326

 

llibre

 

 

LA VIDA EN EL CAMPO

Giovanni Verga

Traducció Hugo Bachelli

149 pàgs.

Giovanni Verga, (1840-1922) La vida en el campo (1880)

Giovanni Verga, principal representant del verisme, que és com a Itàlia es coneix el que en altres llocs és el naturalisme.

Vuit narracions, un traç perfecte, en poques línies ens presenten un personatge i la seva circumstància, l'atmosfera ens atrapa, som davant de narracions a les quals ens veurem en la necessitat de tornar; la vida al camp, costums ancestrals, la pobresa, fets que no es poden evitar, la força del destí, "esa valiente resignación a una vida de sacrificio".

Jeli, el potrero. Un infant que ha crescut lluny dels pares, la família s'ha disseminat, cercant la manera de sobreviure; recordarà la mare, a la qual ha vist en molt poques ocasions, en el seu darrer moment; assistirà al pare malalt i quedarà sol al món. Res l'atura, és un nen i un jove assenyat i responsable, hi ha un fet que el farà caure en desgràcia, quan anava amb el bestiar a la fira, un poltre es va precipitar per un barranc, l'han de sacrificar; el majoral li aconsella que no gosi presentar-se davant l'amo:

"... porque lo que te deba te lo pagaría con monedas amargas." pàg. 49

La seva vida fa un gir, farà de cabrer, aprendrà aviat la nova feina. Jeli d'ença que era un infant s'estima una nena, Mara; des de molt petit va ser company de jocs del fill dels senyors, es parlaven de tu, aquest nen, que tenia tots els privilegis, era amic de Jeli, li havia escrit en un tros de paper el nom de la nena amb la qual es casaria, Mara. Res va ser fàcil, Mara va triar un altre pretendent, aquest la va deixar perquè era de domini pùblic que la noia era amant del fill de l'amo; Mara va decidir que millor que quedar soltera era casar-se amb Jeli, per a ell el matrimoni, va representar la plenitud, ella no va deixar la relació amb el senyor, el marit tirarà pel dret i matarà l'amant de la dona.

La força de la religió:

"Se acercaba las Pascua, y el mayoral enviaba a todos los hombres de la hacienda a confesarse con la esperanza de que, temerosos de Dios, ya no robaran más." pàg. 66.

Malospelos, un ésser sense drets, fins on pot arribar la deshumanització quan la misèria pren protagonisme, el món de la mina, amb molt poques planes ens presenten aquest univers amb tota la seva complexitat, vides sense horitzó, injustícia permanent.

Amors, passions desbordades La loba, aquesta dona a qui res aturava per satisfer el desig; Guerra de santos, assistim a escenes que mostren un fanatisme desfermat, cal una epidemia de còlera per que els supervivents mostrin una mica de seny, però hi tornaran, la força del costum, la necessitat ancestral de formar part d'un bàndol.

Giovanni Verga, un autor que va influir en autors de la generació següent d'Annunzio, Pirandello o Deledda. Pavesse o Pasolini, van tenir present la seva obra i Visconti va filmar el 1948 La terra trema a partir d'un text de Verga.

No podem deixar de manifestar el nostre reconeixement i gratitud davant la perfecció dels relats, quan llegim G. Verga tenim la seguretat que som davant d'un autor fonamental, els seus personatges ens acompanyen. Una recomanació del tot segura.

325

 

llibre

 

 

DÈRIES DE BROADWAY

Damon Runyon

Traducció Carme Geronès

211 pàgs.

Damon Runyon, (1880-1946)

En primer lloc, expressar la nostra gratitud a la traductora i autora del text que precedeix les narracions, Carme Geronès, les seves paraules generen l'atmosfera que ens acompanyarà durant la lectura, que fem de manera trepidant, passem d'un afer a l'altre al ritme que les històries ens marquen, la traductora amb un mestratge que no podem deixar d'admirar ens porta al món d'aquells pels quals la llei és un obstacle, som a l'univers de la picaresca, la traducció d'aquestes narracions enriqueix el gènere.

Timbes, apostes, negocis clandestins, delinqüents habituals, gent que no sap caminar sense armes, les que siguin, malnoms, cada personatge té el que més l'hi escau, el nostre narrador, un periodista d'esports, el lloc Broadway.

Carme Geronès, ens reprodueix una cita de Red Smith, el reporter estatunidenc "més gran i influent de mitjans s.XX:

"Quan veus el que fa Runyon amb l'alfabet et venen ganes de llençar la màquina d'escriure i anar-te'n a buscar la vida a les mines de carbó" pàg. 14

Coneixem els locals "maitanquis", i molts pinxos i malfactors que ens porten a prendre partit, els hi fem costat. Runyon va viure la glòria al Broadway que el va acollir i enlairar com a periodista esportiu, el terme "runyonisme" va passar a ser del tot eloqüent, les seves obres es van adaptar al cinema interpretades pels grans actors del moment.

La gateta Llilian; Jule Gros, etern enamorat de la senyoreta Kitty Clancy, salvarà l'infant que ha atrapat un goril·la, i que resultarà ser el fill de Kitty i Branningan, un policia, company de la infància d'en Jule; o Butch el Cepat, a qui demanem una feineta, el Cepat viu un període tranquil i anirà a obrir la caixa forta amb el seu fill, de qui te cura com el millor dels pares; segrestos; personatges amb la pressió sanguínia alterada; algú conegut com el Sostre, "perquè apunta molt i molt alt en la juguesca que sigui"; Ambrose Hammer, el plomilla de la premsa, que volta amb un lloro que espera que "deixi anar" el nóm d'un assassí...

Tots, personatges als que seguim amb un somriure, un afer dona pas a l'altre a tota velocitat, quan tanquem el llibre, reiterem la nostra gratitud a la traductora que ens ha dut per uns viaranys poc explorats.

324

 

llibre

 

 

INDIGNIDAD. Una vida recreada

Lea Ypi

Traducció Albert Fuentes

386 pàgs.

Lea Ypi, (Tirana, 1979) Indignidad, 2025

Leman Ypi, va néixer a Salónica el 1918, musulmana i albanesa, pertany a una família aristocràtica otomana, es va criar en francès i va viure envoltada de grecs, jueus, armenis, italians i turcs. Aquesta dona que hem presentat, és l'àvia de l'autora, d'ella va aprendre el concepte de dignitat, una àvia que tindrà un gran protagonisme a la vida de Lea Ypi; per això, quan va descobrir a les xarxes una fotografia de Leman i Asllan Ypi, durant el viatge de noces als Alps italians, amb uns comentaris que eren un atemptat contra la seva memòria i dignitat, va iniciar una investigació, als arxius de diferents països, per esbrinar les circumstàncies en què van viure els seus, aquesta informació esbiaixada, que es pot obtenir als arxius, hi ha vegades que no té un altre sentit que confondre a la persona que cerca apropar-se als fets, és complementada amb el record de les converses amb l'àvia, amb els retrats que aquesta li va fer de personatges que passarien a formar part de la seva experiència, perquè els records dels nostres ens formen, d'aquests records aliens, esdevenen personatges dels quals l'autora ens ofereix un retrat amb traç del tot segur, els pares i avis de Leman, Selma, la jove que convertirà el que havia de ser el dia del casament amb el seu funeral, la cosina Cocotte, el metge de la família, el qual, sol i desvalgut, serà acollit a casa dels avis fins al darrer alè, el primer encontre de l'àvia amb Enver Hoxha, les peripècies per sobreviure amb una criatura i amb el marit empresonat, la pèrdua de la salut, la pèrdua del patrimoni, la corrupció de l'administració, la capacitat de Leman per adaptar-se, en cada moment a les circumstàncies que la precarietat li ofereix, per sobreviure i fer-ho amb tota dignitat, obviant els seus origens, amb tota naturalitat pel que fa a la divisió de les persones pel lloc que ocupen a la societat; l'autora gràcies a les seves vivències pot acostar-nos a "una vida recreada" i oferirnos un relat malgrat la parcialitat dels documents consultats.

Lea Ypi, tenia el record de les paraules de l'àvia entorn la dignitat, per a ella no tenia a veure amb honors ni diners, ho havia perdut tot, però va mantenir el principi d'evitar la inèrcia i donar tota transcendència a cada acte, tenint sempre presents els que la van precedir, mirant les persones als ulls, conservant la capacitat d'estimar.

A les darreres planes l'autora se situa en el present:

"Un mundo en el que se ha perdido la inocencia de la naturaleza y aún no hemos encontrado la libertad del espíritu." pàg. 381

Lea Ypi, ens parla dels seus i les circumstàncies que van viure i ens alerta dels paral·lelismes amb el nostre present, apel·la a la responsabilitat individual davant les forces que mouen el món; els seus avis, tot i "vençuts" van deixar en ella la llavor que la porta a lluitar per intentar apropar-se amb la màxima objectivitat als fets i, el més important, defensar el que per la Leman Ypi és la dignitat. Aquests fets, analitzats per una persona que ha triat una formació especifica per enfrontar-se a l'estudi de l'actualitat, és professora de Teoria Política en la London School of Economics, és el que fa que aquesta novel·la històrica esdevé alhora una proposta de reflexió per al lector davant l'actualitat.

Una autora que ens va interessar en la primera obra que ens fa arribar LIBRE, aquesta lectura, confirma la nostra confiança amb una persona que des dels records de les vivències a prop de l'àvia, el concepte de dignitat que ella li va transmetre, i l'anàlisi dels documents, ens presenta uns fets que ens porten a una reflexió del tot necessària.

Una recomanació segura.

323

 

llibre

 

 

 

 

 

DESPEDIDAS

Julian Barnes

Traducció Jaime Zulaica

212 pàgs.

Barnes, ens diu que no és proustià, però té molt present l'obra de Marcel Proust, aprofundeix en el record autobiogràfic involuntari, és possible, amb els anys, tots tendim a l'anàlisi a partir dels records, o de les versions que els anys i cada situació ens porten a fer dels records, potser pretenem deixar, o deixar-nos, constància de qui som, fer un balanç del nostre itinerari vital; coincideix en el moment en què el ritme de les obligacions quotidianes és menys intens i alhora tenim més consciència de les alteracions i els canvis que es produeixen en el nostre organisme, la salut no es pot obviar.

Es produeixen canvis en nosaltres i en el nostre entorn, tot plegat, de manera inevitable, ens du a reviure, cadascun ho farà a la seva manera, les nostres observacions ens poden portar, a relativitzar i a fugir de les afirmacions categòriques, o a mantenir-nos i acceptar la inèrcia, són maneres de conviure amb el passat.

L'amor, l'amistat, la il·lusió, les absències... el nostre narrador, ens presenta uns amics dels vint anys, dues persones que quaranta anys després intenten reprendre una relació que van donar per acabada, tots dos han fet el seu camí, i passats els seixanta emprenen l'aventura de tornar a formar aquella unitat de dos que van trencar a la seva joventut, ell està "convençut" que aquesta unió els portarà a l'harmonia més profunda, ella menys... malgrat els esforços, el somni no es materialitza, i el narrador ens explica allò que havia promès no dir... ells són morts, i la narració posa llum en conductes humanes que poden ajudar a entendre la vellesa.

Julian Barnes, ens diu que aquest és el seu comiat, fa un balanç positiu de la seva vida, relativitza el dolor de les pèrdues i admet que la salut es deteriori, tenint en compte les estadístiques que valoren la salut de la població, considera que té el que li correspon.

L'ha deixat el gos que l'acompanyat els darrers anys i ha mort Ismail Kadaré, "todavia sin ganar el Premio Nobel".

"Y la vida no es una tragèdia con final feliz, pese a lo que prometa la religión; más bien una farsa con final trágico o, como mucho, una comedia ligera con final triste." pàg. 203

La nostra gratitud, per permetre que compartim la seva reflexió.

Julian Barnes, guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries, un reconeixement just.

322

 

llibre

 

 

 

 

DESAPARÈIXER

Maria Stepànova

Traducció Miquel Cabal Guarro

155 pàgs.

Feia més d'un any que havia començat la guerra i

"L'estiu del 2023 l'herba continuava creixent com si res: com si fos el que tocava...

... per molt que es matessin sobre la capa de la terra, ella tenia l'intenció de perseverar en el desig de brotar d'aquella mateixa terra." pàg. 7

Coneixem una dona, una escriptora, M. viu l'exili, no reconeix el lloc que l'acull i li costa entendre el seu present; la conviden a un festival literari, emprèn la marxa, l'acompanyen els records d'allò que ha viscut i del que ha llegit; recorda el personatge d'una novel·la, una dona de cinquanta anys que va fugir, que es va fer fonedissa, que va voltar pel món i va conèixer la seguretat de no viure sempre sota la mateixa teulada. A M. els incidents més insospitats la van apartant del seu destí, el seu vincle amb el món, és el telèfon, a un hotel oblidarà el carregador, la bateria s'esgota i M. queda aïllada, no arribarà al seu destí, no la podran localitzar, no podrà travessar totes les fronteres, no té passaport.

Per un moment forma part de la "troupe" d'un circ, una de les persones amb les quals prepara una actuació li aconsegueix un carregador pel telèfon que ella no utilitzarà, no té gens d'interés a accedir a tots els missatges i trucades que s'han acumulat, continuarà el viatge formant part del circ, ha après el seu paper, la seva imatge es reflecteix al mirall:

"La criatura de davant seu no te res a veure amb l'antiga M., ni amb la M. que s'hauria pogut imaginar. Per descomptat, tenia moltes ganes de penjar d'un clau la seva jo gastada i sortir al món d'un bot, com el cucut del rellotge, feta una cosa del tot nova i diferent..." pàg. 132

Reviu moments de la vida anterior, aquella que semblava que havia de ser la seva per sempre; com vivien a casa seva les marxes militars, els seus nou anys, quan gaudia dels primers moments del dia, necessitat de soledat i silenci.

Ens acomiadem d'una dona nova, no és l'escriptora M, ara és l'A. camina arrossegant el seu petit farcell, els del circ l'han deixat, o, potser encara els pot trobar a la cantonada...

Hem entrat a la intimitat d'una dona que la vida ha dut a la soledat més radical, ha perdut el contacte amb el món, amb la professió, viu, per primera vegada, l'experiència de fumar una cigarreta llençada per un altre.

Vivim la realitat dels desplaçats, els expulsats, una tragèdia malauradament quotidiana.

Una narradora excepcional que ens acompanyarà.

321

 

LLIBRE

 

  

LES IGNORADES

Marta Casamort Ejarque

104 pàgs.

Marta Casamort, és sociòloga i s'ha especialitzat en gènere, feminismes i drets humans. Ens ofereix el perfil de dotze dones, dotze circumstàncies, dotze històries amb les quals convivim i sovint ignorem. Literàriament unes narracions impecables, pel que fa al contingut, ens porten a reflexions necessàries, sempre som a temps d'aprendre a mirar i a conviure, d'aprendre a compartir el dolor i tenir cap als altres, en aquest cas les altres, una mirada d'admiració, la vida posa entre nosaltres persones excepcionals, no reparem en la seva presència, l'estil de vida, centrat en la individualitat excloent, ens aparta de la realitat; malauradament això no és motiu perquè es deixi de prendre partit, s'opini entorn l'aspecte, l'actitud i les històries de les ignorades que la vida posa en el nostre camí, aquesta opció que el sistema promou, genera vulnerabilitat.

Una noia refugiada de la guerra de Bosnia; dues adolescents que la vida separa de manera brutal i definitiva; un desnonament que posa fi al futur dels fills; silencis angoixants de nenes, ferides males de guarir; haver de tenir cura dels fills dels altres i patir l'absència dels propis; una noia que sap posar fi a una relació destructiva; una parella, els dos llicenciats, ell professor, ella reclosa a casa, ell la menysté, a la fi la por canvia de bàndol; rituals a Cuba; un acomiadament, alhora, per allà on no s'espera es fa justícia, mentre el triomf de l'amistat entre dones; dones malaltes que corren darrere perfeccions estètiques fictícies; la Guerra Civil, el dolor permanent dels vençuts; moviments migratoris i prostitució, coneixem una supervivent.

Les narracions que ens han presentat passen a formar part de la nostra experiència, quan tanquem el llibre hem après, un poc més, a mirar als ulls de les altres, tenim més oportunitats d'aprendre conviure, oportunitats de no amagar el nostre dolor, permetre que ens acompanyin, saber que podem acompanyar. És una opció fer que la realitat que vivim ens serveixi per créixer, per això, cal que defugim de fomentar la individualitat excloent que el sistema proposa com a única alternativa.

Gratitud i compromís, son els sentiments que experimentem quan acabem la lectura.

320

 

llibre

 

 

SALA D'ESPERA

Neus Canyelles

135 pàgs.

La quotidianitat, esdevé literatura quan ens és presentada per una autora que sap mirar i sentir, sensibilitat i talent que donen lloc a un estil absolutament genuí, arquetips universals, a partir del jo i aprofundint en la societat i el moment històric que viu, aquests personatges i fets queden a la memòria del lector i passen a formar part de l'experiència personal, ens ajuden a entendre el món, ens ajuden a entendre'ns, fan únics un indret o un tipus humà.

Caridad, coneixem el drama d'un emigrant, una persona amb estudis, algú que havia format part de la societat com a professional i que la vida desplaça del seu entorn, el porta a l'altre costat del món i la supervivència i la dignitat són molt difícils de mantenir; rep un crit desesperat dels seus, estan pitjor, els manca tot, i no és a temps a atendre'l.

Vida, coneixem una cuidadora a domicili, es tracta d'una escriptora a qui aquesta feina permet arribar a final de mes, ens manifesta que la seva salut és precària, un mal de cap crònic fa que les lectures s'eternitzin, no hi pot dedicar el temps que voldria, el mal la fa aturar, llegeix Eudora Welty, quan tria un llibre evita les sorpreses, també torna una vegada i un altra a Bukowski, es limita a aquelles obres de qualitat garantida... ella sap que ha triat "el pitjor ofici del món"; coneixem les persones de les quals té cura i li permeten pagar les factures, dos éssers que han tornat a la infantesa, que no entenen allò que els envolta, no saben on es troben, sembla que comencin de nou, que tinguin el món per davant... però són al final, son de bon tracte, deixen que una altra persona tingui cura d'ells, la reben i s'acomiaden amb mostres d'estimació, amb innocència i alegria d'infants.

El naixement de la maldat, assetjament aplicat sistemàticament a una classe de secundària, els perfils humans dels adolescents que ens presenten són la llavor dels adults que coneixerem després, a la classe d'un col·legi de prestigi dins la ciutat, hi ha els alumnes que tenen el privilegi de l'ascendent de les seves famílies, es permeten grolleries, els docents són benèvols, per ignorància o comoditat, no s'adonen que són davant "del naixement de la maldat" i no reparen en el dolor d'una alumna, molt capacitada, que fa l'esforç de dissimular el seu patiment, aquesta noia de catorze anys ha d'anar al psiquiatre, ha perdut les ganes de viure, però no d'aprendre, el metge li diu que si aguanta haurà triomfat, aguanta, acaba el curs amb les millors qualificacions, però la seva vida ha quedat fatalment mutilada, al cap de trenta anys, només surt de casa per anar a la consulta del psiquiatre. Aquesta primera experiència inesborrable de la maldat, la maldat que guanya; si seguim la petja dels assetjadors reconeixerem uns adults, tot i que perillosos, dignes de llàstima.

Fre de mà i Electroxoc, el dolor i l'angoixa de viure amb fragilitats que de vegades prenen protagonisme a la vida, fragilitats que donen profunditat a cada acte; la il·lusió d'un període de tranquil·litat, per això, acaba d'incorporar al seu cos un "fre de mà" que la posarà en alerta.

Andy, aquest jove que és respectat pel seu entorn, ell no recorda qui era abans de l'accident:

"Al seu barri, ple de guiris, no hi ha ningú que no tingui addiccions a diferents substàncies..."

Aquest home perdut, Andy, no el podem obviar, les circumstàncies fan que aquestes persones proliferin, que les seves vides tinguin cada dia menys valor; quan ens atrevim a mirar-los als ulls veiem en nosaltres la mateixa fragilitat i ens sentim molt a prop.

Tornarem moltes vagades a Sales d'espera, com tornem als clàssics i en cada lectura ens reiterarem en l'admiració, perque totes les narracions són magistrals, Neus Canyelles, és una més entre les

grans que sempre ens acompanyen, Mansfield, la Dorothy Parker, la Nemirovsky... elles també ens parlen, des del jo, de l'entorn on la vida les va situar.

En aquestes narracions hem trobat, una profunda preocupació pels que pateixen, un crit d'auxili que aplega moltes veus.

319

 

llibre

 

 

 

PASSEIG DE GRÀCIA.

Història d'una família

Roger Bastida

413 pàgs.

Tres nissagues, nobles, burgesos i obrers, un escenari, el passeig de Gràcia; 1763, el marquès de Campo Sagrado, renovador de l'urbanisme a Barcelona, abans d'Ildefons Cerdà, va donar l'ordre d'obrir un dels carrers més emblemàtics de la ciutat.

Lima, el marquès de Castelljussà, treballa a les ordres del virrei Amat, al s. XVIII les migracions de catalans a Amèrica estan formades per homes de ciència, compositors, músics... Uns cent anys després arribarà la pirateria esclavista, crearan companyies navilieres per dur a terme el comerç d'esclaus.

El 1786, una noia de setze anys, embarassada, arriba a Barcelona, amb el ferm propòsit de sobreviure i oferir una vida millor al seu fill, ha sigut una dona valenta que ha fet justícia pel seu compte, la coneixerem pel nom de Tomasa, mare de Pere Farrés, alletarà al fill dels senyors, i les dues famílies quedaran lligades durant generacions.

Els Massanes representen la nova fornada de burgesos emprenedors que generen grans fortunes, van passant d'una forma d'especulació a l'altra, sempre són eficients i obtenen resultats, tràfec d'esclaus, grans plantacions al Carib, manufactures a Catalunya; creadors de les colònies tèxtils, una solució per mantenir la pau en el món dels obrers, són empresaris que saben lluitar, amb encert, contra les organitzacions obreres, tenen el l'adhesió del poder polític; entre ells es dona una víctima, Rafael Massanes, els seus fills Santiago i Enrique, hereus i gestors del patrimoni, dedicaran les seves vides a venjar la mort del pare.

Seguim la petja dels Castelljussà fins al segle XXI, els canvis que es donen en la noblesa, les circumstàncies obliguen a transformacions que la debiliten.

Coneixem les dones que la necessitat obliga a deixar els seus llocs d'origen per anar a fer de minyones a Barcelona, des de Vinarós o Murcia, les catàstrofes naturals o les males collites, les obliguen a deixar de ser les filles del petit propietari que sobreviu amb precarietat per anar a servir a la ciutat; faran matrimonis amb homes que també estan al servei dels senyors.

Recepcions reials, visites d'Isabel II, Maria Cristina, Alfons XIII, grans esdeveniments en la història de les famílies; paral·lelament, Pere Farrés, té ocasió de portar la seva dona al parc d'atraccions dels Camps Elisis, fet que quedarà present a la seva memòria fins al darrer moment de vida.

Els palaus del passeig de Gràcia, són substituïts per cases de pisos, els senyors viuran a la planta noble i llogaran baixos i la resta de pisos, els grans arquitectes van deixant la seva petja, els burgesos i els nobles pugnen per sorprendre amb l'esplendor de casa seva, la de Lleó Morera, Fuster... Els descendents començaran a desplaçar-se a la part alta de Barcelona.

Es canviaran els llocs d'estiueig, de les grans possessions de l'Hospitalet fins als primers que es faran torres a la Costa Brava.

Matrimonis de conveniència, en casos excepcionals es dona l'amor, amors secretes que son veritables històries de fidelitat, enllaços entre les nobleses d'altres llocs de l'Estat, Sevilla, Extremadura...

Les transformacions del passeig pel que fa al comerç sempre vinculat al luxe, concessionaris d'automòbils, joieries, instruments musicals, perfumeries, botigues gurmet, pastisseries... també coneixem els detalls del luxe pel que fa al parament de la llar i la indumentària, en un altre moment al passeig es convocaran les seus de les principals entitats bancàries.

Les infidelitats als matrimonis, també entre el servei, un Farrés, cotxer, tindrà una amant al barri del Born a la que visitarà cada dijous, li durà com a present una paperina de caramels comprats a l'Herbolari del Rei, minyones embarassades dels senyors mentre la família estiueja i ell queda a la ciutat.

Primers membres de les famílies nobles que van a la universitat.

Restaurant La Punyalada, 1954, coneixem la soledat i la desorientació, d'Enric Massanas el dia de l'enterrament de la seva dona, el poder comença a tenir fissures.

El 1990 Marta, filla de Sofia, mig germana d'un Despujol, té un fill, aquest viurà la Barcelona de l'any 2020, una ciutat d'esplendor i misèria molt diferent, però amb les desigualtats igual de marcades, amb un altra forma d'esclavatge, riquesa i pobresa d'aparença diferent, però on es donen els mateixos trets bàsics.

Un estudi acuradíssim de l'evolució del Passeig de Gràcia, una novel·la històrica que ens porta al coneixement dels fets amb profunditat i també a l'observació de la vida quotidiana, un període proper, molts lectors han viscut les darreres transformacions i l'anàlisi del passat ens ajuda a entendre un poc més el present. La nostra gratitud a l'autor, una obra del tot necessària.

318

 

LLIBRE

 

 

 

 

EXTINCIÓ

Thomas Bernhardt

Traducció Clara Formosa Plans

478 pàgs.

Thomas Bernhard, (1931-1989) Extinció. 1986

Assistim al monòleg interior del protagonista, al flux de la memòria, un austríac; Franz-Josef Murau, que ha triat aïllar-se, amb la ferma voluntat d'evitar els seus, també el lloc de procedència, Wolfsegg. Les circumstàncies l'obliguen a tornar, ha rebut un telegrama en què la germana, Caecilia, li anuncia la mort dels pares i el germà. La primera part del llibre acompanyem a Murau en el record del que va ser la seva infantesa i joventut, un lloc i un ambient familiar, que per a ell mai van tenir cap atractiu i dels quals sempre es va considerar aliè; el germà gran va tenir sempre els trets adients per a ser successor del pare; les germanes, fatalment sotmeses a l'autoritat de la mare, portaven un vestit tirolès "dins el qual amb el temps només podien atrofiar-se". En el malson que representava la família, trobem l'excepció de l'oncle Georg, germà del pare, de qui ens dirà que el va guarir de l'aniquilament que havien programat els pares, "em va obrir el món a la literatura com a un paradís sense fi", l'oncle, com ell, va fugir, va trobar el seu paradís a Niça, en Murau el trobaria a Roma; en aquesta ciutat la seva existència es nodreix de gaudir de totes les arts, té un eix principal, la relació amb en Gambetti, de qui és mentor, el deixeble, sempre present en el seu pensament.

Mentre prepara l'equipatge per partir, revisa les fotos de la família, es fa present la gran propietat a la qual es veu obligat a tornar per assistir al funeral, en el qual tindrà el màxim protagonisme. Allà es trobarà amb les seves peculiars germanes, una d'elles casada amb un fabricant de taps d’ampolla de vi, pel qual no sent cap simpatia; aquesta dona, la Caecilia, és qui ha pres les regnes en l'organització del gran funeral, al qual assistiran centenars de persones, en especial les autoritats religioses del país, més la gran dignitat eclesiàstica arribada de Roma, Spadolini, arquebisbe, diplomàtic i amant de la mare del narrador durant dècades.

A la segona part de la novel·la ens presenta la gran propietat, les minyones, els jardiners i els caçadors, l'aversió d'en Murau per la caça, l'afinitat amb els jardiners, ell des de molt jove va sentir-se a prop de les persones que no eren part del seu cercle social. Arriben els amics del pare, homes grans, decadents, que recorden la col·laboració dels pares amb el nacionalsocialisme austríac. Durant anys van donar refugi i van protegir persones que amb el temps van encobrir els seus delictes fins que es va executar la màxima injustícia: es van tancar els seus expedients, ells van poder deixar d'estar amagats i van ser ben retribuïts econòmicament. Aquest fet regira a Murau. Durant el funeral troba complicitat amb el seu cosí Alexander, viu a Brussel·les i la seva missió consisteix a lluitar per causes humanitàries. En Murau, hereu, pren la decisió que l'indica la seva consciència, fer una "donació absolutament incondicional" a la Comunitat israelita de Viena. D’aquesta manera extingeix els seus orígens.

Tornarà a Roma, on escriurà el text que acabem de llegir, pot posar fi a la inèrcia que en aquell moment feia recaure sobre les seves espatlles una responsabilitat incompatible amb la seva vida.

Una gran experiència de lectura, una vegada més hem de manifestar la nostra gratitud i admiració cap a la traductora Clara Formosa Plans, a la qual no podem deixar de relacionar amb en Bernhard, de qui ha traduït una dotzena de llibres. Amb Extinció, ens omple d'admiració la seva tasca davant la novel·la més extensa de l'autor, li hem d'agrair que hem arribat a aquest darrer llibre amb l'experiència de les anteriors traduccions, que hem anat fent nostres i ens han portat a considerar Bernhard, un autor predilecte. Els perfils humans, l'anàlisi dels fets històrics, l'erudició pel que fa a literatura, música, pintura... hem apreciat i gaudit de la manera de representar el record amb les infinites reiteracions, ens ha dut a la plenitud lectora.

Una recomanació del tot segura, una gran novel·la a la qual tornarem, perquè no l'haurem deixat de tenir present i sorgirà en nosaltres, la necessitat de compartir i recomanar la lectura.

317

 

llibre

 

 

 

VIDA, VELLESA I MORT D'UNA DONA DE POBLE

Didier Eribon

Traducció Andreu Gomila

269 pàgs.

Didier Eribon, (1953), Vida, vellesa i mort d'una dona de poble, (2025)

Didier Eribon, filòsof i sociòleg, professor universitari a França i als Estats Units, escriptor amb una àmplia obra publicada i traduïda des dels anys vuitanta.

Ens presenta la biografia de la seva mare, en el darrer moment de la vida es fa necessari l'ajut dels fills davant la decadència d'una dona de vuitanta-sis anys; es veu obligada a deixar casa seva per anar a viure a una residència per a persones grans. Aquesta dona va ser una nena que va créixer en una institució de beneficència, a catorze anys va començar a treballar al servei domèstic, als vint es va casar i no va tenir dret a un habitatge digne, van viure amb el seu marit, peó a una fàbrica, i dues criatures, en una habitació, més tard van accedir a un habitatge de protecció oficial; ella contribuïa a l'economia familiar, fent feina com assistenta per hores, després va treballar com obrera a una fàbrica, fins que va ser acomiadada, abans de l'edat de la jubilació; mai va tenir una bona relació amb el seu marit, van tenir quatre fills, no es va separar per falta de mitjans, va tenir cura del marit fins que va morir després d'un període de demència; poc abans del declivi final, va viure un moment de pau, fins i tot es va arribar a enamorar d'un ancià, amb el qual va conèixer la cordialitat i la tendresa, potser per primera vegada a la vida.

El segón fill, el narrador, s'ha alliberat del destí familiar, a l'adolescència gràcies a les seves capacitats intel·lectuals, va començar un ascens que el va consolidar com a trànsfuga de classe, va deixar els seus, per assolir la independència a la qual porta el coneixement i el compromís intel·lectual i social.

Ens explica la vida de la mare aprofundint en cada punt, aportant bibliografia, sent crític amb l'administració que fa possible el negoci de les residències d'ancians, analitzant l'actitud de les persones quan han de votar, ens explica que la seva mare, que havia votat l'esquerra i havia estat sindicada, arribarà a votar l'extrema dreta i a manifestar opinions absolutament racistes, ens explica el masclisme que ha patit de manera sistemàtica, ens explica les dificultats per alimentar i vestir els fills, quan per la feina a la fàbrica va perdre l'habilitat a les mans, va comprar una màquina per continuar teixint els jerseis dels seus fills. Pendent del dia del sant de tots els fills i nets, enviava a cadascun vint euros de regal.

Prenem nota de la bibliografia, Coetzee, Hrabal, Beauvoir, A. Cohen, D. Kis, Chomiseau...

Queda pendent la lectura de Retorn a Reims, hem pogut accedir al documental del mateix títol. Un autor del qual estarem definitivament pendents, ens "l'ha recomanat" Edouard Louis.

Som davant d'una reflexió que ens toca molt de prop, les circumstàncies socials de les classes treballadores ens unifiquen.

Expressem la nostra gratitud a l'autor i recomanem l'obra amb tota seguretat.

316

 

LLIBRE

 

 

LA MONIQUE S'ESCAPA

Édouard Louis

Traducció Jordi Martín Lloret

111 pàgs.

Édouard Louis, (1992), La Monique s'escapa, (2024)

Coneixem l'autor i el nucli familiar en el qual va néixer i créixer; un lloc on la inèrcia atrapa, la inèrcia de la pobresa, les addiccions, la manca de possibilitats, el lloc on tots els intents de supervivència digna estan destinats al fracàs, les polítiques socials fallen, els avenços són molt subtils, quasi imperceptibles perquè presenten contrapartides que els relativitzen; la forma com és eliminada la dignitat de les persones, varia amb el pas del temps, però no és menys determinant, la pobresa pot estar marcada per la manca de tot, o en el segle vint-i-u, també, per l'accés a tot allò que els fa més esclaus i més ignorants.

Édouard Louis, ens ha permès compartir els seus records, ens ha presentat als seus i hem après, que una possibilitat de trencar la inèrcia és quan es dona en les persones una força extraordinària de la intel·ligència, unes capacitats superiors que han d'aflorar i aconsegueixen trencar la immobilitat, una vegada això és possible, queda el més difícil, deixar les persones de l'entorn familiar i social, acceptar el seu menyspreu, haver de triar, E. Louis, ha seguit la trajectòria intel·lectual que va començar a l'adolescència, les seves grans capacitats li han marcat el camí, mai ha deixat d'estar obert a la comunicació amb els que va deixar, però sense solidaritzar-se amb el dolor i la mediocritat a la qual porta la pobresa i la ignorància; patint ràbia, vergonya, impotència, protegit amb la força de la determinació, del compromís sincer i profund amb el coneixement.

El narrador rep un crit d'auxili de la mare, de nou atrapada per un mal tractador, un alcohòlic que li ha perdut el respecte, la tracta de l'única manera que ella, sempre, ha sigut tractada. El fill, des d'un altre país, la protegeix i la guia, és d'una gran eficiència, compta amb l'ajut d'un amic, un amic que sap i entén, algú que també ha fet un salt per assolir la dignitat; Monique, la mare, és capaç de fugir, el lector es meravella del bon ús que fa el fill de les noves tecnologies.

Es produeix un retrobament amb la germana, en un principi els havia separat l'ascens social, la manca de solidaritat amb el que se'n surt, ella, viu un procés més lent d'emancipació de la misèria, aquesta misèria aniquiladora de somnis i projectes, els germans fan un gran pas en la seva relació, tenir cura de la mare els uneix.

Assistim a un final apoteòsic i del tot coherent, la vida de Monique presentada en un escenari i ella alliberada definitivament.

El nostre narrador ens diu:

"A través seu, he descobert el plaer d'escriure al servei d'un altre, d'una altra." pàg. 111

El lector, una vegada més, ha de manifestar gratitud, per la generositat d'Edouard Louis, els seus llibres amplien les capacitats de la nostra mirada; també el reconeixement al traductor que ha fet possible la lectura d'aquest i altres llibres de E.Louis.