Vincles ferotges La dona singular i la ciutat Vivian Gornick

Vincles ferotges

La dona singular i la ciutat

Vivian Gornick

Traducció de Josefina Caball

329 pàg.

Vivian Gornick va néixer a New York el 1935. En aquest volum s’ hi apleguen dos llibres de memòries que ens posen en contacte amb una manera de dir que ens commou i que ens fa còmplices.

Entre les dues reflexions transcorren trenta anys; coneixem la infància i l’adolescència de l’autora al pis del Bronx que la va acollir. Després voltem per la ciutat amb la dona madura que ens convida a compartir les seves observacions.

En una primera lectura ja triem fragments que ens acompanyaran; quan tornem a obrir el lllibre ens sorprendrà no haver emfatitzat en altres moments igualment esplèndids i captivadors.

El que se’ns presenta són relacions entre dones, entre veïnes, relacions sense embuts, sense filtre: VINCLES FEROTGES. A l’edifici del Bronx hi ha les famílies més reservades que tenen una intimitat per preservar, per això tenen l’hàbit de tancar la porta de casa seva. També n’hi ha d’altres que no coneixen el concepte de pudor, tenen ferides obertes… Trobem també fragments de vida quotidiana carregats de tendresa, d’humanitat en estat pur.

L’eterna complexitat de les relaciones mare-filla se’ns mostra en fragments com els següents:

…”De vegades, ja no em puja la sang al cap… com que no m’enrabio, no espatllo la tarda.” (Pàg 74).

... “Vivia entre la meva gent, però ja no era un d’ells.” (Pàg 102).

Un cap tan clar, una mirada tan profunda, deixa de formar part d’un conjunt.

Com a protagonista trobem la Ciutat; els personatges són homes i dones que li donen identitat i que ben aviat fem nostres.

En el segon llibre aprofundim en el valor del terme amistat i coneixem encara millor la ciutat:

“Quan veia pel carrer cinquanta maneres diferents com la gent lluitava per continuar sent humans…”. (Pàg 205).

“Amants separats per un vel invisible prou fi perquè el desig travessés, però prou opac per amagar el caliu humà”. (Pàg 216).

Relacions en les quals …”la’incapacitat mútua és un imant poc fiable…” …”repeleix en comptes d’atraure.” (Pàg 269).

Sempre a l’escenari de la ciutat viscuda per la dona que sap mirar, que surt de casa amb la seguretat que cada passa pot contenir un moment carregat de plenitud.

L’agraïment més sincer a la traductora; tenim la sensació que en cada moment ha triat el mot just, aquella paraula que manté el clima necessari que ens duu a la consciència permanent del privilegi d’haver accedit a una experiència lectora molt important. Gràcies.