"Casa ajena" de Silvio D’Arzo

Casa ajena

Silvio D’Arzo

Traducció i postfaci J.A. González Sainz 128 pàgines

12 €

Silvio D’Arzo (1920­-1952) 

L’hivern son sis mesos de fer­se fosc a les cinc de la tarda, les pluges poden durar un mes sense interrupció i a la tardor els vells es moren un darrera l’altre a un ritme esgotador, en aquestes condicions varen transcorrer trenta anys de la vida d’un capellà que va arribar amb bons proposits, que va arribar amb ganes de fer un bon servei, però va quedar absorvit per la quotidianitat.

Hi ha el bon temps, les festes, les representacions teatrals, les processons, les visites als santuaris, les ofrenes... el ritual es sempre buit, les paraules una cantarella que no traspasa la pell amb la que topa per sortir rebotada sense causar cap efecte, només queden a la memòria per tornar a ser entonades l’any segment.

I en tot moment la crueltat, de la convivència buida i embrutida, deshumanitzada, maldat com un costum “inofensiu” que es trasmet com un valor cultural.

Zelinda, fa un bon ús del llenguatge, va aprendre a escriure, viu en soledat i el seus silencis son eloqüents, ella no ha perdut el do que la du a reflexionar, s’adreça al mossèn, el suposa una excepció i vol aclarir un dubte, no pot ser, aquest home ha perdut la capacitat de respondre, ella li parla desde el més profund, desde l’autenticitat i ell només troba paraules que de tant haver estat utilitzades de forma banal han perdut el seu significat, no té resposta només una cantarella buida.

Som devant una gran obra, un nom que segurament no coneixiem, tampoc al seu país es reconegut com l’autor importantíssim que acabem de descobrir, crec que es pot afirmar que ens han possat a les mans un text fonamental a la nostra vida, torno al que acabo d’escriure i no considero haver fet una apreciació desmesurada, molts cops haurem de recorrer a Silvio D’Arzo, perque ens recordi la diferencia, entre parlar o emetre sons, hem de reconeixer que estem més envoltats de son inconexos que le paraules per entendrens.

Un agraïment molt sincer al traductor i autor del postfaci, s’ha implicat i ens ha ajudat a aprofundir, les seves paraules també mereixen relectures, una traducció que està a l’alçada.

Un text que recomanem donant a la nostra acció tota la trascendencia que som capaços.