El
domingo de las Madres
Graham
Swift
Traducció
de Jesús Zulaika
162
pàg.
Al
final de la seva vida, Jane Fairchild -el llinatge de la qual és
triat a l’orfenat per a les criatures que hi són lliurades sense
cap “presentació” ni coneixença dels seus origens- creu que
aquest començament en solitari és allò que cal per arribar a ser
“algú”.
Jane
considera com un aprenentatge necessari el fet de ser observadora de
la vida dels altres. Se’ls “serveix” mentre els senyors
“viuen”, tot i que de vegades troba que aquells que serveixen
viuen una vida més real que aquells que són servits i no saben què
han de fer amb la seva existència.
Reflexiona
quan li demanen pels seus començaments perquè ella, la nostra Jane,
minyona òrfena i sola al món, a 22 anys -el 30 de març de 1924-,
esdevé llibretera i més envant escriptora reconeguda. No ens
sorprèn perquè quan arriba a casa dels Niven no només sap llegir,
sinó que sap gaudir de les Paraules. Per sort troba la complicitat
del senyor de la casa, que li permet llegir aquells llibres als quals
a ella només li correspon treure’n la pols.
Jane té un amant, el qual li paga pels primers
encontres, com fan els joves senyors amb les criades que trien per
“desfogar-se”. No obstant això, aquesta relació es consolida.
Ambdós són persones que saben gaudir amb plenitud. Jane sap
separar les coses, no cau en el parany del romanticisme malaltís. En
el seu darrer encontre l’observa mentre es vesteix, envoltat dels
“objectes adherits” que a ell li donen un lloc al món, infinitat
d’objectes… Mentre, ella pensa que totes les seves possessions es
poden arreplegar en una capsa.
La
vida la porta al lloc que li correspon: minyona, llibretera,
escriptora… La seva relació amb les Paraules es va consolidant
poca poc: la formació com a observadora de la vida dels altres, la
relació apassionada amb els autors, els primers contactes
trascendentals amb la lletra impresa, la intuïció d’anar d’un
llibre a l’altre i treure’n el màxim profit.
Jane
Fairchild, una noia que el dia que les seves companyes tenien el
privilegi d’unes hores lliures per anar a visitar la família no
tenia a ningú, no era ningú. El que feia ho feia de debò, amb
l’ànima: Gaudir del cos, observar i estimar molt seriosament les
Paraules, valors que la van dur a obviar tots els prejudicis socials
que li marcaven un altre camí.
Aquesta
és una reflexió que ens acompanyarà. Una vegada més, una
recomanació sense reserves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario