llibre

 

 

HISTORIA DEL HIJO

Marie-Hélène Lafon

Traducció Lluís Maria Todó

122 pàg.

Marie-Hélène Lafon, (1962), HISTORIA DEL HIJO, (2020)

“La afinidad no es solo por la temática común, “los países perdidos y las vidas minúsculas”. “¡Es la lengua!”, replica. “Los temas no existen. Pierre Michon podría contarme el listín telefónico. Los escritores que me importan son los aventureros de la lengua. La lengua de Flaubert nunca es tan inmensa como cuando cuenta la nada de la vida de Félicité [la protagonista de Un corazón simple]. No es nada y lo es todo, porque el punto y coma está en el lugar correcto”.

Paraules de l'autora, no ens parla de grans esdeveniments, ens parla de persones, de quotidianitat, de secrets fidelment respectats, famílies a les quals seguim les passes; una enigmàtica Gabrielle, va marxar a París, torna dues vegades l'any; confia el seu fill a la germana, l'infant passarà a ser un més de la família, creixerà amb les cosines, s'estimarà a l'oncle Léon:

..."Léon saltó al vagón para pillar las maletas de la parisina. Léon habla así, tiene sus palabras propias, que a André le gustan mucho; son palabras que arreglan las cosas, que hacen reír, o sonréir, y que arreglan el mundo." pàg. 42

Léon i la seva família, immersos en la petita comunitat; Gabrielle, la mare, té un horitzó més ampli, ha viscut, guerres, va triar ser mare, la família li respecta els silencis, són persones que s'estimen en el sentit més profund del terme.

André té més de seixanta anys quan repassa la història del seu pare, els parents reconeguts en les respectives tombes, el seu pare, un ancià que encara visita el poble que el va veure néixer.

André ens diuen que va morir sense envellir, de sobte, com ho van fer els seus, hem conegut descendents fins al 2008.

L'amor incondicional de les germanes Hélène i Gabrielle, la complicitat de Lèon... han donat lloc a unes actituds de respecte davant els silencis que sobreviuran al temps.

Una vegada més quedem seduïts per personatges quotidians, vides enriquides per un respecte sincer. Seran generacions posteriors les que podran posar paraules, noms, dates.

Una reflexió que ens acompanya, una història teixida a partir de les emocions.