La dificultad del ser

La dificultat del ser

Jean Cocteau

Traducció d’Antoni Clapés

197 pàg.

Jean Cocteau (1889-1963) fou poeta, dramaturg, novel·lista, escenògraf i cineasta. Potser va ser un home del qual coneixem més la imatge, molt retocada, que allò essencial que sí trobem en aquest diàleg que estableix amb el lector. Ens sentim apel·lats: Ell cerca un interlocutor i nosaltres aprofitem l’oportunitat i ens situem en un moment històric, molt estudiat, de la mà d’un personatge del qual tenim infinites referències. No obstant això, potser ens calia ser testimonis d’aquestes declaracions, pensaments plasmats a la maduresa, al 1947, amb la salut fràgil i l’esgotament fruit de les dues guerres que van protagonitzar la primera meitat del segle XX.

…”Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar.” (Pàg.15).

Aquest és un bon moment per fer balanç: Tenim la sensació que la honradesa i la bona fe són constants en aquestes confidències. Cocteau ens parla de Raymond Radiguet amb la humilitat i la tendresa amb què es mostra una ferida mai guarida. Ens fa una descripció de la seva aparença i estem d’ acord amb aquells trets que no podem deixar de tenir presents. També reconeix que “tenia molt de geni i poc talent”. Algunes reflexions ens deixen glaçats, ens trasbalsen:

…”Que la joventut avanci a cops d’injustícies és de justícia”... Ens dol i no ho sabem rebatre.

Ens parla de l’amistat i de l’amor, ens diu que l’amor es basa en breus espasmes i que l'amistat és un espasme assossegat.

Fa referència a la seva salut:

…¿Què poden fer els metges? ¿Què saben d’aquestes cèl·lules, indiferents a l’individu que el formen? (Pàg.120).

No hi ha cap paraula que es pugui ometre. La seva reflexió sobre el fet de llegir ens compromet, ens duu a la humilitat, de dubtar abans de donar per acabada la trobada amb l’autor. Hi tornarem i hi “conviurem” un temps, el tindrem present, perquè ens mou a aprofundir sobre Proust, Puixkin, Stendahl…

Ser receptors de les confidències ens fa sentir, d’una manera indirecta, sense ser-ne la finalitat de l’autor, la certesa d’haver rebut la lliçó d’un Mestre que, potser, no s´hi considerava.

Se’ns ha lliurat un testament, «fem nostre» un autor de qui alguns teníem un coneixement del tot parcial.

Agraïm la tasca del traductor, que empra sempre el mot just; la bellesa ens arriba intacta.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.