llibres

La casa de 1908

Giulia Alberico

Traducció César Palma

150 pàg.

ed. Minúscula

Pren la paraula La Casa, La Casa ens condueix des de el primer moment, té el record dels seus orígens; la força del desig de Leandro, aquell italià que la vida va dur a fer fortuna a l’Argentina, hi ha un moment que la nostàlgia es fa forta, ja en té prou, ha de tornar, tornar per continuar, per treballar, per vetlar pel futur dels seus… la dona cedeix. Teresa no sap que és l’enyorança no coneix cap altre horitzó, la seva intuïció la dut a deduir que el marit té un somni, ella li fa costat. Leandro sap que té un deute amb aquella dona per qui el record del que han deixat, tindrà sempre un punt de malenconia.

Els aromes, el pas del temps, les guerres, els fills que parteixen per no tornar, queden a prop però amb capacitat per sobreviure lluny de les parets que els van acollir. Aurelia, la filla que fa costat al pare, que vetlla pel negoci, que es casa amb el mestre d’escola Ottavio, Aurelia, de qui ens diuen:

“De la mañana a la noche sus manos estaban en contacto con la materia y de ello obtenía una seguridad del espíritu”. pàg. 68

Coneixem a Marcela, casada amb un dels fills d’Aurelia, molt jove va comencar a estimar La Casa, mai va deixar d’anar-hi, va establir un diàleg, que mai no es va interrompre del tot amb Teresa, a través d’allò que havia estat seu, el piano, el títol que acreditatiu dels estudis realitzats, cada racó del jardí, Marcela va estimar també a qui mai no va conèixer, a les filles que es va endur la grip espanyola quan eren unes nines… va estimar a Leandro, el vell que no va sobreviure a la darrera guerra, va deixar el timó a la filla. Marcela ens diu:

“...es que las cosas, todas las cosas, guardan el recuerdo de un gesto, de una costumbre, de una época. Y me parece que hay cosas que lo hacen más que otras.” pàg. 103

Els moments de solitud, les parets l’ajuden, cartes, fotografies… coneix aquells que l’han precedit, secrets que ho seran per sempre, que ella respecta, que tenen el sentit d’enfortir el lligam.

La bondat i la saviesa de Marcela generen armonia, ella fa que s’acompleixi la voluntat, no verbalitzada, de la sogra respecte a la filla Ana Maria, perquè als moments de solitud, el diàleg amb les parets i els objectes l’han conduit a veritats no dites.

Marcela aconsegueix que La Casa quedi per els nets de Leandro i Teresa, mentre ella pugui no hi entraran estranys.

Giulia Alberico, ens fa entrar en un joc, cedim, la seguim, aviat ens envolta una bellesa i una transcendència que ens sedueix. Una vegada més una recomanació sense reserves.