llibre

 

 

SPACE INVADERS
Nona Fernández
86 pàgs.

Nona Fernández, (Santiago de Xile, 1971), SPACE INVADERS, (2013)

Una reflexió que no deixa ningú al marge, tots ens enfrontem als records propis i als transmesos, als àmbits familiars, socials, i polítics; en la mesura, que en els transmissors dels records no hi ha voluntat de transparència, pitjor encara quan hi ha voluntat de deformar, el record es deforma, genera infinites "realitats".

Els narradors són infants, els acompanyem fins a l'adolescència, han viscut sempre en una dictadura fèrria, un estat que ha manipulat fins a l'infinit, en les relacions més íntimes hi ha el secret, quan una nena escriu a la seva millor amiga, li diu que no pot dir-ho tot, que no ho sap tot, van créixer amb l'estratègia de la precaució, de la por, una por que mai no es perd, una precaució i una estratègia que acompanya de per vida.

Tots els que vàrem viure en dictadures, tenim l'experiència del secret, l'experiència de la por i la circumstància d'haver de conviure amb el botxí, aquells que executaven formaven part de la societat, primer fent ostentació del seu poder, després intentant difuminar-se, en definitiva, deformant el record, generant caos, multiplicant fins a l'infinit l'angoixa. Els que governen tenen la responsabilitat de deixar de manipular, d'aclarir, de fer justícia, de tranquil·litzar, una opció difícil però possible, l'única, per guarir ferides i per reforçar les societats, per evitar caure en els mateixos terribles paranys.

A la primera pàgina:

"Los sueños son diversos, como diversas son nuestras cabezas, y diversos nuestros recuerdos, y diversos somos y diversos crecimos. Desde nuestra onírica diversidad podemos concordar que cada uno a su propio modo la ve com la recuerda." pàg. 15

González, una nena a qui el pare, dona instruccions pel que fa a la cal·ligrafia, i a la vida, "achicarla" "meterla más en las líneas", un pare que porta la filla a l'escola, que dedica moments per fer de pare, un botxí mutilat, en un acte que l'honora, que té molta ràbia i poder per executar.

Mai arriba un període de tranquil·litat, el poder ha canviat de mans, com si es transformés en una democràcia, amb totes les mancances, fent ús de paraules que no corresponen; Estrella González, s'ha casat amb un Tinent de Carabiners, tenen un fill, s'han separat, però ell no ha deixat de ser "autoritat" , la persegueix, l'amenaça, "como se amenaza a un enemigo, a un alienígena, a un profesor comunista" i com que té una arma, la mata, es considera un home amb drets i executa.

Una reflexió del tot necessària, la gratitud a l'autora, que ens permet entrar als seus records.