La mel

La mel-E’mél

Tonino Guerra

Traducció de Lucia Pietrelli & Pau Vadell

94 pàg.

Adia edicions

Tenim a les mans un poema narratiu que consta de trenta-vuit cants, en edició bilingüe romanyol/català.

Lucia Pietrelli i Pau Vadell ens acosten a l’autor, ens parlen del guionista de cinema. Ha escrit guions per als grans directors de cinema italians i també per a personalitats de la categoria de Tarkovski i Angelopoulos. Molts hem retingut els arguments de grans films de Fellini, Antonioni, De Sica i dels germans Taviani: Es tracta de pel·lícules que rememorem quan pensem en els millors moments que hem viscut davant la pantalla tot ignorant (fins ara) l’autor dels guions. Aquests records sublims els devem, en part, a Tonino Guerra.

La Mel-E’mél ens acosta a uns personatges i un indret que ben aviat fem nostres. Al cant primer el narrador fa un recompte dels habitants del poble i recorda quan acollia mil dues-centes ànimes, ara són només nou veïns... Ben aviat ens situem en el paisatge, potser utilitzem imatges cinematogràfiques que T. Guerra ens dur a tenir presents… No ho podem evitar i ens plau.

La carcassa d’un poble on Pídio, el sabater vidu, cada vespre fa tertúlia amb els altres dos col·legues i els canta tot murmurant “Amor ti vieta” de Fedora de Giordano.

Ens impacten també els fidels que fan penitència al Pont de les Espelmes, cada persona amb els seus encàrrecs al cel, uns explícits i d’altres amagats.

Els silencis, els somnis, assistir a la mort d’una rosa.

Arribem a la fi…

“...Primer es va rompre el despertador

i després el rellotge de butxaca…”

“...i llavors entenguérem

que les orelles i totes les rodes del cap

se’ns havien romput.”

Els traductors ens diuen:

“La mel ens presenta una èpica invertida, feta de la vida menuda i senzilla”.

El romanyol és un dialecte gairebé deixat d’emprar; Tonino Guerra va recórrer a les paraules de la seva infantesa quan era un pres dels alemanys a l’any 1944 perquè li va semblar una manera de donar consol als homes que l’envoltaven… “L’últim alè d’un dialecte”: Aquesta expressió dels traductors, del tot encertada, ens porta a un respectuós silenci quan tanquem el llibre.

Hem fet nostres els personatges i el paisatge, hem donat un altre valor als films dels quals no coneixíem el gestor primer, ara el voldríem de nou nu d’efectes, només amb les paraules de T. Guerra tal i com les hem gaudit en aquesta molt valuosa narració.

L’agraïment sincer i profund a Lucia Pietrelli i Pau Vadell que han fet possible aquest important esdeveniment literari. Una vegada més, una recomanació sense reserves.