LA VIDA AMARGA DE LES FLORS

LA VIDA AMARGA DE LES FLORS.

Viatge al cor de la família Millet

Pat Millet i Jordi Panyella

377 pàg.

Pat Millet i Tusell (1944-2019). Ens diu que va néixer en el si d’una família rica, de profundes conviccions religioses i amb un gran compromís amb el país, tot és cert, malgrat això, detectem immediatament que va ser la petita d’una família del tot desestructurada, una família amb la prioritat de l’enriquiment, ens alertem quan coneixem la trajectòria del pare, orfe de molt petit, als dotze anys feia de mosso a una botiga de queviures, aquest va ser el seu començament; la pujada al regne dels milionaris més influents del país va ser meteòrica, va col·locar els tres fills en posicions que generessin riquesa i res aturava la màquina de fer diners, portant a terme alhora les accions més nobles a nivell polític i social… aquest prohom admirat pels seus orígens i les seves accions, un bon dia es va adonar que la filla petita no parlava català, el càstig va ser que no podria seure a taula fins que no s’expressés en la seva llengua, aquesta carència de la nena es devia al fet que en la primera infància només parlava amb el servei, tothom de parla castellana.

La Pat va créixer, amb independència i solitud absoluta i a dinou anys és va casar amb un home deu anys més gran, un personatge ric i ben plantat, d’una correcció impecable, però sense cap mena de bagatge social, ni cultural, ni laboral… A partir del casament va començar a treballar a l’ombra dels cunyats, aquest home tan refinat també era capaç d’arribar als maltractaments… Ella “va fugir”, com totes les decisions, aquesta també la va haver de prendre sola i ho va fer malament, li van prendre les filles, això la va fer mes fràgil i vulnerable, sempre sola, sempre triant la pitjor estratègia. Si que és veritat que els seus germans Xavier i sobretot Joan sempre li van fer costat, quan sorgien les urgències, l’estimaven però ningú li podia estalviar el desassossec que la mantenia en el caos, la inèrcia nefasta la va dur a un segon matrimoni, desencertadíssim…

Aquesta dona volia escriure, i en sabia, volia exercir de periodista i ho va aconseguir, volia denunciar el mal que es feia a les dones a les quals la llei separava dels fills i ho va fer, volia denunciar les dificultats de desfer un matrimoni… era una dona valenta i amb coses a dir, però sembla que la fragilitat més profunda era la seva característica mes determinant, no van ser suficients les virtuts, una molt important, la van dur a cultivar les amistats al llarg de la vida, les amigues incondicionals sempre presents.

Un personatge que forma part de la història recent, una pobra dona rica, membre d’una nissaga a la qual es va donar, per sobre de tot, la consigna de fer-se rics i cauen i es tornen a aixecar per seguir la inèrcia de fer renéixer o multiplicar el patrimoni.

La noia que va demanar en lloc d’una posta de llarg un 600, símbol de llibertat, no disposava de la capacitat de saber gaudir-la.