llibre

 

 

 

 

PEDRA, PAPEL, TIJERA
Maxim Ósipov
Traducció Ricardo San Vicente
323 pàgs.

Maxim Ósipov, (1963), Piedra, papel, tijera, (2019)

Contes escrits entre el 2009 i el 2017, l'autor un metge, un cardiòleg que combina la seva activitat a l'hospital amb l'escriptura, ens presenta deu relats a partir dels quals ens podem submergir en la vida i les circumstàncies de la Rússia actual, com viuen els que queden i els que opten per la vida fora del país, ens sedueix la perfecció estètica, tenim la certesa que som davant d'un autor que no podrem deixar de tenir en compte; té presents als que el van precedir, els grans Mestres, Chejov, Lérmontov, Blok... aquest amor a la literatura que entenem com el signe distintiu d'una cultura. A través dels seus contes coneixem, les capitals i la província, coneixem també els paisatges que acullen als protagonistes als llocs on han emigrat. Totes les narracions ens presenten un univers que té sentit per si sol i també ens ajuden a entendre el conjunt.

A Cape Cod, una parella es troben a Nova Anglaterra, allà engendraran al seu fill Leo, tornen a Rússia, però saben que allò serà temporal, el seu lloc és a Amèrica; coneixem al pare d'ell, un home que sembla que visqui fora del món, capficat en una investigació entorn de l'harmonia en la musica, hi ha moments en els quals surt del seu univers, un és quan mou els fils per evitar que Alexéi, el fill, vagi a la guerra, l'aterreix la idea de que pugui matar... considera que el que passa a l'Afganistan és un genocidi, i li diu: "... en actos como este no vamos a participar.". Alexéi a América es farà molt ric, és molt hàbil en el món de les finances i les seves inversions es multipliquen. La seva dona, genetista, a Amèrica es dedicarà a organitzar accions altruistes. Alexéi no perdrà mai els amics de tota la vida, un a Rússia, que he girat cap al misticisme religiós, l'altre a Amèrica on els negocis no li han estat prou propicis. Als nostres protagonistes sempre els acompanyaran, com a objectes de gran valor, unes pedres trobades a la platja, tot just quan acabaven de conèixer-se, i que ells identifiquen amb personatges de Lérmontov.

A Cual ola de mar, coneixem un geòleg que esdevé clergue, la seva dona és crítica teatral, conviuen, es respecten, els uneix l'estimació cap a Mona, la seva gossa, ell pateix una crisi cardíaca, que com totes té com a preàmbul la por, a l'hospital quan li demanen la professió, ell dirà geòleg, allà es trobarà amb una metgessa eficient i amable malgrat la precarietat, una infermera que actua amb dosis infinites de sentit pràctic i bondat i un escriptor en els seus darrers dies.

Totes les narracions queden amb nosaltres, a totes hi tornarem, manifestem per aquest autor contemporani la gratitud infinita que hem sentim pels clàssics russos sempre presents.