llibres

 

LES VENCEDORES

Laetitia Colombani

Traducció Ferran Ràfols Gesa

217 pàg.

Coneixem Blanche Peyron, la dona que va fer possible El Palau de les Dones l’any 1926, una persona de salut fràgil i d’una força d’esperit excepcional. Un vespre d’hivern va ajudar a un jove venedor de premsa, aquest va voler correspondre fent-li acceptar un diari, en aquest periòdic va trobar una notícia que la va dur a prendre decisions, hi havia un edifici en venda amb capacitat per allotjar a més de 700 persones. En aquell moment va decidir que l’Exèrcit de Salvació de França, al qual representava, havia de fer l’adquisició per donar allotjament a dones sense sostre.

La Blanche coneix la nit parisenca i les imatges de soledat, pobresa i malaltia, no per més repetides la deixen indiferent, té un compromís vital amb qui la societat deixa al marge:

...”Que no te cor, París? La vella França va conèixer la fam d’aliments, i ara coneix la fam de llars. Hi ha gent que mor perquè no sap on dormir”. Pàg. 147

El Palau de les Dones no ha perdut la seva activitat, cent anys després. El Palau és del tot insuficient per a les dones sense sostre que la ciutat genera.

El Palau de les Dones, “torna la vida” a una advocada que formava part d’un mitjà elitista que ignorava aquesta part de la societat. Pateix una profunda depressió, el seu psiquiatre creu en els avantatges terapèutics del voluntariat… i ella accedeix sense convicció, com tot allò que fa un malalt desesperançat.

La seva funció al Palau de les Dones és escriure; escriure, cartes, complimentar documents, currículums, revisar escrits... aquelles dones li tornaran la il·lusió per viure, i ella prendrà un compromís vital que la transformarà. Les paraules brollen amb facilitat, en alguna mesura ha après una vocació que a la seva adolescència no es va permetre.

El Palau de les Dones acull persones amb unes històries que passaran a formar part de la nostra experiència, la Salma, la Cynthia, la Viviane, la Lily, que quan és acollida i rep la clau de la seva habitació, diu:

...”No és una cosa menor, tenir una clau, equival a tenir una vida” pàg. 213

Patim la pèrdua de la Cynthia i recordarem les paraules de la Salma:

“L’absència d’amor, vet aquí el que ha matat a la Cynthia.

Vet aquí l’únic culpable” pàg. 182

La Salma, la noia que va entrar al Palau com a usuària, va arribar amb la seva mare, ha esdevingut “Mentora”, ara és una treballadora més, una jove que té casa seva i una vida del tot plena, d’ella recordarem una sentència:

...”qui no ha tingut prou menjar a la taula del seu pare ja no es podrà atipar mai” pàg. 131

Una lectura que no ens deixa indiferents, perfecta en la forma i imprescindible per la reflexió que ens proposa.