sábado, 16 de junio de 2018




La chaqueta verde
Mario Soldati
Traducció d’Amelia Pérez de Villar
Inclòs un text de Giorgio Bassani
129 pàg.

Mario Soldati és un escriptor i director de cinema nascut a Torí al 1906. La chaqueta verde (1950 i editada en castellà al 2014) és un “descobriment” que no podem deixar de celebrar i fer arribar als lectors.

Tot fugint dels alemanys, dos homes que han d’amagar les seves identitats es troben a un indret perdut del nord d’Itàlia. Són un jove director d’orquestra amb un futur prometedor i un home que sempre ha viscut i i viurà a l’ombra: Qui repara en els timbals? El jove director s’amaga darrere la imatge d’un comptable, d’un home mediocre a qui la vida ha donat poques oportunitats; el nostre músic aprofita per fer-se passar per director d’orquestra. Les identitats que el moment els ha imposat van prenent protagonisme. El jove director treu pes a la tragèdia i es proposa viure el moment. El músic, que de sobte ha esdevingut director d’orquestra, també troba plaer a “l’ascensió social” que l’ajuda a constatar una jaqueta verda amb què suposa que queda afiançada la nova identitat.

El Mestre al principi se sent proper a l’home que es fa passar per una persona venerada, per algú superior i es complau a fer-hi d’ajudant, fer veure que dedueix una partitura per uns coneixements rudimentaris. Hi ha moments que perd la paciència davant la incompetència del seu company de tragèdia. Apareix Dolores, una vídua del tot seductora que els acull a casa seva. El jove director compensa així el mal moment a què l’ha portat la vida amb la felicitat que li ofereix Dolores.

Se separen, la guerra s’acaba i la vida segueix. Quan es tornen a trobar per interpretar un Otelo, el Mestre no pot suportar la imatge del músic, ha d’abadonar. El productor proposa al músic que sigui ell qui deixi el seu lloc a un substitut, però no cedeix. El Mestre, que s’ha d’amagar, reconeix el seu error:

…”Yo me habia fijado sobre todo en la chaqueta y no en el hombre” …”Despreocupadamente, por curiosidad, por mala costumbre, había descendido por el sendero impreciso de la burla…” (Pàg. 98).

El director ha d’acceptar “mi malvada ironía”.

S’havien separat sense acomiadar-se i la vida els va tornar a fer transitar pel mateix camí. La representació d’Otelo va resultar mediocre, ni el director substitut ni els cantants van tenir un bon moment, només el Mestre de percussió va assolir l’excel·lència.

Una lectura que ens porta a un moment de plenitud, una recomanació se reserves.

viernes, 8 de junio de 2018



L´Hora novena
Alice McDermott
Traducció de Marta Hernández Pibernat
344 pàg.


Som a Brooklyn a principis del s.XX i Alice McDermott ens acosta a la vida de persones que lluiten per la supervivència. Una jove vídua i la seva filla, que fa de bugadera i cosidora en un convent de monges, aquestes tenen la missió d’ajudar a les cases on hi ha un malalt. Són eficients, la seva bondat està fora de tot dubte; no són beates ràncies, sinó bones persones pendents de qui les pugui necessitar.


Ens costarà deixar de tenir present la Germana Lucy; aquesta monja és pràctica i sàvia. Domina a la perfecció el coneixement de les persones, detecta amb un radar que mai no
falla totes les deformacions a què porta la pobresa. Sap valorar amb una precisió admirable víctimes i botxins, coneix les estratègies de les dones per sobreviure, detecta l’abús sexual en totes les seves formes, la malaltia real, la malaltia com un destí… Les seves observacions, la seva manera de fer, no han perdut vigència. El seu “ull clínic” resulta fiable, tot i sense mitjans, mai no perd el rumb.

Na Sally, una nina que creix a la bugaderia del convent, que de molt petita resulta una “imitadora nata”, sap distreure i fer riure. La crida de la vocació no és prou forta, el seu lloc és al món. Troba un marit, el fill dels Tierney, la família que li ha servit de model. Se’ns presenta un altre tipus de dona: la divertida, desendreçada i alegre Sra. Tierney, que sempre ha estimat la veïna com a un dels seus, una dona vital que no cau en misticismes i que sempre l’encerta, l’amiga molt estimada - i del tot necessària-, de la mare de na Sally.

Al convent la Sally ha après a negociar amb Déu, fa càlculs i actua: per salvar l’ànima de la mare pren la decisió de condemnar la seva. Coneixem una forma sublim d’amor per part de la filla.

McDermott és Mestra d’allò més subtil. La seva mirada mai no es queda a la superfície i els personatges que a través d’ella fem nostres no cauen en cap parany. És precisa quan ens duu a detectar la mesquinesa o l’obscenitat, tant com quan ens ajuda a reconèixer la perfecció d’ànima per una subtilesa en la qual només ella sap reparar.
Amb ella hem fet una exercici de rigor quan “mirem” i també un exercici de compromís per estimar.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.


sábado, 2 de junio de 2018


Apunts inútils
Virgilio Giotti
Traducció d’Anna Casassas
Textos d’Anna de Simone i
Claudio Magris
94 pàg.

Som davant d’una mostra de gran literatura, una obra en què el sentiment de pèrdua dels fills és tractat amb sinceritat i bellesa. Virgilio Giotti és un home bo a qui hem tingut el privilegi d’escoltar; el seu record ens acompanya i la seva fatalitat ens trasbalsa.

En el primer d’aquests “Apunts inútils” -datat l’1 de febrer de 1946-, el pare ens diu que potser s’ha resignat: “Potser és el cor que encara no hi creu”. No, era un miratge, no estava resignat; el dolor de la mort hi és, la tristesa és present de manera violenta.

Els fills van partir a Rússia, el país de la mare, una terra que també era la seva, i allà la guerra els va engolir…
Al llarg de 1947 les notes són freqüents. Fa 18 mesos que en Paolo és mort, el pare conviu amb l’absència d’en Franco. Els fills no han deixat mai d’estar aprop. De sobte, tot anant pel carrer, ens diu:
He sentit el fet de la seva mort amb la violència d’una novetat”. (Pàg. 33).
Apareix la temptació del suïcidi:
Quina ximpleria aquest gust animal per viure!” (Pàg. 41).

L’escriptura, ens diu, no és el mitja pel que es pot arribar a explicar la veritat, però és el que té al seu abast. Ens diu que, volent transformar la vida en bocins d’escriptura, es perd la vida...
La tragèdia l’ha deixat en un llimb:
…”Oh, aquest oblidar, aquest perdre’s en el present, aquest morir sense deixar d’estar viu!”

La seva dona va perdre el fil que l’unia al món, dolçament, amb bondat i grandesa d’ànima va quedar al marge d’allò que l’envoltava.
No cerca que el compadim, no vol tenir cap protagonisme per la seva desgràcia. Quan repara en la bellesa d’una dona ens ho diu amb tota sorpresa: la Vida s’ha entestat a comptar amb ell, ni que sigui en petites dosis, en moments efímers durant els quals ell és algú, al marge de les absències dels seus. Malgrat tot, encara alena.

Ens diu que ens trobem la vida entre les mans “esfilagarsada i ratada”; ens demanem que és allò que es viu després de la mort dels fills.
Sobreviu en un únic apunt de l’any 53 i sap veure amb simpatia la felicitat dels altres. Disculpa la grolleria - “convencional, d’imitació, inexpressiva”- amb benevolència.

Aquests “Apunts” esdevenen per a nosaltres el privilegi d’haver pogut accedir a les paraules d’un home sincer i generós que s’ha creuat en el nostre camí.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Nota.
Aquesta lectura em duu a recomanar una obra que no puc deixar de tenir present: Ana no, d’Agustín Gómez Arcos
Ambdues ens parlen de l´amor incondicional d´una mare i de la tragèdia d´una guerra.

viernes, 25 de mayo de 2018

La dificultad del ser



La dificultat del ser
Jean Cocteau
Traducció d’Antoni Clapés
197 pàg.


Jean Cocteau (1889-1963) fou poeta, dramaturg, novel·lista, escenògraf i cineasta. Potser va ser un home del qual coneixem més la imatge, molt retocada, que allò essencial que sí trobem en aquest diàleg que estableix amb el lector. Ens sentim apel·lats: Ell cerca un interlocutor i nosaltres aprofitem l’oportunitat i ens situem en un moment històric, molt estudiat, de la mà d’un personatge del qual tenim infinites referències. No obstant això, potser ens calia ser testimonis d’aquestes declaracions, pensaments plasmats a la maduresa, al 1947, amb la salut fràgil i l’esgotament fruit de les dues guerres que van protagonitzar la primera meitat del segle XX.

…”Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar.” (Pàg.15).

Aquest és un bon moment per fer balanç: Tenim la sensació que la honradesa i la bona fe són constants en aquestes confidències. Cocteau ens parla de Raymond Radiguet amb la humilitat i la tendresa amb què es mostra una ferida mai guarida. Ens fa una descripció de la seva aparença i estem d’ acord amb aquells trets que no podem deixar de tenir presents. També reconeix que “tenia molt de geni i poc talent”. Algunes reflexions ens deixen glaçats, ens trasbalsen:

…”Que la joventut avanci a cops d’injustícies és de justícia”... Ens dol i no ho sabem rebatre.

Ens parla de l’amistat i de l’amor, ens diu que l’amor es basa en breus espasmes i que l'amistat és un espasme assossegat.
Fa referència a la seva salut:

¿Què poden fer els metges? ¿Què saben d’aquestes cèl·lules, indiferents a l’individu que el formen? (Pàg.120).

No hi ha cap paraula que es pugui ometre. La seva reflexió sobre el fet de llegir ens compromet, ens duu a la humilitat, de dubtar abans de donar per acabada la trobada amb l’autor. Hi tornarem i hi “conviurem” un temps, el tindrem present, perquè ens mou a aprofundir sobre Proust, Puixkin, Stendahl…
Ser receptors de les confidències ens fa sentir, d’una manera indirecta, sense ser-ne la finalitat de l’autor, la certesa d’haver rebut la lliçó d’un Mestre que, potser, no s´hi considerava.

Se’ns ha lliurat un testament, «fem nostre» un autor de qui alguns teníem un coneixement del tot parcial.
Agraïm la tasca del traductor, que empra sempre el mot just; la bellesa ens arriba intacta.
Una vegada més, una recomanació sense reserves.







sábado, 19 de mayo de 2018

El noi silvestre



El noi silvestre
Paolo Cognetti
Traducció de Miquel Izquierdo
189 pàg.

Paolo Cognetti va néixer a Milà l’any 1978. Aquest “quadern de muntanya” ens arriba precedit per un poema d’Antonia Pozzi (“Congestes”) que ens trasllada a la natura, a 2000 metres d’altura.

Un jove de ciutat, que coneix i estima l’alta muntanya, tria un indret solitari per viure uns mesos. Porta l’equipatge imprescindible, els llibres que escauen amb el seu moment anímic i l’indret que l’acull. En el moment de la crisi que el duu a deixar la ciutat ens diu “les novel·les em defugien”, és l’hora de recórrer a altres interlocutors: Thoreau, Elisée Reclus, “Into the Wild”, el llibre que ens parla del jove del s.XIX que va deixar aquest món als 22 anys, un home que sentia una gran admiració per Thoreau i que va adoptar el seu manifest, viure amb transcendència i consciència sense fer concessions a les estratègies socials que ens allunyen de la nostra essència. El bosc ens ajuda a retrobar-nos. També Primo Levi, Pavese...

L’observació serena i tranquil·la de l’entorn en soledat, acaronar les pedres que el temps ha pulit, que altres mans han acaronat. Quan feia una setmana que no veia una ànima vivent, cantar en veu alta li feia companyia. Apareix la neu quan ja no hi comptava, recorre a la biblioteca triada pel moment i es troba Rigoni Stern, que ja ha deixat constància a la seva obra de l’efecte de la neu al maig, la darrera…

Allà d’alt hi troba amics, Remigio i Gabriele. Remigio li ha llogat l’habitacle que l’acull, unes parets ancestrals que per dins s’han convertit en un lloc del nostre temps. Ell fou l’artífex de la transformació, però la seva història va impedir que l’habités. De Remigio sabem més coses: és un lector tardà que s’acosta als llibres amb una fal·lera afegida i comparteix amb ell el record a Erri de Luca i Mauro Corona. A casa seva ens sorprèn una màquina d’escriure amb un full al corró. Al full, unes paraules:

Qui sap si mai no arribaré a escriure com abans.” (Pàg. 93).

El nostre noi comparteix aquest dubte. Coneixem la mare de Remigio, la qual amb la seva manera de fer i amb els seus silencis, del tot eloqüents, ens porta a un coneixement profund del lloc que ens acull, també ens parla del pare i del seu trist final.
Gabriele, amb qui comparteix àpats, formatge i glops de vi, amb qui:

...Ajornava la partença amb un altre gotet.” (Pàg. 83).

El noi silvestre és una lectura que ens porta al compromís d’aprofundir en altres llibres. Cognetti és un autor de quaranta anys amb una obra important publicada, una persona culta i respectuosa a qui ens emociona incloure entre els autors que queden al prestatge i que potser un dia, acompanyats d’altres triats per ell, formaran part del nostre equipatge quan cerquem un moment de solitud per guarir l’ànima. Una vegada més, una recomanació sense
reserves.