llibre

 

EMPORTA'T EL MEU DOLOR

Katerina Gordéieva

Traducció Marta Nin

405 pàgs.

A la introducció l'autora ens diu:

"Vaig treballar molts anys a la televisió russa, era reportera, em desplaçava a las zones conflictives. Vaig haver de deixar la televisió quan la propaganda va substituir la llibertat d'expressió i quan en lloc de prefessionalitat es va començar a exigir lleialtat al poder."

Ens presenten vint-i-quatre testimonis, que conversen amb la periodista Katerina Gordéieva, nascuda a una ciutat fronterera i amb família ucraïnesa, la veu de les víctimes ens porta al compromís per la pau, ens porta a malfiar-nos de tots els comunicats oficials, difícils d'entendre, carregats d'estratègies; les persones mostren el seu dolor, responen a la periodista, que manifesta el màxim compromís, ella forma part dels afectats, viu a l'exili i s'exposa per fer la seva feina, fer-nos arribar testimonis de primera mà, també es troba que ha d'entomar la crítica, ella és dels altres, del país invasor.

Mai hi han raons per la guerra, mai hi ha justificació, mai es dona el primer pas amb bones intencions, els que trien la guerra, estàn protegits, cap risc, sentint la màxima indiferència pels que s'exposen, pels que ho perden tot, la vida, l'integritat física i emocional, la família, casa seva, en el millor dels casos viuran exiliats, tindràn forces per començar de nou o es trencaran.

Donen el seu testimoni persones com la Tania, una dona malalta, que va perdre el marit i el fill; altres com la Marina, primer es malfien, el marit la justifica "ella no era així", després serà capç de parlar, aconseguiran arribar a Polònia, més tard serà la Marina qui tindrà necessitat de parlar per telèfon amb la periodista, segurament voldrà expressar la seva gratitud; la professora de literatura russa refugiada a Alemanya, va sortir del seu país embarassada, va néixer una nena i va veure morir una altra filla, dins seu ens diu que no hi ha amor ni odi, està esgotada... ; homes que tornen de la guerra, amaguen els seus mals i un cop a casa trien el seu final; ancians que ja han patit prou, la Rita i el seu company Himchan, coreà, la Rita va estudiar medicina, però no sap perquè fa molts anys va decidir aprendre coreà, no sabia d'on venia l'interés per aquesta llengua, ara ho ha perdut tot, el seus amics fan de metges al front, tots estàn implicats,"De vegades és l'adrenalina, de vegades la set de justícia... Però que és la justícia si no adrenalina?", ella marxarà a Corea del Sud per no tornar; Danilo el jove mutilat, es desplaça amb cadira de rodes, viu a Hamburg, quan va perdre la cama, es va dir: "Dan, acomiadat de la teva cama, però que no s'espanti ningú".

Ens resulta difícil llegir aquestes històries al nostre ritme habitual, com si fos literatura, son veus de persones, ens assabentem de grans drames i el dolor i la impotència ens obliguen a deixar el llibre per intentar pair, paral·lelament, les notícies de la guerra no aturen, morts, destrucció, personatges que fan el seu paperot, no hi ha ningú que pugui justificar res, després de coneixer els testimonis de Katerina Gordéieva, no serveixen els comunicats dels polítics, aquest dolor que no deixen d'escampar, afectarà a moltes generacions, quan s'ha signat la pau no és el final de la guerra, la seva missió destructora no ha acabat.

Alhora, en aquesta lectura podem trobar bellesa, l'autora comparteix un record de la seva infància, quan amb l'àvia passava a prop d'un riu, aquesta deia com si fos un encanteri: "Emporta't el meu dolor..." això ja no és possible, el dolor que està vivint quedarà amb ella per sempre.

Un llibre absolutament imprescindible, després d'aquesta lectura, no tolerem cap altra argument, el nostre reconeixement i gratitud a l'autora.

Reproduim una paraules de Svetlana Aleksiévitx:

"Heu de llegir aquest llibre, i fer-ho ara. Es la millor defensa davant del mal."

També hem de manifestar el nostre reconeixement a la traductora i els editors que han fet possible la lectura.