La balada del cafè trist
Carson McCullers
Traducció de Jordi Castelló (1987)
La senyoreta Amèlia, una dona del tot original i amb una habilitat excepcional per a totes les feines que es proposa, elabora un licor que "...fa surar la veritat i escalfa l'ánima" (Pàg. 15).
Amb gran dots de remeiera, les seves atencions als malalts són preuadíssimes, compta amb tota la confiança dels seus veïns, mai no cobra en la seva faceta de guaridora dels mals. Per altra banda, és temuda per la seva afició a pleitejar: Així que en troba l’oportunitat -potser la cerca!-, és als jutjats tot fent renou.
Viu un matrimoni de deu dies de durada; el temut Marvin Manci és transformat temporalment per una passió no corresposta. La decepció pel rebuig el fa tornar a la seva terrible essència.
Apareix el cosí Lemon, a qui Amèlia pren sota la seva protecció i converteix en un perillós acaronat. Les seves mentides i fanfarronades "fan marcir les orelles".
"...La vàlua i la qualitat de l'amor és determinada solament per l'amant." (Pàg. 35).
Un final terrible? No ho sabem, hem deduït molt poc de la Senyoreta Amèlia, potser tancada a casa seva entre les runes del seu "imperi" va trobar una forma de viure la tragèdia que no ens podem imaginar.
"Els dotze mortals": La darrera pàgina ens situa en un indret i una atmosfera que alhora ens trasbalsa i emociona.
Fa quasi 30 anys de la meva primera lectura i de la descoberta de Carson McCullers; de ben segur no deixaré passar tant de temps abans de dedicar-li un altre moment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario