Visión binocular

Visión binocular

Edith Pearlman

Traducció d’Amado Diéguez Rodríguez

Pròleg d’Ann Patchett

505 pàg.

Edith Pearlman va néixer a Providence -Rhode Island- el 1936. Quan ens endinsem en aquests contes, sense llegir el pròleg ni la contra-portada, sentim la serena felicitat del lector davant una troballa, una perfecció que ens trasbalsa. Tenim l’absoluta seguretat que la Pearlman quedarà a la lleixa dels imprescindibles, d’aquells llibres als quals tornem, d’aquelles paraules que tenim necessitat de tornar a “sentir”. Amb més serenitat, un cop abordats els relats, anem al pròleg i a les paraules de la contraportada i en compartim plenament els elogis. Qualsevol d’aquets relats pot formar part d’un recull de l’antologia de contes universals més acurada.

Estats Units, també Europa, Llatinoamèrica… Sempre la quotidianitat, la intimitat de les famílies. L’autora ens fa diferenciar els silencis a “Colonizadores” i a “Tía teléfono”. A “El abrigo” Sonya i el seu company han arribat d’Europa, ella va partir amb més de 50 anys i poca facilitat per les llengües. Va passar la Segona Guerra Mundial a Londres, ajudant a sobreviure els perseguits, després a París… La parella torna a Nova York i la trajectòria d’un abric pren protagonisme.

En el primer relat -“Dirección centro”- compartim les reflexions d’una nina que veu com canvia la vida de la seva família amb l’arribada d’una germaneta “diferent”. En el darrer -“Independencia”- una dona pren decisions respecte del seu final. A “Linaje” una velleta ha patit un vessament cerebral; el metge fa preguntes per valorar el seu estat i ella de sobte es passa al rus per respondre. Arriba una metgessa que fa d’intèrpret; quan li demanen: “¿qué estaba diciendo? respon Un cuento popular, más o menos. “A ministerio del autodominio” l’enigmàtic Alain ens presenta una dona: “...Una anciana asustada vestida de negro, una de esas viudas antiguas que el campo alberga.”

D’aquest recull de trenta-quatre contes no en podem excloure cap ni citar-ne el predilecte perquè tots guanyen en cada nova lectura. Subratllem altres frases magistrals, vivim de nou moments de plenitud. Diuen que han aparegut uns dos-cents cinquanta relats a revistes o en reculls de petites editorials. Les persones que depenem de les traduccions volem i sentim la necessitat d’accedir a la resta de l’obra. Una vegada més, una recomanació sense reserves.