Rellegir 102

 

llibre

 

 

HISTORIA DEL HIJO

Marie-Hélène Lafon

Traducció Lluís Maria Todó

122 pàg.

Marie-Hélène Lafon, (1962), HISTORIA DEL HIJO, (2020)

“La afinidad no es solo por la temática común, “los países perdidos y las vidas minúsculas”. “¡Es la lengua!”, replica. “Los temas no existen. Pierre Michon podría contarme el listín telefónico. Los escritores que me importan son los aventureros de la lengua. La lengua de Flaubert nunca es tan inmensa como cuando cuenta la nada de la vida de Félicité [la protagonista de Un corazón simple]. No es nada y lo es todo, porque el punto y coma está en el lugar correcto”.

Paraules de l'autora, no ens parla de grans esdeveniments, ens parla de persones, de quotidianitat, de secrets fidelment respectats, famílies a les quals seguim les passes; una enigmàtica Gabrielle, va marxar a París, torna dues vegades l'any; confia el seu fill a la germana, l'infant passarà a ser un més de la família, creixerà amb les cosines, s'estimarà a l'oncle Léon:

..."Léon saltó al vagón para pillar las maletas de la parisina. Léon habla así, tiene sus palabras propias, que a André le gustan mucho; son palabras que arreglan las cosas, que hacen reír, o sonréir, y que arreglan el mundo." pàg. 42

Léon i la seva família, immersos en la petita comunitat; Gabrielle, la mare, té un horitzó més ampli, ha viscut, guerres, va triar ser mare, la família li respecta els silencis, són persones que s'estimen en el sentit més profund del terme.

André té més de seixanta anys quan repassa la història del seu pare, els parents reconeguts en les respectives tombes, el seu pare, un ancià que encara visita el poble que el va veure néixer.

André ens diuen que va morir sense envellir, de sobte, com ho van fer els seus, hem conegut descendents fins al 2008.

L'amor incondicional de les germanes Hélène i Gabrielle, la complicitat de Lèon... han donat lloc a unes actituds de respecte davant els silencis que sobreviuran al temps.

Una vegada més quedem seduïts per personatges quotidians, vides enriquides per un respecte sincer. Seran generacions posteriors les que podran posar paraules, noms, dates.

Una reflexió que ens acompanya, una història teixida a partir de les emocions.

Rellegir 101

 

llibres

 

 

SAGITARIO

Natalia Ginzburg
Traducció Andrés Barba
98 pàg.

Natalia Ginzburg, (1916-1991), SAGITARIO, (1957)

... "el que cal no és que el fet sigui extraordinari, el que cal és que qui ens ho transmet sàpiga arribar a l'essència dels actes que passen desapercebuts per als que no saben mirar."

A la coberta els editors diuen:

"Una de las obras más celebradas de la Ginzburg, llena del humor la perspicacia i el irrenunciable realismo moral que tanto han aplaudido generaciones de lectores. "

Ens presenten una vídua, encara jove, té dues filles, una sempre malalta i l'altra, la narradora, que ha deixat l'entorn familiar, el nostre personatge, tria traslladar-se de la casa de camp que l'acull a la ciutat propera, pensa que la seva vida tindrà més oportunitats pel que fa a les relacions socials; és víctima d'un mal humor permanent, li agrada manar, i jutjar els que l'envolten, sent, respecte a la filla víctima d'un malestar permanent, un cert sentiment de protecció; una profunda antipatia, cap al gendre, un personatge que les circumstàncies obliguen a patir les humiliacions constants de la sogra. La filla independent ha fugit del seu domini, la duu a manifestar una peculiar forma d'admiració.

Aquesta dona, sempre malhumorada, que cerca el seu lloc a la ciutat, somia relacions més intel·lectuals i refinades, troba una amiga del tot peculiar, algú amb qui estableix un lligam immediat, per aquesta nova amistat coneixem una altra forma de vida basada en la picaresca i la mentida... les dues dones tenen filles, la nostra protagonista fa les més mesquines comparacions.

Una vegada més, aprofundim en aquest "realisme moral" que ens porta a una reflexió profunda de la quotidianitat, un tret que forma part de la manera de dir de l'autora, aquestes maneres d'aprofundir en les relacions de les persones i el seu entorn, una manera de dir que ens atrapa i ens porta a l'admiració rotunda, ens ha demostrat, una vegada més, que per fer-se escoltar, en aquest cas llegir, el que cal no és que el fet sigui extraordinari, el que cal és que qui ens ho transmet sàpiga arribar a l'essència dels actes que passen desapercebuts per als que no saben mirar.

Una edició acuradíssima, un llibre també preciós en la forma.