"Sortida a Occident" de Mohsin Hamid

Sortida a Occident

Mohsin Hamid

Traducció Albert Nolla

180 pàg.

17.90 €

La Nadia i en Saeed es coneixen i s’ enamoren, el ritme que pren la relació es el seu, no cauen en cap parany que tingui a veure amb els rituals existents, per a ells cada moviment, cada trobada, cada silenci te un valor preciós, s’ estimen poc a poc, ella més decidida, ell més aprop de les convencions.

Molt ràpidament el seu país es capgira, es veu immers en la guerra i tot s’ ha de pair a la velocitat que la realitat imposa; un cosí d´ella és víctima d’un atemptat, les comunicacions per mòbil es fan impossibles, el toc de queda marca el ritme de les seves vides; perden la feina, les botigues comencen a buidar-se, la mare d’ell també mor de manera violenta. Trien partir, el pare d’ell es nega a marxar, és dolorós, els joves i el vell professor havien fet possible una intensa relació als pocs dies de conviure:

…”però les coses són així, ja que quan migrem eliminem de la nostra vida aquells que deixem enrere.” pàg. 79

Els esdeveniments es precipiten, al darrera de cada porta tancada hi ha una nova realitat, una realitat que va deixant cada vegada més lluny aquells dos individus que van partir fa tan poc temps de la seva ciutat. Troben aixopluc a una barraca feta amb uralita i plàstics que aviat entenen com una llar. Viuen “cicles d’irritació” que ella no sap com “desactivar”, els silencis i el respecte els fan forts. Segueixen les «portes» que condueixen a llocs insospitats, aviat potser serà el darrer, allà on s´hi podran quedar.

Entenen les reaccions del nadius, recorden quan la seva ciutat s’omplia dels que fugien de guerres properes, ells però eren pobres i tenien menys a perdre.

Una mare retroba la seva filla que va deixar sent una nena, la reconeix, durant anys ha seguit els seus canvis per dispositius electrònics, la noia està cohibida quan abraça la mare.

Poc a poc arriba la “estabilitat” la represa d’una quotidianitat malgrat les cicatrius que els fan diferents. La vida els separa, s’ acomiaden d’acord amb el seu tarannà, l’amor i el respecte sempre presents.

Coneixem una dona, molt gran, que morirà a la casa on va néixer, l’envolta una realitat tant diferent que ens demostra: “que tots som migrants a través del temps”.

Una reflexió necessària, una realitat que és la nostra, Mohsin Hamid, Lahore, Pakistan, 1971, ens ajuda a reconèixer el nostre entorn.