Amb èmfasi: recomanacions literàries

El doctor Fischer a Ginebra o la festa de la bomba

Graham Greene

Traducció de Josep Alemany

158 pàg.

16,80

Anna-Luise ens adverteix, ja al començament de la novel·la, que el seu pare té el monopoli de la burla (pàg. 28). El Dr. Fischer sent la necessitat d’envoltar-se de personatges esguerrats Intel.lectual o fisicament. L’atreu allò grotesc, tenir a prop seu “despulles humanes” el duu a una mena de plenitud. Un altra condició que sovint estableix és que aquells que l’envolten han de ser rics, però ell els ha de superar amb escreix, ha de ser el més ben situat al “rànquing”. Això el porta a mirar-se’ls des d’un pla superior en el qual troba la màxima comoditat. Sent una necessitat imperiosa d’observar els seus convidats en les situacions més ridícules. Els altres accepten per cobdícia -reben magnífics regals- i perquè els fa feliços haver estat triats per formar part de la “cort” del més ric. Un tret dels rics: els agrada mesurar els graus de poder.

El Dr.Fischer és incapaç d’estimar, les seves capacitats són humanament limitades. No se li pot demanar més, ja en té prou d’haver d’organitzar les seves macabres diversions i de vetllar per ser cada dia un poc més poderós.

“Sens dubte hauria menyspreat Jesucrist per ser fill d’un fuster si el Nou Testament no hagués esdevingut, amb el temps, un sensacional èxit de vendes” (pàg 46).

Aviat passa allò inevitable, comencem a compadir el terrible Dr. Fischer. Menysprea els seus convidats:

“...Menysprear, Jones, és com tenir una ferida profunda i inguarible, és el començament de la mort…” “...Si el que ha causat la ferida és mort, un s’hi torna atacant altres persones” (pàg. 117).

Com a contrapunt, trobem la perfecció d’ànima de la filla, les ganes de viure, la capacitat d’estimar… Al “pobre” Fischer res no el duu a reaccionar, resta sol al seu pedestal exercint el mal a temps complet.

Graham Greene va escriure aquesta obra a l’any 1980, quan tenia 76 anys. Observador perfecte de la conducta humana, va triar Vevey com a darrer lloc que l’havia d’acollir, les peculiaritats del paisatge, la llum, la neu, l’ostentació de les mansions, les seus de les grans empreses... Green havia conegut molt de món, havia aprofundit en infinits arquetips humans i ens havia mostrat molts indrets amb la mirada de l’ observador metòdic.

Amb aquesta novel·la curta on tot és substància gaudim, un vegada més, d’un grau de clarividència que ens trasbalsa profunda i gratament al voltant d’una realitat que mai no perd vigència.