miércoles, 22 de noviembre de 2023

LLIBRE

 

 

ZORRO
Dubravka Ugresić

Traducció Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek
369 pàgs.


Dubravka Ugresić, (1947-2023), ZORRO, (2019)

Som davant un text que ens pot costar considerar que és novel·la, tot i que hi ha precedents de clàssics on trobem intertextualitat; vivències, reflexions, rigor en aprofundir en altres obres, i la narració impecable; el cert és que quedem feliçment atrapats i sabem que aquest llibre és una porta d'entrada a la resta de l'obra de l'autora que l'editorial Impedimenta ha posat al nostre abast.

Coneixem la viuda, algú que ha dedicat la vida a la memòria de l'autor amb qui va conviure durant un període breu:

"Recordar conlleva un fuerte mecanismo de micro-creación, parece satisfacer nuestro impulso secreto de crear mitos sobre nosotros mismos y sobre los otros, y, una vez creado el mito , es difícil que algo lo derribe." pàg. 87

Vivències pròpies, l'autora va haver d'emigrar, va viure la divisió del seu país, va experimentar com al seu entorn la tragèdia transformava les persones i les duia a canvis radicals; perdre-ho tot i adaptar-se a una altra realitat; un editor esdevé cap de policia, o aquell jutge que es veu formant part d'un equip de persones que "netegen" els camps de mines, no té capacitats per adaptar-se sense deixar la seva professió, A l'extrem oposat tenim la seva dona, aviat sap que ha de marxar i reciclar-se en una altra cultura.

Quina és la literatura que deixarà la nostra època:

"La más reciente selección de metáforas de la vida está ligada a la tecnología digital." pàg. 217

Ens presenten Irina Ferris, aquesta acadèmica que va viure a l'ombra del seu marit, la seva obra pròpia va quedar en segon terme. Aquesta dona parla al final de la vida dels personatges que les circumstàncies han posat al seu camí, dels moviments polítics que han decidit per ella; una joventut, on la prioritat era el coneixement i un final viscut amb clarividència; per tenir companyia, acull a casa a Dora, la jove estudiant, que donarà llum i felicitat als seus darrers dies. Vivim el seu tràgic final, víctima d'una forma de barbàrie del s. XXI.

Coneixem tallers d'escriptura, on els alumnes paguen per fer possible la seva obra, alumnes als quals no se'ls pot recomanar lectures, alumnes als quals les xifres de llibres venuts per milers han enlluernat i els han dut a tenir la certesa de les seves capacitats, els ha enlluernat la imatge del triomf i consideren que ells poden donar al món el següent llibre o "producte literari" per al qual seran aclamats universalment, han pagat per trobar la drecera cap a l'èxit; sempre hi ha excepcions... personatges perduts que demanen si es pot aprendre a explicar històries.

A la coberta els editors ens diuen:

"Zorro, la gran obra de Ugresic, es una incomparable aventura autoficcional que sumerge al lector en un laberinto literario para reivindicar el poder de los relatos. Todo un artefacto complejo y oscuro que conjuga pasión, humor y erudición..."

Manifestem la nostra gratitud als editors i la fidelitat a l'autora que malauradament ens va deixar fa uns mesos.


viernes, 17 de noviembre de 2023

llibre

 


 

FILM & SODA
Rosa Maria Arquimbau

Recull d'articles
Edició de Julià Guillamon i pròleg d'Irene Pujadas
206 pàg.


Rosa Maria Arquimbau, (1909-1992), Film & Soda, (1930-1932)

"És necessari que no tractem el feminisme entre glopadetes de te, com l'hem tractat sempre. Cal que li concedim una més gran atenció que la que es concedeix a un passatemps de tarda"

Una escriptora injustament oblidada, els editors ens diuen a la coberta:

"Arquimbau era una feminista que anava per lliure; una pionera que va obrir més camí del que se li va reconèixer."

Per aquest primer apropament a l'obra, és molt adient accedir a articles que va publicar durant el període 1930-1932. Trobem una observadora exemplar, una dona valenta, que gosa citar amb nom propi persones que en aquell moment tenien tot el reconeixement; també ens divertim, té trets que no podem deixar d'admirar.

Irene Pujades, al pròleg, fa un paral·lelisme entre Arquimbau i Katherine Mansfield, pel que fa a la complexitat dels humans "tots portem mil màscares", també es dona en les dues escriptores la fatalitat de períodes de malaltia. Agraïm a Julià Guillamon l'epíleg, ens parla de la Catalunya del moment, de literatura, d'art, de política, de la gran importància de les aportacions periòdiques a la premsa, de la riquesa que representaven i representen encara, cita a Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Roig i Empar Moliner.

Neix en nosaltres el compromís d'accedir a la resta de l'obra de l'autora que Comanegra ha posat al nostre abast, aquest compromís amb el moviment feminista, amb uns trets on no hi ha tòpics i sí reflexions que no han perdut vigència, reflexions davant l'integrisme religiós, l'escola pública, els costums dels estiuejants; tot ha canviat a primera vista, la realitat no és la mateixa, el consum i les noves tecnologies fan canviar les aparences, però en profunditat hem d'agrair que arribin a les nostres mans els llibres de Rosa Maria Arquimbau, ens aporta un coneixement de la societat que ens ha precedit i ens ajuda a aprofundir en el nostre present; una dona que va pagar les conseqüències d'anar per lliure.

La gratitud més sincera als editors i a tots aquells que han fet possible que una obra tan important arribi als lectors actuals.