llibre

 

 

DESAPARICIÓN INQUIETANTE DE UNA

MUJER DE CINCUENTA Y SEIS AÑOS

Anne Plantagenet

Traducción Juan Vivanco

113 pàgs.

"Escribir es luchar contra el olvido; con mi libro intento darle un nuevo rostro y devolverle su nombre a una mujer que fue borrada".

Letizia Storti

11 de abril de 1966 - 31 de mayo de 2022

Ens presenten a Letizia Storti, filla d'immigrants italians a França, ella va néixer a Agen, la localitat que va acollir els pares, d'ell té el record d'una persona de caràcter difícil, recorda a la mare amb tendresa, una dona que mai va saber-se expressar en francès, era coixa, i aquests dos fets eren motiu de befa, començant per una professora de Letizia, una dona profundament xenòfoba; des dels catorze anys va treballar amb els pares a una granja, va assistir a classes fins als disset, no va ser bona alumna; va estudiar per ser auxiliar administrativa, això ja va representar una frustració per a Letizia, li hauria agradat aprendre llengües estrangeres, ser intèrpret, però el seu destí la va portar als laboratoris UPSA, principal font d'ocupació dels habitants de la regió, els laboratoris farmacèutics UPSA, van començar sent una empresa familiar creada el 1935, al segle XXI passa a mans d'empresaris dels EEUU i més tard van ser venuts a japonesos. Letizia, així que va tenir un contracte laboral, que li donava seguretat, es va començar a implicar en la lluita sindical, molt eficient, i amb un compromís profund, basat, potser, en la injustícia que van patir les generacions que la van precedir. Té un fill que ha trencat els motlles de la precarietat, és arquitecte, viu a Marsella.

Les estratègies que porten a la pèrdua de drets canvien constantment i s'apliquen en totes les circumstàncies, cada vegada és més difícil la lluita sindical, cada vegada és més difícil que els obrers tinguin consciència de classe, tot és opac, els marges es difuminen, els empresaris i els governs fan girs de regressió pel que fa a drets laborals.

Han seleccionat a Letizia, juntament amb altres treballadors, per una pel·lícula on només hi haurà un actor professional, porten al cinema un fet real, la lluita d'uns treballadors per evitar un acomiadament massiu; el film és guardonat, Letizia, viu moments d'absoluta plenitud, s'estableix una relació òptima amb el director i amb una escriptora present, com observadora, durant el rodatge.

Letizia, té un accident domèstic que la incapacita per la tasca que duia a terme al laboratori, com que la política de l'empresa, és propiciar els acomiadaments voluntaris, no se li facilita un altre lloc de treball, comença a patir un regitzell d'humiliacions i d'injustícies, dins la seva perplexitat davant la realitat en què es troba, ens dirà:

"Acaba de darse cuenta de que en Force Ouvrière no tenía amigos, de que su personalidad molestaba, incluso el hecho de que hubiera participado en una película, de que fuera al Festival de Cannes, había despertado envidia. Se lo hicieron pagar." pàg. 77

Es viuen episodis en els quals la inestabilitat psíquica porta a molts treballadors a situacions límit, s'han donat intens de suïcidi, i en algun cas s'han consumat, Letizia, en un moment de desesperació, es llença al vuit des de l'alçada d'un tercer pis, sobreviu, però les conseqüències són terribles, acabarà en una clínica per malalts mentals a Marsella; demana permís per sortir dues hores... ja no tornarà... el seu cas ocuparà un espai a la premsa... "Una dona desapareguda...", no té explicació que no la localitzin, a la fi la troben a pocs metres de la clínica, en un racó on fa dies que ha perdut la vida.

Els empresaris japonesos es volen desfer de responsabilitats, no poden consentir que es relacioni el final de la dona amb els protocols que han seguit contra ella. El fill lluitarà am