jueves, 31 de agosto de 2017

"El mal negre" de Nina Berberova




El mal negre
Nina Berberova
Traducció de Miquel Pujadó
78 pàgines
Ed.Columna 1993


La lectura de la setmana passada - La col·lecció invisible- em va portar a un conte que m’acompanya des de fa gairebé vint-i-cinc anys, una d’aquelles lectures que són part de la nostra experiència. Hi ha altres relats de l’autora que també tinc molt presents, com per exemple el recull que s’aplega amb el nom de Crónicas de Billancourt.

L’heroi d’El mal negre és un personatge que he evocat moltes vegades, una víctima de la maldat, una víctima d’aquells que mai no en tenen prou. El seu destí depèn de la venda d’unes arracades de diamants. Es troba a París, la seva dona ha mort i ell pren la decisió d’emigrar cap a Amèrica. Té un treball amb el qual tot just sobreviu; a l’hora de vendre les joies -que són al Mont de Pietat-, demana l’ajut d’un joier que avançarà els diners, aquest joier és qui li dona la notícia: un diamant ha perdut el seu valor perquè té “el mal negre”.

El nostre Home aconsegueix els diners de la manera amb què menys podia pensar, pot partir a Nova York. Deixa Alia, una dona que el destí ha posat al seu camí i que no oblidarà. Arriba a Amèrica i troba feina com a secretari d’un rus milionari i excèntric. Coneix Lioudmila, el record de la qual també l’acompanyarà. No pot canviar de plans, el seu destí és Chicago, allà es trobarà amb el seu “amic” Droujine, que l’ha dut a triar - amb tota seguretat- aquest lloc per posar fi al seu rodolar pel món.

Ens parla de la ciutat que l’ha d’acollir:

“Hom diria que els llocs ha estat creats per Piranesi.”
“¡...No es tracta del Piranesi que veiem als museus, aquest estranger! No, jo us parlo del seu descendent, del seu doble. ¡És contemporani nostre, aquest, ens és pròxim! …”
(Pàg. 56)


Ens parla d’un llac que és com el Mediterrani, dels oradors fracassats, dels aprenents de barber que tallen el cabell de franc als captaires.

Ja és a la ciutat somiada quan un taxi l’acosta a una habitació de lloguer. Ell ens parla del conductor:

…”M’agradaria sentir-lo parlar. M’agradaria saber com s’ho fa un home amb un clatell així per expressar els seus pensaments, quins mots fa servir i on va a buscar-los.” (Pàg. 70)

“...El lloc on vius no té gaire importància. I, a més, les impressions noves em pugen la moral, ¿no és això l’essencial? Sobretot quan un té una mica de por, bona gent, de convertir-se en una mena de Neptú o de Plutó.” (Pàg. 78)


Evgeni Petróvitx és un home a qui les dificultats han fet millor, un Heroi que no puc deixar de tenir present.

A la contraportada ens diuen que, per a Nina Berberova, El mal negre era el llibre més important.

Una bona cloenda de Les Lectures d’estiu! La setmana entrant ja encetem la tardor...




jueves, 24 de agosto de 2017

"La col·lecció invisible" de Stefan Zweig


La col·lecció invisible
Stefan Zweig
Traducció Alex Weiss
76 pàg. 
7 €


Tenim a les mans quelcom preciós, un llibre petit i ben editat que inclou reproduccions de gravats. Minúscul, ens duu a una mena d’intimitat, una lectura lenta, gaudint de cada mot i agraint poder accedir a certes imatges de les quals ens parlen.

Un text conegut, que com altres contes fonamentals a la Literatura Universal, ens ha acompanyat des de la seva primera lectura, un dels predilectes.

Som a Alemanya, en un moment d’inflació severa, el valor de tot perd sentit, alguns enceten un període d’opulència i s’ han d’envoltar de tot allò que demostra al món que son rics, s’ han de vestir, parlar, caminar i fer evident el seu nou estatus en cada moment de la seva vida, un canvi que els obliga a mostrar una dosi important de sensibilitat davant l’art, s’ ha de fer ostentació d’adquisicions.

Com es tristament natural, mentre uns es fan rics, d’altres coneixen la més absoluta pobresa, aquesta situació els porta a haver de desfer-se d’allò que més han estimat per satisfer les necessitats bàsiques. Coneixem a un col.leccionista de gravats, un ancià que ha dedicat la vida a la seva a la passió, els seus han viscut amb tota austeritat per cal que ell, durant dècades, pogués fer adquisicions, eren moments en les quals obres molt importants les podia comprar un home culte i apassionat, sense ser necessàriament ric, a casa del nostre col.leccionista es troben unes carpetes que han contingut obres dignes de la més prestigiosa pinacoteca, aquest home te la tranquil·litat que deixarà a la dona i a les filles en la millor situació econòmica, viu absent de la realitat que l’envolta. Mai podrà sospitar...mai permetran que dubti, tots els dies el seu tacte de cec viu la comunicació íntima amb els seus tresors i reviu les anècdotes que envolten cada gravat.

Som davant de dues postures vitals: la passió per la bellesa, convertida en el motiu d’una vida plena; a l’altre extrem l’embrutiment absolut, viure només donant valor a les aparences, fugint sempre d’un mateix.

Una recomanació sense reserves.







sábado, 19 de agosto de 2017

"Llàgrimes de sal" de Pietro Bartolo i Lidia Tilotta





Llàgrimes de sal
Pietro Bartolo i Lidia Tilotta
Traducció Maria Llopis
184 pàg. 
16.90 €


Lampedusa l’illa que, tot i ser molt aprop d’Àfrica, pertany a Itàlia. Als anys 50 i 60 del segle passat la supervivència era molt difícil, el pare del Metge de Lampedusa, tot i haver aconseguit una barca pròpia, va tenir una vida plena de dificultats: un fill malalt internat en una institució a on tot eren mancances, la formació després de l´escola primària era impensable per a les filles... Pietro, al qual poden donar estudis, ha de fer-ho en unes condicions que costen d’imaginar actualment, com que el noi es brillant, va ser capaç de llevar temps del curs escolar per ajudar al pare com a mariner. Rita, la dona de Pietro Bartolo, va néixer a un poble de Sicilia, també pertany a una família que va haver de lluitar per sobreviure, potser els orígens no podien ser d’altres: el Metge de Lampedusa, va passar privacions, l’austeritat va ser una constant a la seva formació aquestes vivéncies van poder contribuir a l´actitud de compromís sincer i profund cap a les persones que la vida possa al seu camí, un camí que ha triat i que per rés podria deixar.

Quan llegim se´ns trenca el dolor davant les situacions que s´hi descriuen, per un moment, trobem a faltar la denúncia serena i profunda al poder responsable d’aquest drama que fa dècades que pateix una part del món i que el cinisme dels organismes internacionals tolera, aquesta crítica també hi és:

“...Homes àvids, despietats, que només creuen en els diners i en el poder. I no estic parlant de qui organitza el tràfic d'éssers humans. Parlo de qui el permet, de qui vol mantenir la resta del món en la pobresa, de qui alimenta els conflictes, els sosté i els finança…” pàg. 137

Tràfic d’òrgans, tràfic d’infants utilitzats “com a màquines que forneixan precioses peses de recanvi” pàg. 138



Pietro Bartolo no es limita a la seva funció de metge, té habilitats per denunciar “la pitjor crisi humanitària a Europa des de la Segona Guerra Mundial”.

Hem d’acceptar que l´Humanitat no pot sobreviure sense tolerar les desigualtats que representen els moviments migratoris forçats?, perquè tanta por al poder sense escrúpols? perquè tot hi disposant de la informació s’ ha de patir tanta impotència?, perqué la complicitat?

Una lectura necessària; a Lampedusa es dona una realitat que ens reconcilia amb les Persones, una realitat que ens hauria de fer més valents, més radicals davant els poders que generen les desigualtats.






sábado, 12 de agosto de 2017

"Viure amb una estrella" de Jirí Weil


Viure amb una estrella
Jirí Weil
Traducció Jaume Creus
263 pàg.
21 €


Coneixem la quotidianitat d’en Josef Roubícek, un estrany a la seva ciutat, Praga ha estat ocupada pels nazis, el nostre estimat i admirat empleat de banca ha de viure amb una estrella sempre visible, ha perdut tots els drets i les humiliacions son quelcom que s’ ha incorporat a la seva existència.

El passat, la estimada, els menjars, la música, itineraris per la ciutat, són vius en el record i el porten a uns moments de plenitud que esdevenen glopades d’aire que l´ajuden a alenar.

Quan el seu estat físic ja es molt lamentable ha de treballar a un cementiri, allà viu la experiència de cultivar un hort, les hortalisses creixen, son un esclat de vida, els companys de captiveri son persones amb les quals estableix unes relacions entranyables.

Confiscar els bens i els documents d’identitat no elimina la dignitat de les persones, la literatura, la música els coneixements més antics, son un cabdal d´estratègies per sobreviure.

El dolor també pot fer sorgir el millor de les persones. Coneix un moliner obligat a dur un carro ple de joguines:

“...Aquestes coses criden, ja l’hi dic jo. Em retreuen que sigui còmplice d’aquells. Els cavalls són innocents, no protesten, però jo no hauria de fer aquesta feina, hauria de deixar-la estar, hauria de matar-me abans de transportar unes joguines que ells han arrancat de mans de criatures.
...certament caminaven a contracor tots plegats, els cavalls i l’home” pàg. 211

A la coberta ens diuen:

“...sobreviure contra tot pronòstic és, a la fi, l’acte més eloqüent de resistència.»


Una lectura molt important. Una vegada més una recomanació sense reserves.  

viernes, 4 de agosto de 2017

"L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure" de James Salter


L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure
James Salter
Pròleg d’Eduard Márquez
Traducció d’Albert Torrescasana
127 pàg. 
16 €


El fet d’haver accedit a les paraules que ens adreça James Salter ens compromet com a lectors; haurem de tornar o llegir primera vegada les obres que ell cita. Salter fa aquestes al·lusions després d’una lectura del tot especial, la lectura del Mestre, un home que no ha dedicat tota la vida a la literatura, va triar l’escriptura per satisfer una necessitat vital i potser d'aquí ve la seva voluntat de compartir la experiència.

Ens parla de la “veu” de l’autor –prefereix emprar aquesta paraula i no utilitar“estil” -; ens diu que la veu és quelcom gairebé genètic.

L’autor aconsella a aquells que volen emprendre l’aventura de la novel·la: “...has d’escriure en comptes de viure…”

Ens diu que els llibres “importants” no van ser escrits amb el propòsit de ser-ho, sinó que les circumstàncies els varen situar allà on ara es troben.

Coneixem els moments baixos de l’autor, els moments en què els lectors dels seus manuscrits no li donaven cap esperança o quan els seus contes no assolien el que ell entenia com a qualitat.

Ens parla de les lliçons d’escriptura, les compara amb classes de ball: “és més fàcil si l’alumne té sentit del ritme”.

Quan tanquem aquest llibre ja hem fet la nostra relació de títols a partir de les lectures citades, descobriments o relectures -tant és-: moments garantits de plenitud.

Una recomanació sense reserves.