Amb èmfasi: recomanacions literàries

La chaqueta verde

Mario Soldati

Traducció d’Amelia Pérez de Villar

Inclòs un text de Giorgio Bassani

129 pàg.

Mario Soldati és un escriptor i director de cinema nascut a Torí al 1906. La chaqueta verde (1950 i editada en castellà al 2014) és un “descobriment” que no podem deixar de celebrar i fer arribar als lectors.

Tot fugint dels alemanys, dos homes que han d’amagar les seves identitats es troben a un indret perdut del nord d’Itàlia. Són un jove director d’orquestra amb un futur prometedor i un home que sempre ha viscut i i viurà a l’ombra: Qui repara en els timbals? El jove director s’amaga darrere la imatge d’un comptable, d’un home mediocre a qui la vida ha donat poques oportunitats; el nostre músic aprofita per fer-se passar per director d’orquestra. Les identitats que el moment els ha imposat van prenent protagonisme. El jove director treu pes a la tragèdia i es proposa viure el moment. El músic, que de sobte ha esdevingut director d’orquestra, també troba plaer a “l’ascensió social” que l’ajuda a constatar una jaqueta verda amb què suposa que queda afiançada la nova identitat.

El Mestre al principi se sent proper a l’home que es fa passar per una persona venerada, per algú superior i es complau a fer-hi d’ajudant, fer veure que dedueix una partitura per uns coneixements rudimentaris. Hi ha moments que perd la paciència davant la incompetència del seu company de tragèdia. Apareix Dolores, una vídua del tot seductora que els acull a casa seva. El jove director compensa així el mal moment a què l’ha portat la vida amb la felicitat que li ofereix Dolores.

Se separen, la guerra s’acaba i la vida segueix. Quan es tornen a trobar per interpretar un Otelo, el Mestre no pot suportar la imatge del músic, ha d’abadonar. El productor proposa al músic que sigui ell qui deixi el seu lloc a un substitut, però no cedeix. El Mestre, que s’ha d’amagar, reconeix el seu error:

…”Yo me habia fijado sobre todo en la chaqueta y no en el hombre” …”Despreocupadamente, por curiosidad, por mala costumbre, había descendido por el sendero impreciso de la burla…” (Pàg. 98).

El director ha d’acceptar “mi malvada ironía”.

S’havien separat sense acomiadar-se i la vida els va tornar a fer transitar pel mateix camí. La representació d’Otelo va resultar mediocre, ni el director substitut ni els cantants van tenir un bon moment, només el Mestre de percussió va assolir l’excel·lència.

Una lectura que ens porta a un moment de plenitud, una recomanació se reserves.