LLIBRE

 

ELS MASCARELLS

Anne Hébert

Traducció Antoni Clapés

219 pàgs.

Anne Hébert, (1916-2000), Els Mascarells, (1982)

"El mar i el bosc els pertanyen, d'ells en treuen l'alimentació mentre que la seva vida profunda roman indòmita i incomunicable."

Griffin Creek, 1936, un poble petit, un lloc, on la natura no és amable, aïllat de tot, la endogàmia és una norma; trenta-u d'agost, final de l'estiu; dues cosines, filles de dues germanes casades amb dos germans, "darreres floretes d'un llinatge de dones obscures", un clergue que també és parent d'alguns dels seus feligresos de qui ens diran:

"L'oncle Nicolas parla de Déu, pensa la Nora Atkins, però fa temps que no sento la paraula de Déu en la veu de l'oncle Nicolas." pàg, 27

Stevens Brown, vint-i-un anys, un temps absent, ha conegut altres paisatges, torna l'estiu de 1936, no s'instal·la a casa dels pares, va a casa de la vídua del seu cosí Jack, Maureen Macdonald, allà serà l'escarràs que li resoldrà les feines de l'estiu i la complaurà en la seva solitud, ell es desfoga, ella es revifa... el vint-i-tres de juliol l'Stevens escriu:

"No deixar que la meva història a Griffin Creek es desenvolupi fins al final. Fugir abans que... Una excitació en tot el meu cos, una ràbia inexplicable." pàg 70

La Nora va fer quinze anys el catorze de juliol, "filla de l'estiu, plena de lluentors vives de cap a peus" sent la força del desig, té por, ja sap el que pot arribar a fer l'oncle Nicolas, també té por d'en Perceval, aquest ésser que és un "petit munt de dissorts", la presència de l'Stevens la trasbalsa, ell ho percep la sap "esquinçada entre la por i l'atracció". La Olívia, la noia assenyada a qui la vida l'ha dut a ser mestressa de casa, ha d'atendre el pare i als germans, són els seus guardians.

Nora i Olivia desaparegudes, investigadors que arriben al poble, en Perceval, que els seus volen mantenir tancat amb pany i clau, des d'abans que li arriba la son fins a l'endemà, ens dirà dels seus pares:

"... plens a rebentar, tots dos, de pensaments difícilment suportables." pàg. 148

Tardor de 1982, Stevens Brown, veterà de la Segona Guerra, un home de seixanta-set anys, que ha passat per tots els horrors, ens dirà dels supervivents:

"Ells tenien vint anys quan van fer carn esfilagarsada amb els seus cossos..." pàg. 200

A l'Stevens la guerra li va servir per fugir, potser per intentar esborrar-ho tot i partir de zero, però no és possible, quan era al Queen Mary tenia més por de despertar-se que de morir, despertar-se envoltat d'invàlids, per als quals el nou dia era un suplici.

El 1937 l'Stevens va ser absolt, malgrat la seva confessió, això no ha esborrat la nit del trenta-u d'agost de 1936, el moment del darrer alè de la Nora i l'Olívia, un silenci més a entomar per un poble que els anava acumulant; Stevens, el contacte amb el món, el que ha conegut altres maneres de viure i de morir, va fugir per ser atrapat per la guerra, definitivament atrapat per la mort.

La nostra admiració més profunda per l'autora, un text absolutament magistral, pel que fa a la traducció els grans encerts ens fan aturar; els personatges, en cada una de les seves expressions, ens donen una informació precisa de la realitat que els envolta, una realitat gens comuna, un microcosmos que no deixarem de tenir present pel que ens diuen i per la força dels silencis.