"El gegant enterrat" de Kazuo Ishiguro

El gegant enterrat

Kazuo Ishiguro

Traducció d’Albert Torrescasana

364 pàg

20,90 €

Tenim a les mans el relat d’un viatge iniciàtic. Axl i Beatrice són uns ancians que viuen el càstig -o el privilegi- d’estar privats de memòria, una “boira” que sempre els acompanya els ha pres aquesta facultat. Britans i saxons conviuen en una terra erma i ells emprenen el camí per trobar el fill del qual fa temps que no en saben res. En aquest periple viuen infinites peripècies i tenen les forces molt minvades però, malgrat tot, el seu objectiu els dóna valor per no defallir.

Sir Gawain, el darrer cavaller i nebot del Rei Artur, ha d’alliberar el poble afectat per la “boira” que els impedeix recordar i ha de matar la Querig, la dragona que és la causant que les persones visquin l’oblit permanent.

Sir Gawain ens dóna a conèixer el passat d’Axl:

…”Qui pot dir que el vostre camí no va ser el més devot? -va comentar el cavaller-. Deixar enrere tots aquells grans discursos de guerra i pau. Deixar enrere aquella formidable legislació perquè els homes s’acostessin a Déu. Deixar enrere Artús d’una vegada per totes i consagrar-vos a… -Va llençar una llambregada a la Beatrice…” (Pàg. 311).

Un cop travessada la Gran Plana, arriben a la vora del mar. Són davant l’illa on trobaran el fill i tornen a ser conscients de la seva història. Han de passar per la rutina de les confessions al barquer que els ha de dur d’una vorera a l’altra. Axl, alhora que la memòria, recupera remordiments i dolor: El fill és mort i ell va amagar aquest fet a na Beatrice. El barquer li demana quin “profit” va treure d’amagar a l’esposa el dolor de la finitud del fill.

…”Profit? No n’hi havia cap, de profit, barquer. Tot es reduïa a l’estultícia i a l’orgull. I al que ronda les profunditats del cor humà, sigui el que sigui. Potser era un afany de castigar, senyor. El Perdó em regia les paraules i els actes, però durant molts anys vaig tenir una petita cambra al cor que es delia per venjar-se. El que li vaig fer va ser lleig i mesquí, i el que vaig fer al meu fill també. (Pàg. 359)

Aquesta narració ens commou. És una reflexió impecable sobre la memòria i l’oblit: Potser no la plenitud, però la tranquil·litat es pot trobar amb l’oblit, amb l’única consciència del present estricte? La novel·la planteja una quotidianitat planera i cordial; malgrat tot, hi ha racons de l’ànima que volen ser-hi presents. Axl i Beatrice recorden el fill i el volen “recuperar”, sense memòria no sabem si el dolor es més o menys punyent.

Com una faula, la narració de Kazuo Ishiguro té el poder de fer-nos reflexionar sobre una realitat que tenim present, sense dramatisme i sense les banalitzacions en què es pot caure en una societat que de vegades “entén” amb poc rigor i respecte.