Últims testimonis
Svetlana Aleksievitx
Traducció Marta Rebón
456 pàgines
21.90 €
A finals del anys 80, Svetlana
Aleksievitx, demana el seu testimoni a homes i dones que a la fi de
la guerra eren infants que tenien entre dos i dotze anys.
Comença amb una cita de Dostoievski
”...cap revolució justifica una llàgrima d’un infant…”.
La guerra explicada per adults amb
capacitat per recordar la seva infantesa, un dolor que va arribar a
uns nivells terribles, manquen les paraules… pero ells les tenen,
aquets supervivents que han trobat el seu lloc al món una minoria
que va sobreviure i van tenir la oportunitat d’expresar el seu
explícit monòleg.
A “Temps de segona mà” Svetlana
Aleksiévitx ens diu:
“Quan la vida, la vida ras i curt
esdevé literatura” pàg. 427
Doncs si, aquests testimonis ens
ofereixen uns relats perfectes, ens sentim aprop, sembla que
compartim amb ells un espai, una tasa de té, sembla que ens arriba
la escalfor del seu somriure i la seva mirada, son molts mestres,
artistes, obrers, enginyers, músics... Aquestes persones so un
percentatge molt petit a les estadístiques, els nins van morir a
milers de milers, van quedar els grans tullits, els que van omplir
les institucions per a malalts mentals, els que van malviure fins a
un final que es va allargar en el temps. Va haver aquesta minoria que
el sistema va convertir en persones utils a la societat, malgrat les
ferides obertes.
Mai agrairem prou a la darrera Premi
Nobel, aquest testimoni de primera mà que “ha esdevingut
literatura” i ens ajuda a entendre el món, a entendrens.
En el nostre present, els senyors de la
guerra actuals no son il.luminats que volen conquerir malgrat el que
sigui perque tenen la certesa de la seva superioritat, ara el dolor,
la gana, els desplaçaments, la mort la manipulen els que s’ han
d’enriquir i per això han triat la indústria de l’armamant i
ens planteixen com una utopia aturar les guerres, perque aquesta
indústria perversa no deixi de produir, les guerres no es poden
aturar i els moviments migratoris no poden deixar de generar riquesa
amb una forma d’esclavitut adaptada a la globalització, ens manca
capacitat per entendre el nostre present.
Als testimonis d’aquets supervivents
hi tornarem com es torna als clàssics, fragments de vida que ens
acompanyaran per sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario