289

 

Llibre

 

 

 

 

 

JAMILA

Txinguiz Aitmàtov

Traducció Marta Nin

98 Pags.

Txinguiz Aimàtov, (1928-2008), Jamila, (1958)

Un relat perfecte, ni un mot de més, mantenim la tensió durant tot el temps, agraïm els peus de pàgina que la traductora ens anota, imprescindibles. Coneixem un petit poblat del Kirguizstan soviètic, durant la Segona Guerra Mundial, els homes són a la guerra, les dones, els vells i els nens, queden amb la responsabilitat de les terres i els animals, en aquell moment el treball col·lectiu consisteix, sobretot, en proveir de gra el front. Ens presenten dues famílies, els de la Casa Gran i els de la Casa Petita, des de temps molt llunyans aquestes dues famílies administren juntes les seves terres; la mestressa de la Casa Petita va quedar vídua, ens la presenten com "la mare jove" del nostre narrador, seguint costums ancestrals, aquesta jove vídua es va casar amb l'home de la Casa Gran, un fuster, que vivia aïllat al seu taller, era la seva primera esposa que governava les dues cases:

"Al poblat era considerada una de les mestresses més respectables, escrupoloses i expertes. A casa, tot estava sota la seva direcció." pàg. 17

A la Casa Petita tenien una nora, Jamila, pocs mesos després de casar-se, el seu marit va marxar al front, ella treballava a les ordres de la "mare gran", una noia eficient i molt treballadora, es va guanyar el respecte de la matriarca del clan; cada dia portava sacs de l'era a l'estació del tren, per ser enviats al front, feia aquesta feina acompanyada del nostre narrador, un adolescent que va deixar l'escola per ocupar el lloc d'un home, les necessitats del moment eren imminents, en l'absència d'homes adults .

Al poblat apareix un home, mig coix, de poques paraules, la seva aparença feia intuir les tragèdies que l'havien precedit, passa a formar part dels que cada dia carretegen els sacs de gra, aquest home desperta la curiositat de Jamila i el seu jove cunyat; en una ocasió gosen fer-li una broma de la qual es penediran, carreguen al seu carro un sac que és quasi impossible que pugui moure un home sol, ell ho aconsegueix, se'n surt, i això fa que comencin a mirar-se'l amb un gran respecte, un vespre d'estiu, quan els carros tornen al poblat Jamila repta al desconegut perquè canti... aquest ho fa, amb una veu que emociona profundament, Jamila i Seït, companys inseparables, trasbalsats per aquella veu i pel contingut de les cançons, van creant un llaç d'admiració i respecte cada vegada més estret amb el nouvingut.

Irromp l'amor que s'havia anat generant cada vespre, Jamila i aquell home, de qui ningú en sap res, marxen; el marit torna, no enyora gens la dona amb la qual va estar casat molt poc temps, de fet a les cartes només li dedicava uns mots de salutació formal; la mestressa envelleix, passa a ocupar un lloc secundari a la gran família; el nostre narrador, acompleix el seu somni d'estudiar, d'aprofundir en la seva passió pel dibuix i la pintura, esdevé pintor; el seu relat comença en un moment de la vida adulta quan ens parla d'un quadre que no ha exposat mai, un quadre que reprodueix el poblat que va acollir la història que ens contarà.

Som davant d'una narració perfecta, ens commou, quan tanquem el llibre tenim la seguretat que acabem de viure una experiència sublim que ens acompanyarà en el temps.

288

 

LLibre

 

 

MI CASA ESTÁ DONDE ESTOY YO

Igiaba Scego

Traducció Blanca Gago

167 pàg.

La nostra narradora neix a l'exili, els pares viuen a Roma des del 1969, quan Somàlia pateix un cop d'estat que dona lloc a una gran diàspora.

A les primeres pàgines, ens presenta un germà, un nebot i un cosí:

"Cada una llevaba en el bolsillo una nacional occidental diferente. Sin embargo, llevábamos el dolor de la misma pérdida en el corazón. Llorábamos por una Somalia perdida por una guerra que nos costaba entender." pàg. 15

El cosí a Helsinki, ha experimentat l'odi en la pròpia pell, l'han denigrat, l'han assenyalat, una societat tan políticament correcta, que esborra les manifestacions xenòfobes de les parets, amb tal rapidesa que es pot dubtar d'haver-les vist, no ho té tan fàcil quan es marca una persona.

El vincle de l'autora amb la família és molt important, els seus han protagonitzat moments importants de la història, un avi, que va fer d'intèrpret, el pare que va viure la política amb un grau compromís personal que el va dur a lluitar per la llibertat del seu país, la mare del tot idealitzada, una dona que no sap escriure i que per a ella representa un puntal en tots els sentits, fins i tot davant del procés creatiu dels seus llibres, quan es troba en un moment difícil, va al costat de la mare, li llegeix el fragment que se li resisteix i la seva actitud, la mà que li acarona l'espatlla l'omple de pau i la porta a sortir del tràngol.

Hi ha trets de la cultura somali, que quedaran amb nosaltres, els rituals del part:

"Cada recién nacido recibe el abrazo de mil manos distintas. Pese a todas las dificultades de la guerra y la inmigración, eso aún previve entre los somalíes. Un hijo nunca es un asunto privado." pàg. 60

La seva pàtria és Somàlia, la terra dels seus, Roma és la seva ciutat, ens presenta els llocs que transita; sempre d'un continent a l'altre, l'Àfrica dels seus i el lloc on va nèixer, el lloc on en aquest moment té casa seva; l'han fet forta i li han donat identitat els familiars que no ha conegut, conserva a la memòria una fotografia de l'avi i un oncle:

"... sus ojos mirándome fijamente han significado, para mí, el mayor acto de amor posible." pàg. 77

Ens parla de la seva infància i adolescència, totes les dificultats a les quals porta el trànsit d'un estat a l'altre, agreujades pel fet de formar part d'una minoria de pell diferent; moments en els quals la família pateix problemes greus per subsistir, la mare es veu abocada a demanar a Càritas, estan envoltades de dones que havien viscut moments millors i que ara conserven la dignitat en el posat i la mirada, malgrat que ho han perdut tot:

"... no se sienten humilladas por pedir ayuda, hija mía. No hay nada malo en lo que estamos haciendo." pàg. 121

Coneixem la Roma actual, que té paral·lelismes amb totes les capitals i ciutats grans d'Europa, la convivència amb els migrants, que no sempre resulta còmoda als que els consideren un "inconvenient", trenquen la seva "estètica".

La nostra narradora es va haver de defensar de l'insult sistemàtic d'un professor, respecte al color de la seva pell.

Ens parla dels locutoris "los ruinosos locutorios de Occidente", on va anar per enviar diners el dia que va morir la tia que havia criat a la seva mare a Somàlia:

"Aquel dia, mi llanto se midió en euros con un cambio muy adverso." pàg. 135

A Igiaba l'han salvat les històries de la família, els contes ancestrals i els records de la infància, les vicissituds i alegries dels seus. Els editors ens diuen a la coberta:

"La palabra configura entonces una topografia interior que restituye la pérdida y da sentido a la búsqueda de una casa propia de una identidad."

Una reflexió que queda amb nosaltres i ens ajuda a entendre, un poc millor, el món que ens acull.

287