viernes, 23 de febrero de 2018


Al caer la luz
Jay Mclnerney
Traducció de Mariano Antolín Rato
551 pàg.

Mclnerney ens situa a la ciutat de Nova York just abans del crack del 87. Ens presenta un jove matrimoni a través del qual ens endinsem en el món editorial i també en el de les finances de Wall Street. Al mateix temps prenen protagonisme els carrers de la ciutat, els indigents, les drogues, la SIDA, l’anorèxia, el racisme...

Russell, el nostre jove editor de 31 anys, ens diuen:…”Después de seis años de Reagan y casi otros tantos en el terreno de la edición, Russell se consideraba -aunque nadie compartía su idea- un personaje bastante quemado.” (Pàg 34).

Corrine, l’agent de borsa:…”Aquello era lo que más odiaba del asunto: tender emboscadas a unos extraños por teléfono tratando de venderles algo que no sabían que querían.” (Pàg. 63).

La “dieta ideal” de la jove corredora de borsa està composta per metges, dentistes, rics amb poc criteri financer… Els notaris són, més difícils de seduir…La nostra jove executiva combina la professió amb una profunda preocupació al voltant de la injustícia social. El voluntariat ocupa un lloc important a la seva vida.

Trobem polítics que conviden editors per fer-los saber que tenen quelcom a dir i que han triat el format llibre per fer-ho; l’editor ha d’admetre que allò que han menjat és de més “qualitat” que el projecte literari que li presenten:

…”Las confesiones de un progresista reformado, un género que por lo menos se remontaba hasta san Agustín...” (Pàg. 291).
El nostre editor reflexiona quan té a prop la possibilitat de convertir-se en propietari de la gran editorial per a la qual treballa:

…”Puede que haya agotado mi capacidad de engañarme. En cualquier caso, es más fácil comprar una empresa que escribir un poema importante.” (Pàg. 431).

Constatem com les drogues fulminen: “La heroína se convierte en todo. Uno cae en los brazos de la Venus de Milo.” Són paraules del malaguanyat Jeff, l’escriptor que ens fa venir a la memòria tantes víctimes properes i anònimes.

Corrine i Russell sobreviuran enfortits pel dolor que han patit i superat. Formen part d’una joventut trepidant, mantenen una relació molt estreta amb tots els perills inclosos. Personatges que fem nostres, una forma de vida que ja és passat, malgrat que sentim tan recent.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.


sábado, 17 de febrero de 2018


Els germans corsos
Alexandre Dumas
Traducció d’Antoni Nadal
145 pàg.

Quan tanquem aquesta novel·la breu tenim la certesa que un clàssic és un bàlsam necessari. Ens porta a allunyar-nos de la nostra realitat, ens endinsem en allò que es pot considerar “aliè” en el temps i en l’espai i això ens relaxa. La nostra ment ho aprecia com una ditada de mel del tot necessària i en sortim enfortits per seguir la nostra trajectòria com a individus i com a lectors, si és que aquests àmbits de la nostra vida es poden diferenciar.

En primer lloc hem d’agrair la tasca del traductor: Tot sovint aturaríem la nostra lectura per donar les gràcies davant la paraula justa, el gir idoni, la utilització perfecta del llenguatge.
Cal dir-ho perquè no sempre ocorre al lector/a amb aquest nivell d’intensitat.

Abans de començar la lectura ens adverteixen unes paraules de Prosper Mérimée:

…”però mai no trobareu un motiu innoble per aquest crims. Tenim, és cert, molts d’homicides, però cap lladre…”

Aquestes paraules generen l’atmosfera adient per quan trepitgem de la mà d’A. Dumas el terreny que ens acull; aviat Dumas es rectifica a si mateix: diu criat i havia de dir home perquè allò que “el fa al criat és la lliurea”. Som a casa dels Franchi, amb la mare vídua i un dels fills bessons, el que a la vida serà cors. L’altre fill és a París i encarna l’intel·lectual que serà advocat.

El viatger és rebut amb tots els honors, se li ofereix la cambra del fill absent, una cordialitat genuïna pren protagonisme. Lucien, el fill que ha triat ser cors, atén el convidat, li mostra la seva cambra, cosa que és una manera d’obrir la seva ànima. El convidat ja sap quin terreny trepitja; amb la cordialitat que correspon als amfitrions també li és permès presenciar la fi d’una vendetta. L’amistat queda segellada, l’hoste torna a París amb una missiva per a Louis, que serà el pretext d’una coneixença igualment fraternal.

Louis, el futur lletrat, ha sigut ofès en el seu honor i s’ ha de batre en un duel tot injust. El contrincant és un home avesat a aquestes situacions. Louis, que té una arma a la mà per primera vegada a la vida, mor i Lucien sent la certesa de la mort del germà d’una manera fins i tot física i parteix a Paris per fer justícia segons els costums ancestrals de la seva terra.

Tenim a les mans una petita joia que és una obra major, un clàssic que ens omple de pau. Una vegada més, una recomanació sense reserves.


sábado, 10 de febrero de 2018


El declive
Osamu Dazai
Traducció de Marina Borràs
148 pàg.

Som al Japó de després de la Segona Guerra Mundial i assistim al darrer moment d’una família que ho perd tot. El seu poder material queda reduït al no-res. Coneixem Kazuko, una dona de trenta anys que troba forces per seguir després d’aquest gran daltabaix.

Quan l’editor anota les dades biogràfiques d’Osamu Dazai ens diu que va estudiar literatura francesa a la Universitat de Tòquio. Tot i que ell es vantava de no haver assistit mai a cap classe, tenim a les mans una novel·la en què la literatura és present. Kazuko, la narradora, ens fa saber el gir que ha donat la seva vida després de la lectura de D.H. Lawrence. A partir de la decadència que pateix la família durant una conversa amb un artista ric i vell que li ofereix matrimoni, Kazuko ofèn el pretendent tot citant Lopajin de l’Hort dels cicerers. Quan escriu a l’home de qui voldria ser amant s’adreça a M.C. (el meu Chejov) i, tot parlant amb una amiga, aquesta li fa un retret, li recorda un personatge clàssic de la literatura japonesa:

…”Eres igual que la muchacha del Diario de Sarashina, es imposible hablar contigo…”

Quan s’acomiaden, després que Kazuko li torni un llibre de Lenin que no ha llegit, ho fan citant uns versos de Lord Byron.

La mare, la darrera aristòcrata d’una nissaga molt antiga, és una dona que té una tendència natural a harmonitzar el seu entorn, llegeix clàssics: Victor Hugo, Dumas pare i fill, Musset i Daudet. La pau que irradia aquesta dona fins al seu darrer alè ho impregna tot; mantén perfectament la seva dignitat fins i tot amb un cert bon humor davant la desfeta material que li toca viure, la mateixa força d’esperit que mostra quan pren consciència de la decadència física que se li fa palesa cada dia amb més força.

El fill, al contrari, es precipita per una espiral de dolor que res no pot aturar i que el porta a anar morint lentament: …”Es mejor que muera. No estoy capacitado para vivir…” (Pàg. 135).

Kafuko troba en la literatura motius per seguir un camí; no perd les forces, lluita - no sempre amb en encert-, sap tenir cura de la mare, és eficient en allò domèstic, vol ser mare i també utilitza la literatura per argumentar aquest desig:

…”En una carta a su esposa, Chéjov escribió: “Quiero que tengas un hijo, quiero que des a luz a un hijo nuestro”. Soy lo que Nietzsche describió en uno de sus ensayos: “la mujer que quiere tener un hijo”... (Pàg. 76).

Per a Kazuko s’inicia un nou període, una existència en “llibertat”. Ens demanem quins autors l’acompanyaran a partir del moment que ens n’acomiadem.

viernes, 2 de febrero de 2018


Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent
Mohsin Hamid
Traducció de Carles Miró
174 pàg.

Mohsin Hamid ens transporta a un món que ens podria resultar molt llunyà si no fos perquè immediatament ens sentim al·ludits.

Amb una forma que ens sorprèn gratament circulem al costat de l’infant, que neix en un mitjà humil, que coneix la riquesa i que mor amb els possessions mínimes. Mor amb allò més important: el cap clar.

El nostre protagonista va tenir un pare va decidir que anés a la universitat. Cuiner de professió havia observat:

…” que els seus patrons es beneficiaven de dues coses que ell no tenia, estudis superiors i un nepotisme generalitzat. Com que no podia proporcionar la segona cosa als seus fills, va fer tot el que va poder perquè al menys n’hi hagués un que adquirís la primera.” (Pàg 53).

Aquest infant va donar mostres des de ben aviat de qualitats intel·lectuals. A l’escola va haver de patir un mestre amargat amb qui s’havia de dissimular el coneixement, els nins més desperts duien al mestre a uns esclat d’ira que era millor evitar. Quan va arribar als estudis superiors també es va trobar que els seus orígens el condicionaven.

Molt jove va conèixer la “noia guapa”; ella també va saber sortir del cau de la pobresa i la vida mai no els va separar del tot. Comparteixen instants i viuen plegats el final amb la màxima plenitud.

El nostre Home aconsegueix ser ric i no cau mai en el parany d’enlluernar-se pels feixos de bitllets i per tot allò que es pot adquirir:

...De vegades, veient les mirades que segueixen els quatre per quatre de luxe que es fiquen per un carrer estret, quasi et sent alleujat d'haver-te quedat sense la teva fortuna”. (Pàg 158).

Hamid ens mostra les realitats més complexes, ens presenta éssers que fem nostres, que passen a formar part de la nostra experiència i ens ajuden a entendre el món. En els seus llibres es dona una constant: els personatges saben estimar, tenen una tendència a l’harmonia i aquesta atmosfera ens aconsegueix atrapar. Potser sí que podem seguir la broma pel que fa a “llibre d’autoajuda” i hem d’aprendre a mirar des de l’angle que ho fa el nostre Mestre.

…”En la inclinació del cap t’hi veu la consciència del món que t’envolta; en les mans, l’amabilitat cuirassada; a la barbeta, el caràcter”... (Pàg. 164).

Un autor que no podem deixar de tenir present. Una recomanació sense reserves.