jueves, 29 de febrero de 2024

llibre

 

What do you want to do ?
New mail

 

 

 

 

 


 

ADEU A L'EDDY BELLEGUEULE
Édouard Louis

Traducció Anna Casassas
172 pàgs.


Édouard Louis, (1992) Adeu a l'Eddy Bellegueule, (2014)

Aquest llibre va aparèixer quan l'autor tenia vint-i-dos anys, i a les primeres línies ens diu respecte als primers records de la seva vida:

"...el sofriment és totalitari: fa desaparèixer tot el que no entra en el seu sistema." pàg 9

Una infància i adolescència viscudes en estat de caos permanent, desig d'agradar, de ser un més a la família, esborrar les diferències que el fan diferent, no només pel que fa a la tendència sexual, que els pares preferirien que es tractés d'una malaltia. El nen vol ser com els altres, cau en un desordre en l'alimentació, per ser un més, s'engreixa vint quilos en un any; en aquell indret que l'ha vist néixer i créixer només té sentit la nefasta inèrcia, la seva és la mateixa realitat que la de les generacions anteriors, ara, el fet d'estar connectats al món per la televisió, incrementa l'aïllament, el pare prohibeix que es parli a taula, tots pendents de la pantalla, cada dia es fa més patent la soledat de l'infant:

"A mesura que creixia, sentia les mirades cada cop més pesants que em dirigia el pare, el terror que l'envaïa, la seva impotència davant el monstre que havia creat i que, cada dia, confirmava una mica més la seva anomalia." pàg. 22

La soledat de la mare, l'adaptació dels germans al mitjà; per part d'Eddy els intents de normalitat, sortir amb noies, la por als insults i a les agressions...

Anys mes tard, quan l'autor llegeixi la biografia de Maria Antonieta escrita per Stefan Zweig, veurà un paral·lelisme entre la misèria i el dolor de les dones a 1789 i la que ha vist patir al seu entorn.

El pare, que utilitza frases fetes amb una càrrega racista important, a la seva joventut també va voler anar al sud, va voler cercar altres horitzons, però la força de la inèrcia el va trair, un nefast destí col·lectiu el va atrapar.

A la fi, la possibilitat de la fugida, l'ajuda de professors, la seguretat de les capacitats que es fan evidents, el portaran a una altra vida.

Una reflexió del tot necessària, Édouard Louis, ens diu allò que no ens agrada saber i que tenim a prop. La gratitud a l'autor, una recomanació del tot segura.

sábado, 24 de febrero de 2024

Rellegir 203


 

LLIBRE

 



 
 
 
LAS FUENTES
Marie-Hélène Lafon

Traducció Lluís Maria Todó
93 pàgs.


Marie Hélène Lafon, (1962).
Las fuentes, (2023)

Una autora que no podem deixar d'admirar, les seves històries passen a formar part de la nostra experiència, ens ajuden a observar el nostre entorn. Una recomanació sense reserves.

Una vegada més Marie Hélène Lafon ens presenta un microcosmos, els silencis com a grans protagonistes; en aquest cas, una dona que fa un matrimoni desafortunat. Quan va presentar el promès al pare, aquest li va dir que el jove no li agradava, que la seva finca seria del tot pròspera, sabia manar i encertava en les seves decisions, però que no la "mirava bé". Aquesta mirada de menyspreu es va convertir en l’única manera de comunicar-se, humiliacions i cops eren l'únic llenguatge. Hi ha tres infants.

Ell té una tia que deixa de visitar-los davant l'evidència del malestar que es viu en aquella casa, els fills han après a tenir precaucions davant la ira del pare, saben evitar-la; ella tant és el que faci, sempre rep... Els caps de setmana visiten les respectives famílies, les dues mares, la d'ell i la d'ella, tenen un gran pes, la d'ell, quan està sola amb el fill li malparla de la nora, ja no hi ha volta enrere:

"Aquella mujer lo volvía loco, con sus ojos de perro, y él atizaba y pegaba sin pensar, eso seguro..."

Els fills també estaven en risc, hauria acabat agredint-los.

La mare i les criatures són acollides a casa de la família d'ella, han de passar amb el pare els períodes que ha ordenat el jutge. Arriba el Maig del 68, la revolució ha pres força en tots els indrets, tot va contra el pare agressor, les dones volen drets i dignitat, això el neguiteja, es va aïllant, només l'interessa la producció de la granja, en aquest punt, el seu talent troba sempre la millor manera de sortir-ne, no compta amb la simpatia de les persones que ha de contractar perquè l'ajudin, no és un bon patró. El temps passa, les noies són bones estudiants; pel que fa al fill, el pare no n’espera gaire.

Claire, a cinquanta-nou anys, farà la darrera visita a la finca abans d'anar al notari per registrar la venda i repartir-se l'herència amb els germans. La vida dels tres ha estat dividida en diferents escenaris, però la font és allà, allà va viure els primers cinc anys i dues setmanes l'any entre els sis i els disset, fa els càlculs: cinc anys i mig a la vora del riu Santoire, el mateix pati, els mateixos arbres, allà hi ha la seva font, s'estima més aquesta paraula que el mot arrel.

Hem conegut uns personatges en la seva quotidianitat, pors i silencis, un home trencat, incapacitat per a la convivència, una dona que fuig per evitar el pitjor, tres criatures, una d'elles ens narrarà el seu present a cinquanta-nou anys, avis, ties, treballadors de la finca, una atmosfera que ens atrapa.

Una autora que no podem deixar d'admirar, les seves històries passen a formar part de la nostra experiència, ens ajuden a observar el nostre entorn. Una recomanació sense reserves.