Rellegir 155

 

llibre

 

 

 

UNA DONA SOLTERA
Edith Wharton
Traducció Ferran Ràfols Gesa
165 pàgs.

Una societat on els casaments garanteixen l'aliança més convenient per a la prosperitat de les famílies, tot està perfectament estratificat, els llinatges es divideixen amb branques riques i pobres; les cosines Delia i Chalotte Lovell, ocupen dos llocs distants en el món de la Nova York pròspera que ens presenten, Delia, és guapa, simpàtica, ocurrent i té salut, Charlotte és òrfena de pare, la seva mare ens diuen que vivia tot l'any "riu amunt", malgrat tot, la família fa el que pot, per mantenir les aparences.

Les dues cosines s'estimen, fent cadascuna el seu paper; Delia casada a vint anys amb un Ralston, ha fet l'enllaç perfecte en tots els sentits, tot i que en un espai íntim quedarà el record de la renúncia a aquell altre pretendent que va haver de desconsiderar per poc convenient. A la vida de Charlotte la malaltia té un gran protagonisme, aviat té l'aparença de "conca vella"; la precarietat de la seva salut la porta a viure un any al sud per gaudir d'un clima més benigne, sobreviurà a la crisi, allà viurà un encontre fugaç amb l'antic pretendent de la cosina; quan torna a Nova York ho fa amb una criatura que mai podrà presentar com a filla seva. Per no perdre la relació, crea un espai on són acollits nens abandonats, ella és l'ànima d'aquest lloc, ha triat aquesta manera de "conviure" amb la filla secreta.

Charlotte troba un pretendent, el que escau a la seva condició de formar part de la branca dels Lovell pobres, és un moment d'il·lusió i esperança, la cosina Delia li fa costat, el símptomes de la malaltia pulmonar tornen i Delia amb la seva eficiència i el seu sentit pràctic, fa que trenqui amb el seu promès al·legant la mala salut; amb els diners del Ralston, que són infinits, aconsegueix que Charlotte adopti a la que és la seva filla i els hi dona un aixopluc aïllat de la societat dels benestants.

Delia es queda vídua, decideix que la cosina i la nena visquin amb ella i els seus fills, Charlotte gaudeix d'una eterna mala salut, quan comença la convivència la nena dirà mare a la Delia i tia a la Charlotte, la dona soltera, que viurà la humiliació constant, la qual cosa la va cobrint d'una pàtina gris que la va anul·lant; mentre Delia viu l'honor de ser mare dels seus i de la nena "acollida".

Seguint la tradició, els fills de Delia, fan les aliances més convenients, com correspon als Ralston, per la Tina, la nena acollida, a la qual adopta Delia Ralston per garantir-li una fortuna indispensable per facilitar-li el matrimoni, també hi ha un jove, el que li correspon; les dues cosines prepararan la cerimònia de les noces, Delia des d'un primer pla i Charlotte la dona soltera, fent el seu paper eternament secundari.

Edith Wharton, ens fa una crònica impecable de la seva societat, a la coberta ens reprodueixen les paraules de Henry James:

"Més forta, més ferma i més subtil que tots els altres. Deia més i ho deia millor".

Una vegada més la nostra admiració a l'autora que ens descriu la societat amb la precisió i cura d'una antropòloga i a les persones amb un traç perfecte i segur. Una vegada més som davant d'una lectura imprescindible.

Rellegir 154

 

llibre

 

 

 

LA POSSIBILITAT DE DIR-NE CASA
Marta Orriols
304 pàgs.

L'autora ret homenatge als corresponsals en llocs de conflicte, manifesta la seva admiració per aquelles persones que coneixem a través de les seves intervencions en els informatius, en el full dedicat als agraïments llegim el nom de Txell Feixas Torras corresponsal a l'Orient Mitjà, també té paraules de reconeixement pel periodista freelance Agus Morales.

El lector coneix a Valentina, una dona que torna a casa després d'un període molt important de la seva vida a Beirut, torna a prop dels seus, viu el final de l'àvia, l'envelliment evident de la mare i l'inici del declivi del pare; també viu la realitat de la germana, Glòria, que va fer allò que estava previst, donar continuïtat al negoci de les generacions precedents i tenir una família, de la Glòria sentim el terme, egoisme, aplicat a la germana que ho viu tot des de la distància, res no és fàcil, la placidesa del microcosmos que ha donat sentit a la vida dels seus, és un mitjà on la Valentina té dificultats per alenar.

El seu món és un altre, les imatges que tornen impecables al present, la mort que ha viscut de manera quotidiana:

"...També ho té, això, la mort, ens alerta de la necessitat d'humanitzar-nos el més aviat possible." pàg. 87

Ens parla de la força que té la pobresa per fer possibles les guerres:

"No oblidéssim mai que el perill és no tenir res a perdre" pàg. 95

Coneixem la periodista, freelance Valèria, a qui Valentina no té temps d'aprendre a estimar, calien potser moments de calma impossibles de trobar en les condicions que es van conèixer, en la realitat que les acull:

"L'amor es podia posposar. El que era imprescindible era l'afecte." pàg. 266

Dues societats, dues possibilitats de vida, la mare de Valentina, dona de gestos eternament repetits, la taula parada al vespre per l'esmorzar, o la precisió a l'hora de fer-se el llit a casa de la filla, quan passen juntes aquell vespre que el pare ha quedat a l'hospital.

La trobada amb l'home que va estimar, l'ús que cada un ha fet del temps, ell s'ha acomodat al microcosmos, ella viu les dues realitats, té el record d'una infantesa, d'una família, d'una àvia... i de l'altra família, els companys del seu equip, les persones a les quals ha saludat cada dia, aquells que viuen al carrer amb el futur incert o sense futur, les criatures de fragilitat extrema, una vida en la qual també és dona la cordialitat sincera.

Una obra literàriament impecable, ens porta a retre, també el lector, homenatge als periodistes que formen part de la nostra vida per les seves aparicions des dels llocs de conflicte i també el valor de la supervivència al microcosmos, Valentina viu la llibertat d'haver tornat "a casa" sense deixar del tot l'altra realitat.