La fiebre negra

La fiebre negra

Andrea Barret

Traducció de Magdalena Palmer

305 pàg.

En tots els relats es dona la constant del protagonisme de dones excepcionals, de dones que tenen una fita per sobre de les limitacions que el moment històric els imposa. Quan ens situem al segle XX també ens trobem que el ritme dels esdeveniments no és el mateix al calendari que a la vida de les persones, ja que les històries anteriors també compten. Fem definitivament nostres personatges presentats en aquestes narracions, com a “La carta de Mendel”. Per molt de temps tindrem present a la nina que ens presenta el seu padrí; a través d’ell entrem en el món monjo i naturalista. A “Rara avis” vivim les estratègies de Sara Anne i la Sra. Pearce per sobreviure; a “Seroche” la nostra Zaga torna als seus orígens, a la seva vida sempre hi serà present el Dr. Sepúlveda, amb qui va compartir moments a Xile…

Són imposibles d’enumerar tots els moments en els quals quedem enlluernats, fascinats per una escriptura impecable, un rigor històric presentat amb una naturalitat que demostra la profunditat del coneixement. Andrea Barret és una autora que hem d’incloure entre els imprescindibles.

El relat que dona nom al llibre ens porta al gran conflicte que és una constant a la història: els moviments migratoris, la Gran Injustícia que sembla impossible d’eradicar. S’ha d’admetre que l’ésser humà ha de conviure amb aquesta gran tragèdia? Un drama que canvia d´escenari, que suporta el cinisme de totes les formes de poder i que, com la més maligna de les espècies, sobreviu i se’n riu d’aquells que la consideren eliminada o que somien en la seva desaparició.

La lectura de La fiebre negra m’ha dut a tenir presents tres autors que ocupen un lloc important a la meva experiència de lectora: Jacob A. Riis (Como vive la otra mitad), Sebastian Barri (A la banda de Canaan) i Colum McCann (A este lado de la luz). És molt probable que altres lectors després de la lectura d’aquest relat trobin també referències.

Som al 1847; els vaixells d’emigrants irlandesos arriben al Canadà i l’horror pren protagonisme. Un altre cop la nostra heroïna és una dona, la Nora, una dona sàvia i bona que té com a referència la seva àvia. La vida la converteix en infermera i aviat demostra unes habilitats per sobre de qualsevol formació. Esdevé un element imprescindible per «fer front» al caos que l’envolta. Se’n surt, comença una altra etapa de la seva intensa vida d´emigrant, té valor i coratge per tirar endavant. A Irlanda ho va perdre tot i, un cop al Nou Món, «perd» els dos germans que l’acompanyaven, dos nois de 12 i 17 anys, però ella treu forces d’allà a on no n’hi ha i mira l´horitzó.

Aquesta és una traducció impecable. Al llarg de la lectura ens aturem davant la perfecció d’una frase, l’encert del mot sempre just.

El nostre reconeixement i la nostra fidelitat, des d´ara mateix, a Andrea Barret. Una vegada més, una recomanació sense reserves.