sábado, 22 de septiembre de 2018

llibres



Els voltants d’Olívia
Miquel Bezares
Il.lustracions de la coberta i interiors Pep Dengra
169 pag.

Amistat en el sentit més profund del terme, amistats que perduren, el temps crea lligams entre les persones amistat, amor, desig. Al primer conte coneixem l’Olívia quan es una criatura que es pot dur del seu llitet, a un cotxe i d’allà a un altre llit sense que se’n temi, amb la confiança d’un infant ben estimat. La seva mare, sap evitar un destí dolorós per totes dues.

A “L, espigol un pobre home ha de conviure amb un “mal” que de manera sobtada pren protagonisme de la seva vida: les relacions amb les dones a les que s'acosta el protagonista queden invariablement interrompudes, la més terrible de les flaires el fa fugir esperitat, aquest home no sap aclarir l’origen dels símptomes terribles que s'han ensenyorit a la seva vida i espera que de manera espontánea desaparareguin, tal com han arribat, Una narració perfecta, rodona…

La quotidianitat de les dues amigues que comparteixen casa, feina, confidències, desig…

Històries d’amor i tendresa entre veïns del mateix replà, que en dos anys no havien tingut l’oportunitat de presentar-se, un crit d’auxili que rep la resposta oportuna els fa protagonistes d’un episodi important a les seves vides.

La peculiar història entre el convalescent Lluc i la Daniela, la teràpia que a ell li va recomanar el metge: havia d’observar una foto cada dia durant mitja hora, al final, coneix l’enigma d’aquell paisatge tantes hores observat.

Al darrer conte ens trobem Olivia adulta que la vida la duu a conèixer el fill del seu pare, per a ella “un pare absent” i que per al fill danès havia estat “un bon pare”, els germans comparteixen les tovalles aquell vespre, n’ Olívia a fet una “tonyina que paga la pena”.

Paraules adreçades a tots els sentits, la sensualitat sempre present.

Quan hi tornem, un cop ja coneixem el conte, no podem deixar de celebrar l'encert del dibuix que presenten cada relat, Pep Dengra ha estat lector abans que nosaltres i les il.lustracions que van inspirar les paraules que ens esperen ens ajuden a “entrar” i a gaudir.

Personatges que quedaran amb nosaltres, onze històries quotidianes, en què l’amistat, l’amor i el desig són sempre presents.

Un bon moment garantit.

sábado, 15 de septiembre de 2018

llibre



En braços del pare
Àlvar Masllorens
153 pàg.


“Només el coneixement acumulat ens pot procurar delectança. Només l’amor veritable ens procura plenitud.” pàg 153

Aquestes són les darreres paraules de la novel.la… la transcendència i la profunditat son una constant, una lectura que no podem donar per acabada quan tanquem el llibre, haurem de tornar-hi. Som observadors de la quotidianitat d’un pintor, assistim, d’alguna manera, al seu procés creatiu. Coneixem dues dones perfectament dibuixades, na Joana i na Maureen, i assistim al final d’aquestes dues relacions. En les maneres d’acomiadar-se es fan paleses dues maneres de ser al món:

Na Joana una dona amb certeses i normes, una dona amb el mínim de dubtes, amb capacitat per fer que el balanç parcial que anem fent de les nostres vides li surti positiu. Na Maureen, a qui la vida va imposar la transcendència, el compromís amb la literatura, la fortalesa d'assumir els reptes, eliminant els tabús i triant molt bé dreceres, una maduresa plena i valenta, sempre disposada a “tornar a començar”.

…”la redempció de la Maureen va venir de la mà de la literatura…” pàg 100

Sylvia Plath i Anne Sexton, la van acompanyar, van formar part de la seva vida, van fer possible la supervivència, la plenitud intelectual i vital.

“Els inicis porten implícites les esperances. I el temps, en lloc d’esculpir-les, les dinamita.” pàg. 115

Un aprofundir impecable en les relacions, una mirada carregada de sabiduria. Ens parla de “l’epifania de les paraules”, “del mot precís” que ens duu a continuar.

Observador del pas del temps per les persones “...les mans, a on la falsedat hi té menys cabuda”

Paraules per tornar-hi, potser per ser llegides en veu alta.

Aquesta novel.la té la força d’un poemari, una profunditat que ens trasbalsa i ens sedueix a l’hora. Analitza el sentiment de gelosia, un moment més en el qual en les seves observacions, estan presents unes paraules del principi quan ens parla dels fils que mouen les relacions en la familia i com aquest aprenentatge condiciona les nostres vides.

Una lectura important, un llibre del tot necessari d’un autor que hem tenir molt en compte al qual els lectors fem arribar gratitud i reconeixement. Una vegada més una recomanació sense reserves.

sábado, 8 de septiembre de 2018

llibres




Cartes a Milena
Franz Kafka
Traducció i notes Clara Formosa
Pròleg Feliu Formosa
337 pàg.

Aquestes 132 cartes no son la correspondència d’un autor consagrat, del qual té transcendència tot allò que escriu. Franz Kafka era un home malalt i turmentat a qui la vida, en els seus darrers moments, el porta a una plenitud, a una autenticitat en l’amor gràcies a la coneixença de Milena, la jove que li proposa, en una trobada informal amb amics comuns, ser la seva traductora al txec. Els uneixen, en un primer moment, interessos literaris, ben aviat la relació es transforma, ell troba en la persona de Milena la estimada, les cartes son d’una freqüència tan intensa que només s’explica per la necessitat de l’amant, que davant del full de paper la “presència” de l’altra dona vida, en aquest cas d’una manera literal a Kafka li faltava l’aire. Els seus pulmons cada vegada més deteriorats aviat es van aturar definitivament.
A la pàg. 48 ens diu:

“la malaltia dels pulmons només és una sortida de mare de la malaltia psíquica”
A la pàg. 54:

“...gens cansat, sinó inquiet de fer un sol pas en aquesta terra atapeïda de trampes per als peus…”

La passió de l’enamorat pren protagonisme, pàg 166
“...només és amor desorientat.”

“...l'ésser humà no aguanta gaire temps sense que el cor li bategui, i mentre tu siguis lluny, com podrà bategar?” pàg. 170

Les cartes ens conviden a “entrar” a una intimitat, són paraules que no estaven pensades per oferir-les al lector, però, després de la mort de l’autor, dues persones, l’amic Max Brod i la mateixa Milena consideren que no poden acceptar com propi allò que ha de ser patrimoni de la humanitat, així és com ens arriben aquestes cartes imprescindibles de la literatura universal.

Feliu Formosa, al final del seu esplèndid pròleg ens argumenta amb la màxima coherència que Kafka és l’escriptor més important del segle XX.

Al final de la present edició s’han inclòs “l’Article necrològic de Milena sobre Franz Kafka” unes paraules sinceres i profundes que ens donen a conèixer un “home savi i espantat del món” un
home poc conegut, un home amb “un refinament intelectual gairebé aterridor per la seva manca de compromisos”.

El nostra reconeixemen mes sincer i profund a la traductora, durant la lectura ens hem d’aturar devant la expressió perfecta, la paraula justa. Una vegada més una recomanació sense reserves.

sábado, 1 de septiembre de 2018

llibres




Un esbós del passat
Virginia Woolf
Traducció i epíleg Dolors Udina
159 pàg.



Per als lectors de Virginia Woolf, aquest “Esbós del passat”, és un tresor, al qual hi tornarem, ens apropa a l’autora.

“LA PLOMA ENCALÇANT LA VIDA” Aquesta expressió, perfecta, ens acompanyarà quan tanquem el llibre, Virginia Woolf va encalçar la vida amb la ploma i nosaltres som els receptors, ho acceptem amb respecte i compromís.
A la pàg. 123 ens diu:

…”presentar escenes és la meva manera natural de registrar el passat.”

Aquestes memòries ens comprometen com lectors, trobem moltes cites d’autors que anotem com propostes literàries.

Aprenem el que significa el terme rigor, profunditat, honradesa quan ens permet compartir els records més antics, també allò que va precedir la seva arribada, que es va produir malgrat les precaucions per evitar-ho, ens diu que naixem amb infinites vinculacions i instints adquirits. Ens ajuda a reflexionar sobre “el ser” i “el no ser” a la vida quotidiana. “La inmensa força de la vida” del record dels colors de la brusa de la mare, només unes taques sobre un fons negre, a la complexitat i profunditat dels sentiments d’una orfa als tretze anys.

De la mare ens diu:
“...Severa amb un rerefons de coneixements que l’entristia.” pàg. 35

Ens ajuda a trobar matisos: “No era intel.ligent pero tenia talent”

En una trobada de societat, amb tots els rituals atàvics, que les caracteritzaven, Virginia Woolf gosa dir a la persona que té al seu costat que:

....”la vanitat i l’ànsia de fer diners eren tan mereixedores de presó com el robatori i l’assassinat.”
pàg. 143

Aquesta “escena”, un moment “del ser”, un moment de consciència en un lloc a on no estava previst, un tret més de l’autora que ens agrada “conèixer de primera mà”

A part de les novel.les i contes hi han títols del tot necessaris, llibres que no podem obviar: L’habitació pròpia” i”Hores en una biblioteca” tenim a les mans una obra imprescindible, un llibre importantíssim a la bibliografia de l’autora i cabdal per als lectors.

Comptem en aquest volum amb una “Nota de l’editora de la versió original” i un epíleg de traductora, agraïm aquestes paraules. El més profund reconeixement pel gran encert per part dels editors ens permeten disposar d'un text imprescindible. Una vegada més una recomanació sense reserves.

lunes, 27 de agosto de 2018

Converses amb el traductor - Gabriel de la S. T. Sampol



Avui conversarem amb el poeta i traductor Gabriel de la S. T. Sampol (Alaró, 1967).

Les motivacions que us han duit a traduir

Cada vegada estic més convençut que és l'enveja. Dir-ne admiració o devoció és una manera de revestir-ho, però el fons és el mateix. Traduir em permet escriure les obres que m'hauria agradat escriure i fer-me-les meves. Després puc afegir-hi la part altruista d'oferir a la literatura catalana i als lectors obres que no hi eren presents. Realment també ho tenc en compte, però la primera motivació és l'altra, no ens enganem. A més, traduir no sols em permet escriure les obres de grans poetes, sinó també escriure obres de gèneres que no podria cultivar d'altra manera, com la narrativa i el teatre. Com a bon pessoà, puc veure la traducció com un joc d'heterònims: he escrit amb el nom de Pessoa, de Voltaire, de Saramago, de Madame de Staël, d'Almeida Garrett, de Zweig, de Mendes Pinto, d'Hildegarda de Bingen...

Reptes

Als traductors ens agraden els reptes, les obres amb dificultats a l'hora de fer-ne la versió, amb jocs de paraules o amb elements no immediatament transferibles a la llengua en què traduïm.
M'agrada sobretot traduir poesia, especialment en vers regular. En aquest cas és el repte més gran que en els altres gèneres literaris, perquè has de canviar molt més el text, però ha de continuar sent el mateix. Si ens referim a reptes futurs, m'agradaria molt traduir la poesia d'autors portuguesos cabdals però poc coneguts fora del seu àmbit lingüístic: Bocage o Florbela Espanca, per exemple. I un repte que sembla que pren forma: traduir Nelly Sachs. En aquest darrer cas ho faria a quatre mans (un altre repte) amb Heike Nottebaum.

Una traducció vostra

Em costa molt triar-ne una. Estim molt el meu Pessoa (els ‘Robayyat’), el meu Pinto (la ‘Peregrinació’), el meu Gomes de Amorim (‘Fetge de Tigre’) i el meu Voltaire (les ‘Memòries’). Segurament, però, la traducció de què estic més satisfet és una de les que han tingut més poc ressò, ‘Les cançons’ d'António Botto. Té tots els ingredients per entusiasmar-me com a traductor: un gran poeta, vers regular, la dificultat de traduir una senzillesa aparent, la identificació en molts moments, la possibilitat de descobrir als lectors un autor poc conegut... És la vegada que més he gaudit de traduir, sens dubte.

El traductor recomana una obra

Vull recomanar-ne una de les que més admir com a lector i com a traductor: la ‘Ilíada’ en la versió del P. Miquel Peix (editorial Alpha), una conjunció perfecta de sonoritat rítmica i riquesa i bellesa lingüística. Som d'aquells que els agrada més la ‘Ilíada’ que l’‘Odissea’, i dec la meva admiració a aquesta traducció. Sempre s'ha dit allò que la literatura universal la fan els traductors, i és cert. Vull pensar que de veritat he llegit la ‘Ilíada’ (i tantes d'altres coses), malgrat no haver-ho pogut fer en la llengua original.

Obres traduïdes

He traduït del francès (‘Memòries’ de Voltaire, ‘Màximes’ de la Rochefoucauld, ‘Reflexions sobre el procés de la Reina’, Mme de Staël), del llatí (les poesies d'Hildegarda de Bingen), de l’alemany (‘Amerigo’ de S. Zweig) i, sobretot, del portuguès. Entre les traduccions d’aquesta llengua puc assenyalar: ‘Frei Luís de Sousa’ d'Almeida Garrett (Premi Josep M. de Sagarra de Traducció Teatral 1995); ‘Objecte quasi’ de José Saramago (2000); ‘Fígados de Tigre’ de Gomes de Amorim (Premi Giovanni Pontiero 2007); el ‘Llibre del desassossec’ de Fernando Pessoa (amb Nicolau Dols, Premi Serra d’Or de Traducció 2001), ‘Robaiyat (Cançons de beure)’, també de Fernando Pessoa; ‘L’escena de l’odi’ d’Almada Negreiros (9è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia); ‘Peregrinació’ de Fernão Mendes Pinto (Premi Jaume Vidal Alcover de Traducció 2015).