llibre

SORTIDA DEL LABERINT.

Una trajectòria intel.lectual

Lluís Duch

210 pàg.

18 euros

Lluís Duch (Barcelona 1936 - Montserrat 2018), monjo benedictí i antropóleg, al principi del llibre cita a un preceptor, el pare Guiu Camps, un gran erudit i, per sobre de tot, un home que va donar prioritat a transmetre uns principis ètics estrictes, sense fer concessions, s´havien d´apartar de tot allò que els pogues conduir a l´honor, la glòria i les tentacions materials. Aquest home, membre d'una societat monàstica, amb tot el que aixó implica, va deixar una petjada profunda en els seus deixebles:

…”la seva humanitat, la seva total llunyania i aversió als tics clericals, la seva imponent i constant crítica al poder…” pàg. 29

Abans, quan era un estudiant de 3er. curs de batxillerat, la vida va posar al seu camí a un gran professor d'història, Joan Reglà el qual va advertir als seus alumnes:

…”que no ens creguéssim res del llibre d´història que teníem.” pàg 102

Lluís Duch, un home que va saber fer seves consignes que han donat lloc a un erudit d´una honradesa i curiositat admirables. Els lectors sentim el privilegi de poder conèixer una trajectòria intel·lectual que se´ns ofereix en uns termes asequibles, un llenguatge que té la perfecció formal de l´emprat pels savis que transmeten amb rigor i naturalitat.

Hem anotat els conceptes bàsics que ens duen a entendre, amb exemples definitius:

...l'ésser humà és un animal simbòlic” pàg. 110

reforçats per unes paraules de Rilke:

“ces absències qui nost font vivre” pàg. 111

ens ajuda a aprofundir en el nostre present:

…”l'esquerra s'ha quedat sense utopia i la dreta sense tradició” pàg. 93

Conscients del privilegi «viscut» aprop del Mestre hem anotat els noms de filòsofs i antropòlegs, també la literatura a la qual fa referència: des de els clàssics juvenils fins a Valle Inclán, R. Musil, J. Roth, R. M. Rilke, Thomas Mann, J. B. Singer...

Acaba dient-nos:

…”En això va consistint entre el dubte i l'esperança, la recerca i reconciliació d'un mateix amb si mateix, amb els altres, amb la naturalesa i, si hi creu, amb Déu”. Pàg.210

Una recomanació que ens duu a un compromís vital amb el coneixement i la transcendència.

llibres

LES NOSTRES RIQUESES.

Una llibreria a Alger

Kaouther Adimi

Traducció Anna Casassas

187 pàg.

Un cant d´amor als llibres i a les llibreries, a la joia de compartir el coneixement

Edmond Charlot (15.2.1915-10.4.2004). A 20 anys coneix Adrianne Monnier, visita La Maison des Amis des Livres. Creu que cal obrir a Alger una llibreria que sigui quelcom més:

“fer venir escriptors i lectors de tots els països del Mediterrani sense distinció de llengües ni de religions…” pàg. 32

S´hi posa. Ha de triar un nom i recorre a l'obra de Jean Giono LES VRAIS RICHESSES, Giono dóna el seu vistiplau i no sols això: permet que s'imprimeix un text seu per regalar als primers clients.

La llibreria és molt ben rebuda, ha creat allò que volia, s´hi respira l´atmósfera que li confirma que es troba “al bon camí”.

Va més enllà, esdevé editor, Charlot desafiant la censura, publica a Camus; aquelles parets acullen les visites de Gide i Saint Exupéry. Com a editor fa ús del seu sentit comú i d´uns principis ètics, aquest prestigi del qual es fa ressò Gertrude Stein el porten a un mes de pèrdua de llibertat.

Les circumstàncies polítiques i socials son adverses, E. Charlot deixa Alger, la llibreria pasa a mans d'un familiar.

A França les urpes del mon editorial el deixen fora de joc, la seva vida fa moltes voltes.

LES VRAIS REICHESES es manté, al final dels seus dies és un espai depenent de la Biblioteca Nacional i és regentat per l´Abdallah, un home sense edat que estima aquell lloc, en el qual també hi viu. Un home alt que mai se separa d'una roba blanca sobre l'espatlla, un tros de roba que serà el seu sudari, ho vol tenir tot dispost per al darrer moment, algú a qui tot hom coneix:

“Té els ulls humits i tota la ciutat s´avergonyeix d'haver desbaratat d'aquesta manera els últims anys d'aquest home” pàg. 26

La llibreria es converteix en «un local desaprofitat» segons els criteris d´un especulador, cal convertir-lo en un punt de venda de bunyols.

Un vells fan tertúlia al cafè, no poden creure la realitat que els envolta, increpen a en Ryad, el jove que ha arribat de París per desmantellar la llibreria, estan en contra del món:

…”Els del govern. Manipulen el menjar amb substàncies prohibides que estoven el cervell, i per aixó ens deixem fer…” pàg. pàg. 55

Aquesta lectura m´ha dut a tenir presents:

EN COMPAÑÍA DE GENIOS Frances Steloff i LA LIBRERÍA DE LOS ESCRITORES M. Osorguín A. Rémizov i Ma. Tsvietáieva.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

llibres

Tres hiverns a Londres

Fúlvia Nicolàs

215 pàg.

Hi ha una carta, hi ha una història d'amor… hi ha quelcom més i molt ben dit.

La Barcelona dels anys 50, una família i les seves peculiaritats,Anita, la nostra protagonista, ens diu:

“Del fet que el pare no visquis a casa no se'n parlava gaire: encara hi havia molts pares morts, desapareguts o fugits.” pàg. 25

A Anita, la fa forta la complicitat amb les seves germanes i amb el germà petit, també el mal que executaven les monges del Sagrat Cor de Maria, on van ser admeses, per la influència de l´àvia materna, acceptades,però no lliures humil.liacions. La praxi emprada per les religioses la du a relativitzar les males experiències que la vida posa al seu camí. Quan Anita troba una funcionaria a la duana particularment desagradable, no s´immuta, res comparat amb les mirades de despreci de les monges a les alumnes pobres.

La mare, «de casa bona», algú a qui l´inèrcia fa mare, filla d'una família que després d'haver fet d'ella una persona sense les capacitats propies dels adults, se'n desentén, oferint-li engrunes combinades amb retrets. Malgrat tot, aquesta dona que no ha sabut fer de mare, fa un poc millor d´àvia i assoleix el seu paper com a besàvia.

El pare, fill d´un escanyapobres amb el qual només comparteix sentiments de menyspreu o indiferència. D´aquest pare profundament entristit per les realitats que l´envolten, aprenen el gust per la lectura, l'excursionisme i la natació.

La posguerra, carències i tristor.

Anita i les seves germanes, tenen molt clar que s´han de formar per sortir del cau a on es troben. Van a classes d'anglès. Muntsa, la gran, té el privilegi d´accedir a la biblioteca particular dels propietaris de l'empresa on treballa, una biblioteca clandestina a la Barcelona dels anys 50.

l'Any 1955 els anglesos, tot i haver guanyat la guerra, no viuen un moment d´eufòria, es van refent poc a poc. Amb la diferència que es pot gaudir dels museus, que l'assistència sanitària per als pobres és millor, i la formació de les infermeres té un rigor impensable en la Barcelona que Anita ha deixat.

Coneixem a les companyes catalanes de Londres, tres noies amb les seves històries de la guerra, tres dones que se'n surten, fan seva una llengua aliena, aprenen una professió, que exerciran o no, pero que les salva d´un destí en el qual tenien un mal paper. Varen tenir l´empenta de partir i aquesta actitud davant la vida les acompanyarà per sempre. Mantindran els vincles donant tota trascendència al terme «amistat».

Una vegada més una recomanació sense reserves.

Leer y vivir

Tzvetan Todorov

Traducció Noemí Sobregués

Pròleg André Comte-Sponville

316 pàg.

24,50

Tzevetan Todorov (Sofia,1939-Paris, 2017) és considerat un dels grans intel·lectual humanista dels darrers 50 anys. La seva obra s'ha centrat en la teoria literària, la història de les idees, els totalitarismes del s. XX, la relació entre art i pensament, el conflicte entre l'individu i les ideologies, i entre els creadors i els poders polítics.

Els darrers moments de la seva vida es va proposar ordenar escrits inédits, tasca que no va poder concloure i que els seus fills i els col.laboradors més propers han pogut dur a terme i fer possible el present llibre.

Ens parla de literatura, ens duu a reflexionar sobre els autors Bulgákov, Pasternak i Grossman. Escriuen, malgrat que són conscients del perill que comporta, cap dels tres podrà conèixer la transcendència dels seus escrits, l'obra d'aquests autors oprimits és la que ha passat a formar part de la literatura universal del període i la cultura a la qual pertanyen. Todorov es demana:

“...¿Quién va a intentar liberarse de las ataduras que lo entorpecen si desconoce su existencia? En el mundo de la creación artística, la ilusión de libertad atrofia la búsqueda.” pàg. 170

L´il.lussió de la llibertad, les “cadenes” són subtils i potser el servilisme inconscient de tan assumit.

Ens parla del “diàleg exemplar” entre Stravynski i Auden que va fer possible l´opera The Rake´s Progress “La carrera del llibertí”.

Ens parla de Germaine Tillion (1907-2008) etnòloga, que va viure les guerres en primera persona, va patir reclusió, sempre va observar l'entorn que l'acollia d´acord amb els seus coneixements i el compromís intelectual que va mantenir de per vida. Són importants les seves reflexions entorn a la “memòria” i la relació amb “l'enemic”.

La seva relació amb el lingüista Émile Benveniste (1902-1976), nascut a Siria, de formació i nacionalitat francesa, ens és presentat com un “místic” del coneixement, un Mestre fonamental a la vida de Todorov.

Llegir, mirar, escoltar… Propostes valuoses que venen de la mà d´un intelectual excepcional.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

CREIX UN ARBRE A BROOKLYN

Betty Smith

Traducció Josep Alemany

574 pàg.

19 euros

Som a principis del s. XX a Brooklyn, coneixem una família d'immigrants, la generació anterior va arribar a Amèrica amb la seguretat de que era possible una vida més digna.

Na Francie Nolan, està destinada a tirar endavant.

El seu pare, un home d'una sensibilitat especial, un tipus que es feia estimar, però tenia poques capacitats per lluitar contra les complexitats del món. Els Nolan són homes amb pocs recursos práctics. Com a contrapès tenim la nissaga Rommelay, l´àvia, la mare i les ties de Francie, són persones destinades a lluitar amb encert. De l´àvia Mary, d'origen austríac, EN sabem:

“... a Àustria havia estat una dona venerada per la seva saviesa i moltes persones li van demanar consell…”

“...Adorava a Déu i estimava a Jesús, però era comprensiva amb els qui s´apartaven de tots dos.” pàg. 77

També sabem que, tot i no saber llegir ni escriure, va dir a la seva filla que els nens havien de llegir cada vespre una pàgina de Shakespeare i una pàgina de la Biblia protestant, tot i ser catòlica li inspirava més confiança la Biblia dels protestants…

A la nostra Francie, la va salvar la passió pel coneixement, des de que va aprendre a llegir, cada setmana anava a la Biblioteca a cercar un llibre, el triava tot seguint l´ordre del catàleg, tenia previst no deixar-se cap volum. Va acabar l'escola primaria, no va poder accedir a l´institut I va haver de treballar, però això no li va representar deixar d'aprendre.

Coneixem un indret, el Brooklyn de principis de segle, les alegries i les penes dels veïns. La lluita per sobreviure el món del treball, les dificultats compensades per la força de l´il.lusió. La mare frega l´escala a canvi del lloguer, cada moneda té el seu destí, ha d´estalviar perquè la prioritat és el futur dels infants.

Betty Smith, ens fa còmplices de les dones Rommelay, la mare de na Francie i les seves valentes i peculiars ties, dones amb una empenta excepcional. De la mateixa manera que l´arbre del pati creix contra tot pronòstic… Els nets de la senyora Rommelay troben el seu lloc al món i la passió pel coneixement els acompanyarà sempre.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

L´OFICI

Sergei Dovlàtov

Traducció Miquel Cabal Guarro

Epíleg Laura Salmon

224 pag.

19 euros

Sergei Dovlàtov (1941-1990) arriba als EUA als 37 anys. A causa del rebuig que va patir al seu país, Dovlàtov només confiava que la seva literatura fos publicada al tamizdat (la xarxa de literatura russa publicada a l´estranger), aquesta possibilitat podia fer que arribes als lectors de l´URSS clandestinament mitjantçant una altra xarxa samizdat. Aquets varen ser els començaments d'un autor fonamental del s. XX. Un cop a Amèrica va trobar reconeixement.

«l´Ofici» consta de dues parts, la primera “El llibre invisible” va ser escrita abans d'emigrar i ens explica la irrespirable realitat que es viu a Leningrad, quan ens dóna a conèixer la quotidianitat que pateix. Malgrat les circumstàncies, no hi manquen l'humor i la ironia. A la segona part, “El diari invisile”, ens trobem amb els seus primers moments a Amèrica, la creació d'un setmanari adreçat a la comunitat russa dels EUA, el reconeixement del seu talent amb la publicació de relats a la revista New Yorker i l´edició del seus llibres.

Una vegada més, Dovlàtov ens commou i ens diverteix, coneixem els peculiars companys amb els que s´embarca en l´aventura de la revista adreçada a la comunitat russa.

Es defensa d'en Bogoliúbov, editor de l'únic diari fins aleshores adreçat als immigrants russos, el qual veu com una competència el setmanari que han et néixer els membres de “la tercera emigració”:

“Per desgracia, la nostra vida s'escriu sense esborranys. No es pot reescriure, no se'n poden guixar línies soltes. Serà impossible corregir-ne les errates.” pàg. 177

Una observació als homes de negocis:

“... els diners han esdevingut anàlegs d'altres valors d'una categoria superior. L'import s'ha convertit en una xifra. I la xifra s'ha tornat un signe heràldic.” pàg. 188

El reconeixement el sorprèn, tot passa depressa, ell encara té com a prioritat el compromís amb la revista.

Agraïm les genials observacions paral.leles “Solo per a Underwood”, hi tornarem… hi tornarem per una necesitat vital de tornar a saber-nos privilegiats com a lectors. Una vegada més una recomanació sense reserves.

Istanbul Istanbul

Burhan Sönmez

Traducció Pelin Dogan i Miquel Saumell

285 pàg.

18,50 euros

Quan acabem la lectura, ens trobem amb aquestes paraules:

L'infern no és el lloc on patim,

és el lloc on ningú sent el nostre patiment.

al-Hal.laj

Homes que han perdut la llibertat i son receptors impotens de la crueltat dels seus botxins pateixen interrogatoris en els quals se´ls destrosa el cos. La fantasia de les històries compartides els farà forts, la ciutat, Istanbul, pren protagonisme, els nostres narradors, en els seus relats, ens fan arribar a un nivell de puresa que només es pot explicar per la realitat del confinament, la fragilitat del cos i les poques possibilitats de sobreviure. Tot plegat els porta a una lucidesa que fa que les seves reflexions ens trasbalsin. Els lectors suportem la duresa del dolor terrible i quotidià que pateixen perquè ben aviat entrem en el seu joc, ens divertim, volem encertar les endevinalles pel nostre conte, riem i, quan ells brinden nosaltres també “aixequem la copa”.

L´Oncle Küheylan fila molt prim quan ens parla de l'amor a la ciutat, de com l´estimen les persones:

…”L'amor sense afecte les fa més egoistes.” pàg. 183

Fan retrets a la ciutat:

…”Van crear ments que, en comptes de tenir-ne prou amb la inexistència de Déu, volien ser Déu” pàg. 206

La solidaritat, el compromís amb l'altre, tenir cura del més necessitat, estimar d´una manera radical, amb la ràbia i la força que els hi dona la lluita per continuar alenant.

Ens expliquen mons utòpics on els homes es prenen seriosament els somnis, els agrada abraçar als desconeguts i on no tenen vergonya de ser pobres, sinó de ser rics… pàg. 108

Tots tenim la nostra Istanbul, les reflexions dels quatre captius són universals i els lectors que ens hem apropat estotjarem els somnis i les fantasies. Ens han mostrat el camí per foragitar la por i per donar trascendència a cada moment.

Som davant una reflexió sobre la tortura, una xacra que no és llegenda “el poder té drets”, els cops són permesos, i la vexació i l´agressió són fets amb els quals els humans han de conviure, la por té sentit, el poder te “la pell fina” i “drets” per establir els seus límits.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

libros

Duelo de alfiles

Vicente Valero

163 pàg.

Ed Periférica

Seguim un viatger en els seus desplaçaments, un peculiar observador que ha inclós un joc d´escacs a l´equipatge, ell és el quart dipositari del llegendari estoig.

Parteix a Dinamarca, allà trobarà l’amic pintor que cerca perpetuar la bellesa del silenci i la solitud. L’estoig dels escacs, té el seu primer moment de protagonísme. El nostre viatger deixa la casa que l’acull per cercar el jardí en el qual Brecht i W. Benjamin, a l’estiu de 1934, van jugar llargues partides, Brecht fumava relaxat creia en la possibilitat de que la humanitat trobes un camí… W. Benjamin, com Kafka, autor que varen citar des de diferents punts de vista, no confiava en una «salvació». Malgrat les diferències tots dos consideren F. Kafka un visionari.

Seguim al nostre viatger a Torí, allà coneix a un matrimoni de jubilats que viuen una feliç rutina a on els escacs tenen un paper molt important: cada dia dediquen unes hores a pensar plegats davant el taulell. El porten a casa seva, comparteixen amb els nou conegut allò més preuat, la seva biblioteca… i apareix Nietzsche ECCE HOMO, una placa al carrer du als amfitrions a aclarir la utilització que es va fer de les paraules del filòsof. Aquí ens remeten a un relat de Kafka titulat “Un viejo manuscrito”:

“Hay algún malentendido y este malentendido será nuestra ruina”.

Som a Augsburg, allà farà una coneixença que també quedarà vinculada als escacs, Detlef, l’home que juga cada dia una bona estona- És metge i fill d’un metge que va compartir les aules de la Facultat de Medicina amb B. Brecht, que va exercir a Dachau després d’altres destins, allà va perdre el cap i el varen fer desapareixer. Detlef també és metge, també és boig, a ell l’hi han permès sobreviure.

L’any 1916 Kafka va fer una lectura a Munic de La colonia penitenciaria.

El darrer destí Zurich, hi ha un campionat internacional d’escacs, ens citen la novel.la de S. Zweig i la menys coneguda de Nabokov “La defensa”, també a G. Steiner. A Zuric ens trobem l’ombra de Rilke, que ens porta a Cezanne, a Klee i a les seves lectures.

…” Entre el arte y la vida está determinado a escoger el arte” pag 139.

Una vegada més gaudim de l’erudició de Vicente Valero, aquest home que amb senzillesa ens permet compartir «instants de vida» la nostra mes sincera gratitut. Una recomanació sense reserves.

llibre

IRENE I LA TERRA ADORMIDA.

Una rondalla per a la nit de les Ànimes

Text: Lucia Pietrelli

Música: Francesc Vicens

Edició a cura de Carme Castells i Joana M. Serra

Inclou CD i partitures

155 pàg.

20 euros

La cantata “Irene i la terra adormida” té l´origen en una iniciativa del musicòleg i compositor Francesc Vicens.

l'Obra que ens arriba és un perfecte treball d´equip, l´escriptora Lucia Pietrelli ens ofereix un text que té la profunditat i la bellesa de les rondalles:

…”Tots aquest arbres… i si les seves arrels sortissin de les ànimes? Si en lloc de tornar pols, tornéssim terra fèrtil i féssim fruit i flor?

Sentim amor i protecció en les darreres paraules de na Irene:

…”Jo us xuclaré tota la por que teniu dins el cos, tot el temor que envolcalla la mirada.”

Som davant d´un aconteixement de gran transcendència, Francesc Vicens i Lucia Pietrelli compositor i escriptora, dues persones de gran prestigi que feliçment s'han trobat per compartir l'aventura de fer-nos arribar aquesta Cantata que esdevindrà des del primer moment, un aconteixement artístic de primer ordre que portarà arreu un important esdeveniment nascut a Mallorca i serà també popular, Irene ha pres vida entre nosaltres… té la perfecció de les rondalles que des de el primer moment han tingut l´habilitat de ser part de la nostra experiència.

Aquest nivell de perfecció l´han assolit, per la via del rigor des de els fonaments, Carme Castells i Joana M. Serra han aportat la documentació pròpia del tradicionari de Mallorca i documentació de rituals de tot el món.

En la vessant musical, F. Vicens ha escrit per a un cor de veus mixtes i acompanyament de piano, violoncel i oboè. Comptem també amb la versió escènica, amb dramatúrgia i direcció de Joan Fullana. La col.laboració del pintor Ricard Chiang, unes imatges que generen l´atmosfera perfecta.

Amb el primer tast, tenim la certesa i l'emoció de ser davant un fet de total transcendència, el privilegi d'haver assistit al naixement d'una obra que any rere any farem cada vegada més nostra, des de les vessants més intel.lectuals i també més populars.

llibres

La memòria de l’oracle

Pere Joan Martorell

Premi Mallorca de narrativa 2017

252 pàg.

Edicions de 1984

18 euros

Pere Joan Martorell, Lloseta 1972. Ens convida a conèixer un microcosmos, durant un període de la nostra història recent, aquesta història que, de vegades, per simplificar tenim la temptació d´obviar. Els personatges absents i presents que es passegen per aquestes pàgines ens donen llum, a través d´ells aprenem a mirar i a escoltar un poc millor.

Jacob, el pare i l’avi, els absents, son el contrapunt lliures de les misèries dels presents, éssers als quals la vida ha condemnat al dolor més punyent. Assistim a la metamorfosi de l’oncle:

…”De cada vegada més sol i perdut, en els seus deliris de cants inventats i plors espasmodics”. pàg. 154

La mare, aquesta dona a qui costa perdre del tot les forces, condemnada a plorar absents, poc a poc va construint un lloc de culte, pedra a pedra, ha de tenir a on anar a convocar la presència dels que no tornaran. Es va aprendre “de cor” les cartes de l’avi, cada setmana feia dissabte al despatx del marit, ventililava els llibres, duia el seu abric… el seu camí cap al final el feia a grans gambades. Va parar moltes vegades la taula per al seu botxi, el va “deixar fer” amb el seu cos des d'el primer moment.

El poder, representat pel capellà i el jutge, protagonistes d’una crueltat sense límits, els deixava fora de les normes, feien ús i abús per sistema.

La tia, una dona que estava al món per generar harmonia, no va donar a l´abast, la seva bona voluntat va resultar insuficient.

En Jeremies, el nostre heroi, compromès amb el coneixement:

…”Sí, el quadern del pare fou el meu primer llibre sagrat. Una doctrina que sempre m’acompanyat. Un tresor per descobrir cada dia.” pag. 78

Res no és suficient, en Jeremies serà un més a la galeria dels perdedors, també acabarà en un llimb:

…”intentant mantenir en la memoria el fluix dinàmic dels records evanescents, captiu d’una vida reduïda a la mínima expressió…” pàg 246

Tenim la certesa que hem aprofundit en personatges reals, éssers i situacions que ens envolten o ens han precedit fa molt poc, som davant una reflexió del tot necessària .

Una vegada més una recomanació sense reserves.

LLIBRES

Lluitar amb el diable.

Memòries de la presó

Ngugi wa Thiong’o

Traducció Josefina Caball

278 pàg.

Ed. Raig Verd

21.90 euros

Ngugi wa Thiong’o, Kenya 1938, empresonat sense judici. El seu delicte: escriure una obra de teatre en la seva llengua en què donava a conèixer una realitat que, pel gran èxit popular que va tenir, va incomodar al poder.

Quan analitza els fets que l’han dut a la pèrdua de llibertat té la seguretat que el motiu ha estat la por, la por dels governs africans, una por que es herència cultural dels colonitzadors. A tots els fa por la mirada del camperol o de l’obrer que no manifesta submissió, aquesta mirada d’home lliure malgrat ser el colonitzat, malgrat ser el dominat… El poder no pot controlar un mitjà com el teatre, ha de silenciar les veus que generen consciència i fa trontollar la por dels oprimits.

Les referències literàries son quelcom que esperem i agraïm quan llegim Thiong’o, a les primeres pàgines ens cita a Dickens: “Màxima seguretat” un concepte que el nostre autor associava a Anglaterra, als terratinents que es suposàvem en possessió de veritats dictades directament per Déu. També ens fa referència a El pavelló núm. 6 de Txékhov a on s’aprofundeix el concepte de “boig”.

Ens desvetlla a un personatge que té el seu lloc la món de les lletres, Karen Blixen l'escriptora que va gosar parlar-nos d’Àfrica amb els tòpics més primaris de la estreta mirada dels colonitzadors, Blixen posa de manifest la seva certesa d’una superioritat de raça que otorga als blancs.

Per no perdre el seny, Thiong’o recorre a l’escriptura, escriu en paper de water, escriu per sobreviure… A partir d’un tros de paper de diari de vint centímetres quadrats, Thiong’o ens manifesta que:

…”Em surten ales literàries” pàg. 224

Ja té el tema de la seva novel.la “...ja estic preparat per volar.”

La vida a la presó, la religió, els petits canvis en la quotidinitat que suposen els nous nomenaments a l’administració del centre penitenciari, la subtilesa amb la que es detecten els canvis polítics del país, les estratègies del familiars que de manera intuitiva fan ús de codis per protegir-se, la força que dona l’esperança dels de fora... Una anàlisi impecable del microcosmos que l´acull.

Reflexions que ens donen a conèixer la realitat de Kenya i esdevenen universals perquè venen de la mà de Thiong’o, un clàssic contemporani que no podem deixar de tenir en compte. Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

Jo tenia deu oliveres

Josep Masanés

150 pàg.

Ed. El gall editor

L’acció transcorre a Síria, vivim el començament de la guerra. Observem com d’una manera sobtada, les persones es van allunyant del que era la seva quotidianitat, no poden donar crèdit a l’evidència de que la història els ha triat per ser protagonistes d’un d’aquells períodes dels quals l'humanitat s’ha d’avergonyir.

Mirar el cel de nit, els omple d’inquietud, només pot ser la destrucció que s’ acosta:

“I els nostres no en tenen d’avions de guerra. Només es tracta de saber la nacionalitat dels qui ens volen matar”. pàg. 52

Els organismes internacionals són inoperants.

“Quan penso en homes i dones que s’ asseuen somrients en gran hemicicles i entre paraules buides i manca de sentiments decideixen sobre el nostre futur sense mirar-nos als ulls, em sento molt petita i molt dèbil. És tan injust.” pàg. 135

Al mateix temps, la nostra protagonista, Dalita, troba la màxima expressió d’humanitat en persones amb qui comparteix la quotidianitat: el seu veí, el professor Hadidi, que mai deixa de viure a través de la literatura, enmig del caos, després d’un bombardeig acarona el llom d’un llibre rescatat per viure uns minuts normalitat, uns minuts que sempre poden ser els darrers. Coneixem Rasha, l’atleta que es troba atrapada per la Guerra i encara la realitat amb coratge. El seu lloc és a l’hospital fa d’infermera, esdevé una peça clau del precari engranatge, la mort l’atrapa i la seva absència provoca el desconsol de moltes persones.

Els voluntaris dels camps de refugiats, aquell jove barbut i amb melenes que porta de la mà la nena que Dalita va perdre al mar, aquell moment el més feliç de la vida de la mare. O Paula, la jove esgotada després d’un any als campaments, que es fa càrrec d’aquella família, la mare i els dos infants, és eficient i sap mirar als ulls, els treu del campament, explica a Dalita el paisatge que els acollirà, comença a ensenyar-li la llengua d’aquella illa a on podran alenar sense por, on trobaran la tranquil.litat per refer-se o l’estat d'ànim que potser no té una paraula per ser descrit, com és la vida després de tant de dolor? la vida després d’haver conviscut amb la mort.

Vivim un moment d'injustícia contemporània i propera, formem part d’un món globalitzat a on es donen tragèdies que llegides als diaris son ambigües, complexes... la literatura ens presenta una “realitat” sense embuts que ens colpeix i no ens permet restar indiferents.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

La trena

Laetitia Colombani

Traducció Anna Casassas

205 pàg.

ed. Salamandra

18,- euros

Tres dones, tres cultures que acaben feliçment “trenades”. Smita una intocable a Badlapur, l’Índia, té un objectiu: la seva filla de sis anys ha d’aprendre a llegir i escriure, només d’aquesta manera podrà acabar amb fatalitat d’un destí tristement programat, és astuta ha de trencar la inèrcia que lliga als seus a la injustícia en tots els àmbits. Pertany a un món en el qual els que som com ella no tenen drets, on «la violació es un arma de destrucció massiva», les dones poden ser violades per expiar la falta d’un germà. La seva filla també està condenada a la malaltia, tot son deficiències.

Amb na Giulia, la realitat que ¨se´ns presenta ens és més propera, som a Sicília, tot i així també ha de trencar una inèrcia fatal que l’hagues dut a un casament de conveniència per “salvar” una part del patrimoni i evitar la desfeta del negoci familiar. També opta per saltar-se les normes i tirar endavant per allà on no estava previst. De molt petita a escoltat la sentència d’una “avia” molt estimada a qui li agrada massa la llibertat:

“Una dona casada ha de donar explicacions”, diu. “Fes el que vulguis, mia cara, però sobretot no et casis” pàg. 27

També va haver d’escoltar un altra cantarella, aquesta deguda a la seva afició a la lectura:

“No n’hi trobaràs pas cap, de marit, als llibres! exclamava l’Alda” pàg. 28

A Mont-real ens trobem Sarah, una executiva amb un futur programat que no podia fallar. Té tres fills de dos matrimonis, a casa seva també demostra unes qualitats per l’organització impecables; eficient quan cerca ajuda domèstica, res no falla…

Al despatx també ha triat la col.laboradora brillant que serà sutilment utilitzada per ella assolir les fites que s´ha marcat.

Però a Sarah la “traeix” la malaltia, disimula un càncer greu, no està disposta a perdre el ritme de treball, per sort la malaltia no remet, en el seu mitjà és rebutjada… amb la mateixa brutalitat que ella acceptava fins que va ser victima.

Té la valentia de trencar la inèrcia, de fixar prioritats, la salut, els fills, tornarà per “fer justícia”, ella ha canviat de bàndol ara és una dona estigmatitzada, ja no serveixen les mentides i el cinisme.

Letitia Colombiani (1976), LA TRENA ha estat un èxit de vendes, de vegades ens malfiem de les llistes del “més venuts” en aquest cas som davant d’un llibre que s’ha de fer arribar als lectors sense cap dubte, una vegada més una recomanació sense reserves.

Els boscos de Ravel

Michel Bernard

Traducció Ferran Ràfols Gesa

129 pàg

La Breu ed.

Ens donen a conèixer el que va ser la vida de Maurice Ravel, des de que va ser mobilitzat a la Guerra del 14 fins al seu darrer moment. Aquest personatge esquifit que va ser reiteradament rebutjat, aconsegueix, a la fi, formar part de l’exèrcit, per Ravel era una necessitat vital, volia ser un més.

Es va crear una unitat, ell i la camioneta Adelaide, el nom d’una composició seva, va transportar materials, homes i ferits.

Va viure “l’únic feliç , en els seus records del anys de guerra” l’atzar va posar a la seva disposició un piano, mai des de que era un infant, havia estat tant de temps apartat d’aquest instrument. Va tocar una mica de Chopin que “no era ben bé, a ell a qui agradava sinó a les seves mans”. A Paris no s’oblidaven del compositor, Colette va enviar al front el llibret de l’Enfant et les sortilèges.

Després vindria la experiència del bosc, la compassió que el feien sentir els cavalls i les mules, la docilitat d’aquells animals… Al bosc va viure també la camaraderia, compartir les menges exquisides enviades pels amics des de Paris, amb altres soldats. Hi havien indrets del bosc que semblaven lluny del camps de batalla, el duien a rememorar imatges de la natura de la seva infantesa, feien possibles moments entranyables, dues passes més i la realitat terrible tornava a ser protagonista.

Una peritonitis el deixa fora de joc i la literatura pren protagonisme, El gran Meaulnes d’Alain-Fournier, autor mort en combat “aquell jove escriptor, que amb una obra n’havia tingut prou per estalviar-se l’oblit de la fosa comuna” pàg. 72

Va tornar als hàbits de treball. El va irritar una nominació a l’ordre de Legió d’Honor, va demanar ser retirat de les llistes. Viu moments de desasosec, havia perdut la mare i la casa familiar, sent la necessitat de la natura, una herencia que fa possible l’adquisició d’una casa, situada al lloc precís però construcció estranya, malgrat tot ell la va “fer seva”:

“Les obres sortien sempre malament. Li hauria agradat que els artesans i els obrers fossin com músics d’orquestra, precisos i atents als plànols que els havia donat” pag. 100

A Monfort-l’Amaury, el seu darrer destí es va trobar en pau, va treballar molt, no va perdre els contactes amb París, el món el va reconèixer… però el final era a prop, la malaltia es va ensenyorir del seu cos i va fer via.

Quan tanquem el llibre reiterem la primera impressió, l’absoluta perfecció de la forma, la bellesa ho omple tot, acabem de descobrir un autor que tindrem molt en compte, ha passat qualque cosa més que el nostre feliç apropament al compositor. Una vegada més una recomanació sense reserves.