sábado, 25 de abril de 2020

"TOTS ELS CAMINS" de Joan F. Mira





TOTS ELS CAMINS

Joan F. Mira

384 pàg.


En la introducció, l’autor ens diu del nostre present:

...”Temps de comoditat com a dret comú i de banalitat com a mercaderia habitual.”
Joan F. Mira ens explica el món amb la mirada de l’antropòleg.

Coneixem un jove amb vocació de sant. Acceptar la pobresa no li resulta excessivament complicat, és simplement privar-se de coses. Pel que fa al vot d’obediència, ens fa una comparació amb les dictadures polítiques:
… deje en manos de su superior disponer de su propia persona” pàg. 77

l’Any 1956 segueix la formació a Iratxe, Navarra, allà es troba amb tots els perfils possibles de companys i de professors, com aquell pobre capellà que es pren certes llibertats, però sap retrocedir i de qui rebrà un regal del tot important GRAMÀTICA VALENCIANA de Manuel Sanchis Guarner.

...”Jo, gairebé o del tot sense fe, i amb molt poca esperança, sovint enyoro aquell món i estic incòmode en aquest” pàg. 154

Els anys de Roma on pot mesurar el poder dels jesuïtes i la pobresa dels escolapis, aquí viu un moment de plenitud intel·lectual, està envoltat de savis i disposa de tots els mitjans, la ciutat dels grans contrastos, placetes brutes i tristes a dues passes de l’opulència d’edificis i personatges.

...”Es comença a dissoldre l’aspiració a santedat” pàg. 187

Té la valentia d’abandonar la Universitat Gregoriana, ja sense sotana i gràcies a l’ajut del germà gran, acaba els estudis a la Universitat Lateranense, el nivell és un altre i les privacions materials el porten a sobreviure amb mínims.

Torna a València, coneix a Donya Olimpia Arozena, aquella dona que el franquisme ha arraconat l’acull com a professor de grec a la seva acadèmia i és qui l’encoratja perquè es presenti a oposicions d’institut. Comença la relació amb persones compromeses políticament amb l’esquerra, experiència de treballador a fàbriques d’Alemanya, ens diu dels seus companys:
...”Ja tenien prou faena a superar l’horror que havien causat i també el que havien patit. Hitler era un nom impronunciable inexistent”. Pàg. 257

Viatja en tren de València a Barcelona, on viu de manera directa els moviments migratoris interns que s’estaven produint a l’Estat.

1968 viatja a Paris, a Escòcia, treballs de camp al País Valencià… trucada de Claude Levy-Strauss, es confirma la seva autoritat en l’antropologia social.

Un viatge a Guinea Equatorial, un impacte que el porta a observar:
…”El poder de la propaganda amb eslògans de retòrica vàcua és una força universal i antiga plena de destrucció, de crims i de misèria” pàg. 379

Hem tingut el privilegi, d’accedir als records del gran erudit, per sobre de tot un home savi i bo. Aquestes confessions, amb la profunditat en les observacions de l’antropòleg, són una lectura del tot imprescindible.



sábado, 18 de abril de 2020

llibres



 

LES VENCEDORES
Laetitia Colombani
Traducció Ferran Ràfols Gesa
217 pàg.

Coneixem Blanche Peyron, la dona que va fer possible El Palau de les Dones l’any 1926, una persona de salut fràgil i d’una força d’esperit excepcional. Un vespre d’hivern va ajudar a un jove venedor de premsa, aquest va voler correspondre fent-li acceptar un diari, en aquest periòdic va trobar una notícia que la va dur a prendre decisions, hi havia un edifici en venda amb capacitat per allotjar a més de 700 persones. En aquell moment va decidir que l’Exèrcit de Salvació de França, al qual representava, havia de fer l’adquisició per donar allotjament a dones sense sostre.

La Blanche coneix la nit parisenca i les imatges de soledat, pobresa i malaltia, no per més repetides la deixen indiferent, té un compromís vital amb qui la societat deixa al marge:

...”Que no te cor, París? La vella França va conèixer la fam d’aliments, i ara coneix la fam de llars. Hi ha gent que mor perquè no sap on dormir”. Pàg. 147

El Palau de les Dones no ha perdut la seva activitat, cent anys després. El Palau és del tot insuficient per a les dones sense sostre que la ciutat genera.

El Palau de les Dones, “torna la vida” a una advocada que formava part d’un mitjà elitista que ignorava aquesta part de la societat. Pateix una profunda depressió, el seu psiquiatre creu en els avantatges terapèutics del voluntariat… i ella accedeix sense convicció, com tot allò que fa un malalt desesperançat.

La seva funció al Palau de les Dones és escriure; escriure, cartes, complimentar documents, currículums, revisar escrits... aquelles dones li tornaran la il·lusió per viure, i ella prendrà un compromís vital que la transformarà. Les paraules brollen amb facilitat, en alguna mesura ha après una vocació que a la seva adolescència no es va permetre.

El Palau de les Dones acull persones amb unes històries que passaran a formar part de la nostra experiència, la Salma, la Cynthia, la Viviane, la Lily, que quan és acollida i rep la clau de la seva habitació, diu:

...”No és una cosa menor, tenir una clau, equival a tenir una vida” pàg. 213

Patim la pèrdua de la Cynthia i recordarem les paraules de la Salma:

“L’absència d’amor, vet aquí el que ha matat a la Cynthia.
Vet aquí l’únic culpable” pàg. 182

La Salma, la noia que va entrar al Palau com a usuària, va arribar amb la seva mare, ha esdevingut “Mentora”, ara és una treballadora més, una jove que té casa seva i una vida del tot plena, d’ella recordarem una sentència:

...”qui no ha tingut prou menjar a la taula del seu pare ja no es podrà atipar mai” pàg. 131

Una lectura que no ens deixa indiferents, perfecta en la forma i imprescindible per la reflexió que ens proposa.