'any 1945, coneixem la seva trajectòria; al bisbe de la Seu que té com a exemple les estratègies del seu admirat Franco al front de guerra, seguint els mateixos principis, ell decideix el destí dels capellans per garantir "la pau" a la seva diòcesis.

La quotidianitat de la postguerra, en la intimitat de les cases riques, com la del notari de Palamós, un lloro, l'August, vigilant i delator de minyones. La força i el valor de la Dolors, la dona del comunista, que va acabar en un camp d'extermini.

Núria Cadenes s'inspira en la figura del seu besoncle Joan, un home que va morir quan ella tenia catorze anys; mossèn Joan, un capellà que sempre va incomodar els seus superiors, l'any 1958 els jerarques de l'església el van enviar a la República Dominicana, allà va dur a terme la missió de fer de la seva parròquia un refugi de perseguits del dictador Trujillo, quan va tornar era un home vell, al qual el bisbe va considerar que encara l'havia de mantenir lluny de la Cerdanya i va ser destinat a les Garrigues.

L'autora ens diu que quan la inèrcia del mal s'imposa, també sorgeix la força de la solidaritat.

La nostra gratitud per aquesta narració que ens ajuda a aprofundir en la història, la dècada dels anys quaranta a la Cerdanya, aquesta anàlisi de fets i perfils humans ens resulta imprescindible per fer front al nostre present. Una recomanació del tot segura.

299

 

llibre

 

 

FILOSOFIA DE LA MODA.

Textos escollits

Edició i introducció de Rita Rakosnik

Traductors: Anna Carreras, Gemma Vilanova, Eloi Busquets

115 pàgs.

Rita Rakosnik, (Barcelona, 1993) és historiadora de l'art, crítica i investigadora cultural independent. Ens proposa una reflexio, entorn la moda, cita autors que ens han deixat les seves observacions, davant del fet de cobrir-nos el cos, uns tenen cura i li donen tota transcendència, d'altres volen deixar constància de la seva despreocupació davant el fet de vestir-se... La tendència és pensar que cada època té unes característiques úniques, ens sorprèn els paral·lelismes que es donen, quan tenim accés al que han dit autors del s.XIX, perdem, en gran mesura la capacitat de sorpresa davant el nostre present, les actituds de les persones que tenen les mateixes reaccions davant els estímuls pels quals la societat va suggerint els canvis.

Rita Rakosnik, ens dirà davant el fet de vestir-nos:

"En aquest ritual quotidià existeix una esperança quasi màgica: la de recobrir-nos d'una certa sensació de seguretat. Però pensar que la roba ens lliurarà de la vulnerabilitat o que guardarà tots els nostres secrets és d'una candidesa imperdonable. pàg. 17

Sí que apunta un fet particular de la nostra època:

"Els sistemes morals rígids i monolítics han caigut pel seu propi pes i ja no depenem de l'autoritat explícita d'una elit que dictamini el gust i inspiri la imitació." pàg. 26

Ens atrevim a apuntar que el mercat exigeix altres formes de rigidesa.

Giacomo Leopardi, (1798-1837) Dins d'obres morals, (1824)

Ens presenta un brillant i jocós diàleg entre dues senyores, Mort i Moda, la senyora Moda, gosa. qüestionar el concepte d'immortalitat, dirà:

"... he eliminat aquest costum de buscar la immortalitat, i també de concedir-la en el cas que algú se la mereixi."

"... amb aquesta intenció t'he estat buscant, i em sembla oportú que a partir d'ara no ens separem, perquè acompanyant-nos sempre ens podrem consultar l'una a l'altra segons els casos, i prendre més bones decisions..."

Mort: "Dius la veritat, i això és el que vull que fem." pàg. 37

Théophile Gautier, (1811-1872) Sobre la moda, (1858)

Fa una observació que ens ensenya a apreciar amb més rigor:

"... s'ha de tenir la sensació que un home és elegant, sense recordar després cap detall de la roba que duia."

Oscar Wilde, (1854-1900), Filosofia del vestit, (1885)

Wilde, amb la seva impietat i rigor habituals:

"¿Què és una moda en el fons? No és altra cosa que una forma de lletjor tan intolerable que l'hem de canviar cada sis mesos!" pàg. 57

Enumara flagel·lacions, que les persones addictes a la moda han patit al llarg del temps, aquesta és una de les qüestions, en les quals no s'ha evolucionat cap al sentit comú, en la nostra època ho volem entendre com quelcom superat, no és cert, en l'actualitat, també es malbarata la salut amb finalitats estètiques.

Georg Simmel, (1858-1918), Filosofia de la moda, (1905)

Les seves aportacions tenen una gran vigència, volem diferenciar-nos i alhora formar part del grup al qual pertanyem. Ens presenta un fet històric que ens il·lumina, als s. XIV i XV a Alemanya, es va produir un desenvolupament extraordinari de la individualitat, aquest canvi va excloure les dones, això, les va fer reaccionar cap a unes formes desproporcionades que es va allunyar de l'harmonia, va ser la manera que van triar per "fer-se veure"; al mateix temps, a Itàlia, el Renaixement va donar un impuls a les possibilitats de les dones pel que fa a la seva formació i participació en la societat, això va ser un fet excepcional, i limitat a les classes benestants, doncs bé, ens diu Simmel que no hi ha cap document que ens parli d'extravagàncies en la moda italiana d'aquest període, és a dir, quan les persones troben la satisfacció dels seus interessos en altres àmbits, la preocupació per fer-se notar va pasar a segón plà.

El nostre reconeixement i gratitud a l'autora, aquest recull de reflexions ha enriquit la nostra mirada.

298