llibre

 

 

COSAS
Alfonso Daniel Rodriguez Castelao
Traducció Domingo Villar i Luis Solano
Pròleg Domingo Villar
Il.lustracions de l'autor
118 pàg.

Alfonso Castelao, (1886-1950), COSAS, (1926-1929)

Obrim el llibre, estem sols, però quan les narracions formen part del record, es fan presents com històries escoltades, ben explicades per algú que ens hem creuat al camí de la vida, són fets que aprofundeixen en les persones, que ens ajuden a entendre el món, les veritats absolutes no existeixen, potser el que s'acosta a l'essència és allò excepcional que ens conten, que queda amb nosaltres i que hauríem de saber transmetre.

Ens presenta la realitat del moment a Galícia, coneixem els que parteixen i els que queden, els que han tornat i els que no tornaran.

Ben aviat quedem immersos en la natura d'aquella terra:

..." Es el momento en que la tierra, para dormirse, le va dando la espalda a la luz y el humo de las tejas, espeso y lechoso, se va esparciendo en el fondo del valle."pàg. 3

Moments de tragèdia i d'humor, vides d'horitzons infinits i vides amb un radi d'acció molt petit, malgrat habitar un microcosmos, les anades i tornades de parents i veïns els ha dut a aprendre que el món és quelcom més.

Els que marxen i no tornen, els que tornen rics i aquells als quals la fortuna és negada. Als petits llogarets personatges excepcionals, artistes, com el pintor, que fa retrats de memòria, cavallers com Don Fructuoso, o Migueliño que espera el seu pare al moll, el nen espera algú que havia de ser la imatge de la prosperitat, malauradament, l'home que arriba:

"un hombre de cera, con las orejas escapándosele de la cabeza, los ojos cavernosos, tosiendo..." pàg. 77

Els dos mariners, que es troben en un port del nord d'Europa, els dos prenen l'altre per estranger, quan arriba el moment de la nostàlgia, de les cançons de la terra, es reconeixen.

Una recomanació sense reserves, com quan algú ens conta records en diferents ocasions, no per haver-los escoltat deixem de gaudir del relat, per això tornarem a Castelao, per demanar-li que ens fascini, de nou, amb les seves històries, que, feliçment, han passat a formar part de la nostra memòria.