sábado, 23 de marzo de 2019

llibre






Resultat d'imatges de viena editors zen en l´art d´escriure



ZEN EN L´ART D´ESCRIURE
Ray Bradbury
Traducció Marta Pera Cucurell
198 pàg.



A la contraportada ens diuen que aquest llibre l´haurien de llegir els que es dediquen a escriure, podem afegir que també és un escrit adreçat als lectors. Hi ha molts lectors amb un respecte desproporcionat cap a la paraula impresa, lectors als quals els hi costa malfiar-se i deixar un llibre que els arriba precedit d'una bona crítica o del prestigi “inqüestionable” de l'autor. Quan hi ha criteri, i el criteri ve donat per infinites característiques de la persona que té el text a les mans, criteri fruit d'una profunda harmonia, d'una veritable honradesa, de mantenir-se lluny de les categories socials en que la tan valorada virtud de ser lector pot atrapar-nos, un lector lliure es aquella persona a la qual no es pot ensarronar… i moltes vegades és un personatge anònim lluny de l´intel.lectual “respectable”, algú per a qui la lectura és vital, però sense fer d'això una virtud a propagar. D'aquest éssers excepcionals, els llibreters hem tingut el privilegi de conèixer-ne molts, d'ells hem après i mai estarem prou agraïts.

Ray Bradbury ens diu:

…”Quan una persona parla des de el cor, en el seu moment de la veritat, fa poesia” pàg. 52

…”He sentit parlar d´Amèrica maquinistes de locomotora en el to de Thomas Wolfe”

...”I tots, quan se'ls escalfava l'ànima, eren poetes” pàg 53

Quan no hi han estratègies per assolir fites que s´han programat, hi ha més possibilitats, que com ens diu Bradbury:

…”em van bessar els dits sobre la màquina d'escriure” pag. 40

Insisteix “no s'ha de pensar en l´objectiu”.

Hem sentit el Mestre aprop, ens hem relaxat, hem assistit a una lliçó magistral, hem gaudit d'un moment al qual hi tornarem, aquestes reflexions ens acompanyaran a escriptors i lectors.

Una recomanació sense reserves. Un llibre necessari.

viernes, 15 de marzo de 2019

LLIBRES



LA SOCIETAT DELS SOMIADORS INVOLUNTARIS
José Eduardo Agualusa
Traducció Pere Comelles Casanova
300 pàg.


Una vegada més ens trobem amb Agualusa, una vegada més ens trobem amb la fantasia en el sentit més profund del terme i la força impecable per denunciar l´injustícia.

Entrem en un món oníric, una espiral que ens absorbeix i que alhora ens fa més sensibles al dolor dels altres. Hi ha lloc per la passió i la tendresa, Ava ens diu:

“Vestida amb la teva mirada soc invencible” pàg. 87

Sempre al costat dels més oblidats:

“Un sap que ha nascut en un país del Tercer Món quan li fan més por la policia que els lladres” pàg. 135

Una dona jove amb nom d'ocell, Karinguri, un ocellet menut que mai no perd les forces per lluitar i estar pendent dels altres. Una dona que quan descobreix el món dels adults, no pot restar insensible, el seu sentit comú la duu a prendre partit, la sorprèn la fragilitat d'un Govern amb tanta capacitat per mantenir les desigualtats, amb tanta capacitat per executar contra els febles i que perd la tranquil·litat davant la rebel·lió d'uns joves segurs a l'hora d'actuar per posar fi a una situació insostenible.

El periodista Daniel Benchimol, el nostre heroi, és feliç quan la filla “guanya” en una discussió.

La màgia enlluernadora de la llum o els grisos angoixants dels somnis en blanc i negre. Un home que involuntàriament entra en els somnis d'altres, els somnis son fotografiats, pintats, filmats…

La importància de la memòria, els records, les sensacions viscudes ens fan humans.

Un home, en Hossi, ens diu que ha perdut “cabell i entusiasme, idees i ideals”, no és cert, només necessita l´estímul de la injustícia per tornar-hi.

Una força imparable per denunciar un govern de tirans. Tot un poble somia el final d´un
president que s'ha de rendir:

“No tenen por! Aquests joves no tenen por! On s'és vist? Son bojos, no demostren por, i això és una malaltia contagiosa. pàg. 288

Agualusa un autor que fem nostre, una vegada més una reflexió necessària, una obra cabdal, una recomanació sense reserves.






lunes, 11 de marzo de 2019

llibres




La ventana
Mario Soldati
Traducció Amelia Pérez de Villar
Pròleg Natalia Ginzburg
130 pàg.

A la contraportada Natalia Ginzburg ens diu: “Como todos los relatos de Mario Soldati, La Ventana es un encuentro con el reino de las sombras”.

Del tot cert, ens trobem en situacions que transcorren dins un núvol, els comportaments ens sorprenen, mai cauen en un lloc comú. El nostre protagonista, aquest home madur, sol, visita, amb un interval de vint anys des de la trobada anterior a la dona que havia estimat, la dona que li havia ofert amistat en negar-li l’amor, i es va produir el prodigi de que l’amistat els unís.

El nostre protagonista és un heroi que mai no perd el seu carisma, la resta dels personatges poden donar lloc a diferents interpretacions… l’anglesa obsessionada en un record, la picaresca de les prostitutes i el pintor, aquest personatge es «dóna a conèixer» en la llarga carta que escriu a la dona que l’ha cercat vint anys, unes paraules que són un bàlsam necessari i guaridor per aquella dona fràgil, potser ingènua, que va optar per vint anys d’angúnies, va optar per dedicar una part de la seva vida a preparar l’encontre que estava segura que havia de viure, aquella passió que mai es va resignar a acceptar que havia de deixar de perseguir.

Ens entendreix el moment de la malaltia del pintor, la camaraderia amb les amigues prostitutes que en tenen cura, la rivalitat entre les dues dones: la gran bellesa amb el seu paper principal i la menys atractiva, sempre acceptant els papers secundaris però que també ha tingut moments de plenitud al costat de l’italià seductor.

Gino Petrucci, un home al qual la vida fa “víctima” del seus encants, encarna el personatge idealitzat, com amant, per moltes de les angleses que viatgen a Itàlia… la nostra anglesa mil.lionària “l’estima” malgrat tot, res fa trontollar la seva obsessió, en un primer moment el persegueix tot i haver conegut la seva estimada jove i guapa, tampoc la du a deixar-ho córrer saber que amb els seus diners fa unes vacances amb una jove mare de família molt atractiva… ella es sent estimada amb “tota exclusivitat”, la troballa del quadern la dura a una vellesa feliç, el seu conte de fades té el final que ella cercava… havia estat “l´única ”.

Soldati, un autor que ens fa reparar amb allò de subtil que tot sovint pot passar desapercebut, amb ell aprenem a apreciar allò que no veiem quan la mirada no està prou entrenada. Un autor que no podem obviar, una vegada més una recomanació sense reserves.



lunes, 4 de marzo de 2019

llibres





La casa de 1908
Giulia Alberico
Traducció César Palma
150 pàg.
ed. Minúscula

Pren la paraula La Casa, La Casa ens condueix des de el primer moment, té el record dels seus orígens; la força del desig de Leandro, aquell italià que la vida va dur a fer fortuna a l’Argentina, hi ha un moment que la nostàlgia es fa forta, ja en té prou, ha de tornar, tornar per continuar, per treballar, per vetlar pel futur dels seus… la dona cedeix. Teresa no sap que és l’enyorança no coneix cap altre horitzó, la seva intuïció la dut a deduir que el marit té un somni, ella li fa costat. Leandro sap que té un deute amb aquella dona per qui el record del que han deixat, tindrà sempre un punt de malenconia.
Els aromes, el pas del temps, les guerres, els fills que parteixen per no tornar, queden a prop però amb capacitat per sobreviure lluny de les parets que els van acollir. Aurelia, la filla que fa costat al pare, que vetlla pel negoci, que es casa amb el mestre d’escola Ottavio, Aurelia, de qui ens diuen:

“De la mañana a la noche sus manos estaban en contacto con la materia y de ello obtenía una seguridad del espíritu”. pàg. 68

Coneixem a Marcela, casada amb un dels fills d’Aurelia, molt jove va comencar a estimar La Casa, mai va deixar d’anar-hi, va establir un diàleg, que mai no es va interrompre del tot amb Teresa, a través d’allò que havia estat seu, el piano, el títol que acreditatiu dels estudis realitzats, cada racó del jardí, Marcela va estimar també a qui mai no va conèixer, a les filles que es va endur la grip espanyola quan eren unes nines… va estimar a Leandro, el vell que no va sobreviure a la darrera guerra, va deixar el timó a la filla. Marcela ens diu:

“...es que las cosas, todas las cosas, guardan el recuerdo de un gesto, de una costumbre, de una época. Y me parece que hay cosas que lo hacen más que otras.” pàg. 103

Els moments de solitud, les parets l’ajuden, cartes, fotografies… coneix aquells que l’han precedit, secrets que ho seran per sempre, que ella respecta, que tenen el sentit d’enfortir el lligam.
La bondat i la saviesa de Marcela generen armonia, ella fa que s’acompleixi la voluntat, no verbalitzada, de la sogra respecte a la filla Ana Maria, perquè als moments de solitud, el diàleg amb les parets i els objectes l’han conduit a veritats no dites.
Marcela aconsegueix que La Casa quedi per els nets de Leandro i Teresa, mentre ella pugui no hi entraran estranys.
Giulia Alberico, ens fa entrar en un joc, cedim, la seguim, aviat ens envolta una bellesa i una transcendència que ens sedueix. Una vegada més una recomanació sense reserves.

lunes, 25 de febrero de 2019




ESTIGMES
Ramon Mas
142 pàg.
Ed. de 1984

Puigsech el microcosmos que vàrem conèixer a AFORES.
Hi tornem, som a l'estiu de 1997.
En Germ ens diu, en una de les seves notes:
“la carn s´esqueixa sola i la sang brolla” 22-7-1997
Aquesta explicació no serveix, els canyells embenats donen lloc a interpretacions, és diferent, la diferència li escau donats els seus orígens, Bru, el seu pare: hereu d´un patrimoni important, il.luminat o transtornat per l´alcohol.
En Germ es orfe dels 2 anys, de la seva mare, sabem:
…”la seva praxi recorda la manera com s'educa un dofí en un parc aquàtic”pàg 93
Quan la situació escapa del seu control s´adreça a un psiquiatra conductista el Dr. Llonses, un metge que ha trobat un bon lloc al gremi, té un passat que prefereix obviar, gaudeix repassant els seus èxits. La mare està satisfeta, la medicació ha funcionat, l'admirat metge a encertat, ell es treu importància i lloa els miracles que pot fer l´indústria farmacèutica.
En Miliu, l'amic del pare, li fa arribar una llibreta que va pertànyer a en Bru:
…”es mereixia heretar alguna cosa més que insomni i estigmes” pàg. 125
Heredem estigmes, l´inèrcia pren protagonisme. Cada generació fa ús de drogues diferents, que a la fi acabem donant els mateixos resultats, l'estiu el moment de l'any a on es produeixen més transformacions que afecten a joves i adolescents, en setmanes queda “decidit” un futur.
En Germ ens diu, el dos d'agost, que voldria “esquivar la tardor i trobar un passadís que el portes dret a l'estiu que ve”.
Els adults fallen. La Trudis, la mare, està satisfeta de les seves decisions, "la medicació ha salvat al seu fill" i ella viu un moment apassionat amb l´eminent metge.
Hi ha una part de població que ha entrat a la vida adulta vivint a crèdit i tenint fills perquè ja no tenen res a dir-se amb la parella.
Els joves, quan s'acomiaden diuen:
…”Ara es hora de tornar a casa , per reintegrar-se a la realitat i fingir que se la creuen.” pàg 133
En Germ fuig, quan ha deixat el poble sent “com si la jurisdicció de la follia es limités al sòl urbanitzat” pàg. 141
Una reflexió, sobre la transcendència d´un periode molt curt a la vida d´un jove, la fragilitat, el precari equilibri que l´envolta... un món malalt que potser el farà tristement diferent.